Carles Gámez Olalla - Al vent. Crònica d'una nova cançó

Des de 1965 fins al final de la década, l'etiqueta ye-yé servirà de sub títol per a toreros i cantants, equips de fútbol i grups musicals. Una cançó, La chica ye-yé, crítica del ye-yeisme regnant, es transformará en una mena d'himne popular. Els grups musicals comencen a viure la seua edat daurada: Los Brincos, Los Sirex, Los Bravos, Los Mustang, Los Salvajes, Juan & Junior, Los Canarios, Los Pop Tops, etc. Aquests darrers, els Pop Tops, serán també els protagonistes d'un dels escàndols de l'època. Alain Milahud, el seu promotor musical, encarregà per al grup un vestuari d'estampació pop amb unes vistoses malles. A les festes de Sant Fermi de Pamplona van acabar escoltáis per la policía municipal, mentre una colla d'airats mozos de la capital navarresa va estar a punt de linxar-los per culpa del seu "insultant" vestuari. Quedava ciar que el ye-yeisme tenia les seues limitacions i fronteres. I la societat espanyola, una bona part dels seus tabús encara intactes.

Los chicos con las chicas tienen que estar, las chicas con los chicos han de vivir y estando todos juntos deben cantar.

Los viejos pararán, me imitarán a mi, se modernizarán, les costará reír. La edad de piedra ya pasó, al menos por aquí, y yo contigo tengo que vivir, quiero ser feliz.

(Los chicos con las chicas. Lletra i música: Manolo Díaz)

Els exBrincos Juan & Junior

Conchita Velasco, laxicaye-yé

Marisol, d'estrella infantil a cantant juvenil

Los Canarios, el soul made in Spain

La Nova Cançó també comptarà amb la seua fornada de grups de música pop, des deis pioners Els Quatre Gats, on s'estrenaran el Jutge número cinc, Pi de la Serra i un jove Pep Puvill, més tard retratista oficial de la Nova Cançó, tot passant per altres noms com Els Drums, Els Picapedrers, Els Corbs, Els Xerracs, Eurogrup, The Bonds, etc. Aquests grups de música pop que igual versionaven els Beatles com els Rolling Stones en la llengua de Verdaguer, apareixeran a les cobertes exhibint aquesta nova estètica juvenil com èmuls dels Swinging London. Fins i tot s'intentarà promocionar la "xica ye-yé" autòctona en la figura adolescent de Maria Cinta, després del seu pas com a cantant infantil. O, al contrari, es tirará mà de cantants ja veterans com Lita Torello per tal de vendre el vernacle modem. Des de València arriben Els 4 Z amb Lluís Miquel Campos com a cantant, que décades després continuará la seua carrera com a solista. El grup ha gravai unes maquetes als locals de Lo Rat-Penat per a l'editora Edigsa. En aqüestes sessions també graven Los Diapason's i un desconegut vocalista, el futur Nino Bravo. El debut discografie d'Els 4 Z inclourà, entre altres cançons, una versió d 'Al vent, i després repetirán amb un altre tema rai- monià, Si un dia vols.

Nuria Feliu representa la cara més baladística i swing de la Nova Cançó.

Els grups de rock i pop en català apareixen en els anys seixanta

La plana major d'aquests grups farà versions dels temes de moda en català però en un mercat discografie on conjunts com els barcelonins Los Mustang i d'altres, monopolitzaven els èxits forans, els seus covers serán acollits molt discretament i no acabaran de reeixir. El pes de la cançó d'autor dins de l'univers de la Nova Cançó acabará també per ser una barrera per a la sedimentació d'un altre tipus de cançó.Un fet que també és repetirá en altres générés frustrais, com la via d'una cançó melòdica i comercial. Tot i la promoció d'una sèrie de veus masculines i sobretot femenines, seguint el model baladístic i de contingut romàntic que triomfa en Europa, no acabaran de quallar, i la majoria d'ells i elles desapareixeran en la mateixa década dels seixanta. La decantado progressiva de la Cançó cap a una composició de militància i de "text" i la seua identificado amb una estètica compromesa i antifranquista, acaba per no deixar espai a altres générés i estils menys engagé. Tot i això, fenò- mens com La Trinca i, a un altre nivell, la pervivència d'intèrprets com Pau Riba, Jaume Sisa o fins i tot Nuria Feliu i, sobretot més endavant, ja en els anys noranta, la irrupció deis grups i intèrprets de rock, posaran de relleu la "diversitat" de la cançó en català.

En el cas de La Trinca, des de les primeres gravacions en 1969, es posi- cionaran com una de les formacions més populars de la Cançó i amb el suport literari de Jaume Picas editaran, entre altres, Festa major, un treball musical a manera d'àlbum-concepte, que obri, igual que havia fet Raimon amb Les cançons de la roda del temps, però des del poi oposat, els limits artístics de la Nova Cançó. La Trinca acabaran superant en vendes l'altra estrella de la discogràfica Edigsa, Joan Manuel Serrât, mentre afirmaven la seua carrera com a grup musical i teatral.

La Trinca i l'escriptor Jaume Picas crearan l'album Festa Major

5

Quan Miramar era el centre del món

LA TELEVISIÓN PRONTO LLEGARÁ

Yo TE CANTARÉ Y TÚ ME VERÁS...

La television Lolita Garrido

La televisió, una i controlada per l'administració franquista, és per a la cançó en català un mitjà d'entrada quasi inaccessible, i per a alguns deis seus membres, més que inaccessible, "codificat". D'altra banda, l'existén- cia d'un centre de producció com Miramar que competeix amb Madrid i factura alguns deis programes més populars d'aquells anys, aconsegueix lentament al llarg de la década deis seixanta obrir, amb carácter excepcional, algunes finestres per a la llengua catalana i les anomenades "peculiari - tats regionals". Uns programes amb comptagotes però que possibilitaran la preséncia testimonial d'alguns intérprets i cançons en català dins d'aliò que es coneixerà com el "circuito catalán".

Malgrat aquesta barrera que suposa el canal public per al desenvolupament de la Nova Cançó, el moviment musical acabará per transformar-se, en el període que va de 1963 a 1975, en un fenomen d'una àmplia base social, en la manifestació més popular de la cultura catalana del segle XX. Una cançó a "contracorrent" del poder televisiu i que aconsegueix convertir alguns del seus intérprets, primer Raimon, i més tard, Serrât, La Trinca, Lluís Llach, etc., en destacats venedors de discos. Amb unes vendes superiors a molts dels intérprets més populars en espanyol de la mateixa época i que compten amb el suport de mitjans d'abast "nacional" com la ràdio o la televisió.