AAVV - Els llibres de Consells de la vila de Vila-real I (1377-1394)

Pel que fa a certs edificis singulars o d’importància per al desenvolupament d’un nucli urbà, cal mencionar que el 17 d’abril de 1275 Jaume I atorga llicència a Pere Dahera per a construir i edificar un hospital en la vila. El 1380 l’administració d’aquest espai, l’hospital de Sant Miquel i Santa Llúcia, està en mans del consell. Per un inventari del segle XV sabem que disposava de 4 llits per atendre els necessitats, i que existia llicència per acaptar, encara que hi havia moltes almoines pietoses i ofrenes, així com l’obligació per part de l’hospitaler que després del seu òbit, els seus béns (o el 50 % d’aquests) passara a engreixar el patrimoni per al manteniment d’aquest hospital. 24

Altres edificis documentats durant la segona meitat del XIV són la presó de la vila (1373) i alguns hostals inscrits al padró de riquesa de l’any 1360, com el de Pere Malrich, el de l’hereua de na Balesta situat al raval, i el de Joan de Calaceyt situat prop del portal de València. També hi ha edificis religiosos, com l’església dedicada a Sant Jaume, construïda allà pel 1298, d’una única nau amb un absis de tres altars i capelles adossades a la nau. La documentació de l’Arxiu Municipal permet veure tot el seguit d’obres i reformes fetes des de finals del segle XIV fins a ben avançat el XVI. 25

Desenvolupament econòmic

Amb la carta pobla de febrer de 1274, el rei Jaume I concedia el privilegi de mercat setmanal establert per a cada dissabte, així com una fira anual, la data de la qual quedava a voluntat dels pobladors de la vila sempre que no destorbara la de Castelló i les poblacions properes. Al document s’indica que totes aquelles persones que anaren o tornaren bé a la fira o al mercat romanien sota protecció reial i poc després, segons privilegi del 4 de març de 1274, s’afegia que també quedaven eximits del pagament de la lleuda i peatge durant sis anys. Aquesta fira pareix que se celebrava al llarg de 15 dies des de la festa de Sant Mateu (21 de setembre), fins que, el 16 de setembre de 1347, es mudà la data establint-se, també durant 15 dies, a partir del dia de Sant Martí (11 de novembre). Però, a inicis del segle XV sorgí un problema. Amb data 30 de juny de 1402 el rei Martí l’Humà permetia el manteniment de la celebració de les fires de Castelló i de Morvedre, a pesar de la proximitat cronològica amb la fira d’Almassora. Els de Vila-real se sentiren perjudicats per la situació i a finals d’octubre del 1404 es creuen vàries missives del consell de la vila, que demanava iniciar la fira el 2 de novembre, amb el lloctinent del governador, qui els ordenava que no mudassen la fira . La qüestió no es degué solucionar, ja que encara en agost de 1427 el consell vila-realenc, en un intent d’ordenar el seu espai econòmic, acorda demanar al rei la gràcia d’atorgar fira a la vila després de la fira de Castelló, i també la possibilitat de canviar el mercat setmanal al dimecres. 26

Vila-real estava integrada dins la via principal de comunicació terrestre que travessava el regne de nord a sud. Aquesta via quedava articulada i complementada per la navegació de cabotatge amb els carregadors marítims de Nules, Borriana, Castelló, Moncofa i Almassora. Vila-real, que està a uns pocs quilòmetres de la mar, gaudí de la possibilitat de tenir carregador a Borriana, ja que en la carta pobla se li concedien els mateixos privilegis i emprius. Ja el 1377 el consell de la vila autoritzava dos pescadors a construir una barraca a «l·areny de la mar, on ja la dita vila ha acostumat tenir barraqua». Calia fer-la de canyes, amb portes, per aixoplugar els pescadors i les seues xarxes. El 1419 els jurats de la vila acordaren novament «que sie feta per la dita vila una barraqua en la mar, en lo terme de Buriana, segons solia ésser en temps passats, e açò per continuar lo aempriu que la dita vila ha en lo dit terme». Amb tot, aquests emprius foren derogats per ordre reial el 1426. 27

D’altra banda, a la Plana, el desenvolupament de l’agricultura hidràulica se serví de l’aigua del riu Millars. A Vila-real, una extensa xarxa de séquies, files i braçals canalitzava les aigües d’aquest riu cap a la séquia Major gràcies a l’assut. Aquesta séquia després de vorejar el riu es dirigia cap a la vila, partida en dos: Sobirana o Roja i Jussana, que al seu torn es dividien en multitud de sèquies menudes que portaven l’aigua a les diferents parcel·les amb possibilitat de reg. A Vila-real, el terme hort determina un camp regat de 1,5 fanecades, i el valor de la parcel·la augmentava a mesura que s’apropava a la séquia Major i la vila, i minvava a mesura que s’allunyava cap al regadiu nou o segon sedeny. Amb tot, l’àrea de regadiu no era massa gran. El 1360 la reconstrucció efectuada de l’espai ocupat pels distints tipus de cultiu i dels valors fiscals globals indicava que aquesta àrea de regadiu no superava el 16 % del total conreat. Però, segons les dades oferides per a l’any 1566, el percentatge hauria crescut fins al 37,23 %.

Tanmateix, a Vila-real s’observa el progressiu trencament de l’equilibri de la clàssica trilogia mediterrània. D’una banda s’intensifica el cultiu del cereal però al mateix temps es redueix el de la vinya, que serà substituïda a poc a poc per garrofers i oliveres. Així, l’olivera passa d’ocupar el 1360 un 1,06 % de la superfície conreada a un 21,22 % el 1566. La vinya (amb mallol) descendeix del 28,15 % de 1360 al 12 % de 1566. I els garrofers, dels quals no hi ha constància en 1360, ascendeixen a un 5,5 % el 1566. A més, encara que no es menciona específicament als llibres de peita, des de 1388 s’hi detecta la presència d’arròs, amb una posterior ordenança, de 1434, que indicava els llocs on no se’n permetia el cultiu i la zona on sí que es podia conrear, a saber, des del riu Sec cap a Nules, la zona més allunyada de la vila. Amb tot, se’n prohibeix el cultiu el 1504. 28

Pel que fa a la ramaderia, aquesta quedava integrada en l’espai econòmic organitzat des de la perspectiva de l’agricultura. Es tracta de ramaderia autòctona que aprofitava les pastures municipals, minses i en franca competició amb la terra destinada als cultius, però amb possibilitats de transhumància cap a les veïnes terres de Terol, aspecte ja formalitzat des de 1325 pel rei Jaume II. De fet, la reciprocitat de pastures queda recollida als llibres de peita de Vila-real amb la presència de nombrosos pastors o ramaders d’aquelles terres del sud d’Aragó que arriben a Vila-real amb els seus ramats. A títol d’exemple, el 1451 hi arribaren 4.660 caps de bestiar provinents de terres de Terol (Tronchón, Puertomingalvo, Fortanet, Galbe, Exarc, Mosqueruela, etc.) més 1.030 de Castelló i Catí. Amb alguna excepció, es tracta bàsicament d’ovelles.

A més, el sector secundari de Vila-real oferirà nous vectors per al creixement econòmic de la vila i la diversificació de les ocupacions laborals. Des del 1326 tenim ordenances que regulen el treball del cuiro, i el 1360 es documenta una adoberia. També hi ha constància d’altres sectors manufacturers amb un important volum de treballadors i d’activitats des de finals del XIV fins a inicis del XVI. Així, la construcció edilícia resulta molt activa segons ens mostra la conservació completa d’algun llibre d’obres del mur (1382), així com les contínues referències contingudes als manuals de consell sobre reparacions dels murs, torres, etc. I, per descomptat, és el sector de la manufactura tèxtil el que aconsegueix un enlairament considerable, especialment al llarg del segle XV amb les bases assolides la centúria anterior. Diverses ordenances del XIV parlen de com cardar la llana, de pentinar-la, de rentar draps en les sèquies, de plegar-los, etc. La reduïda nòmina d’artesans i els pocs teixidors dels anys 1394-95 donaran pas a una bulliciosa activitat als següents anys.