AAVV - Els llibres de Consells de la vila de Vila-real I (1377-1394)

Vila-real no sempre fou patrimoni reial, en alguna ocasió també va ser senyoriu d’algun membre de la família del monarca, de manera que se separava de la corona, però hi mantenia un lligam molt estret. Aquestes situacions foren breus en el temps i es van donar especialment durant la segona meitat del segle XIV. Així, a pesar que el 21 de desembre del 1336 Pere el Cerimoniós confirmava els privilegis atorgats pels seus predecessors a Vila-real, entre els quals hi havia la impossibilitat d’alienar-la separant-la de la corona, els anys 1355-1356 la vila estava en mans de les infantes Joana i Constança i el 1356, dins del context polític i militar de la guerra amb Castella, Castelló i Vila-real foren donades a l’infant Enric de Trastàmara, que en fou el senyor almenys fins 1366, moment en què esdevé rei de Castella. Poc de temps després, el 10 de març de 1368, el Cerimoniós dona novament ambdues viles, juntament amb el castell d’Uixó i el feu i jurisdicció del lloc de Nules, ara a favor del seu fill l’infant Martí, i així es crea l’efímer comtat de la Plana. Els habitants de Castelló i Vila-real s’oposaren a aquesta donació, que fou revocada el 21 d’abril de 1368. Tanmateix, un parell de mesos després, el 24 de juliol, el rei donava novament ambdues viles, ara a favor del fill primogènit, l’infant Joan, donació que es tornava a revocar el 6 d’octubre del mateix any.

La titularitat del senyoriu encara va experimentar alguns canvis, que foren refutats pels dirigents locals i els habitants. Així, segons consta en els llibres conservats a l’Arxiu Municipal, entre 1372-1373 es pagaven rendes a la infanta Joana, senyora de Vila-real, en ajuda al seu matrimoni celebrat amb Joan, comte d’Empúries, qui ja al 1374-1375 apareix rebent les rendes com a senyor. Els habitants de la vila, però, volien retornar a la corona, i cercaren la quantitat de diners necessària per satisfer el rescat, obtenint en abril de 1377 l’absolució per a no retre homenatge al comte d’Empúries ja que Vila-real havia tornat a mans del rei. Tanmateix, aquesta situació durà poc, a l’octubre del 1380 la vila fou venuda pel rei al seu fill l’infant Martí, però davant les protestes i al·legacions, el rei revocà la donació al desembre següent. Novament, al maig de 1383 planava sobre la vila la possibilitat d’un nou traspàs, ara a favor de Pere de Centelles, conseller reial, camarlenc de la reina, i senyor del proper lloc de Nules, personatge amb qui Vila-real no tenia molt bones relacions a causa dels problemes sorgits al voltant de la pobla de Bonretorn, senyoriu del de Nules però situada dins del terme de Vila-real. De fet, el 14 de novembre de 1383 se’n produí la venda, que incloïa les rendes i drets del rei a la vila així com tota la jurisdicció, alta i baixa. Al gener del 1384 els de Vila-real tapiaren els portals i es prepararen a defensar la seua permanència en la corona. Després de moltes gestions, pareix que tot tornà al seu lloc al maig del 1384. Durant la resta de la centúria i segle XV, no hi hagué més intents de senyorialització de la vila, però sí tensions amb els senyors de Nules per la jurisdicció de la pobla de Bonretorn.

I és que el terme municipal de Vila-real estava ple d’altres entitats de població, de diferents característiques físiques i poblacionals. Al padró de riquesa de 1360 es comptabilitzen fins a 44 alqueries diferents distribuïdes per tot el terme, associades a un parcel·lari d’entre 2 i 4 jovades per terme mitjà. La possessió d’alguna d’aquestes alqueries es completava amb la propietat de 3 o 4 parcel·les properes que permetien racionalitzar al màxim l’explotació de recursos. D’algunes sols en sabem el nom, però d’altres en coneixem la ubicació o el valor. Així, l’alqueria de Bertomeu Juneda el major , que declara la terra, una jovada de vinya i 7 bòvids, era valorada en 1.300 sous; les dues que declara Guiamó Martí, una coneguda com Dellà Riusech, valorada en 3.000 sous (7 jovades de terra) i l’altra coneguda com Davall, que havia sigut de sa mare, valorada en 1.500 sous (4 jovades); o les dues de Joan Pineda, la primera situada al barranc de Ràtils, valorada en 2.500 sous (10 jovades de terra i vinya) i l’altra valorada en 3.500 sous (4 jovades de vinya i una de terra campa). En aquests casos es tracta segurament d’alqueries de tipus unifamiliar amb els seus annexos per al treball agrari. Però hi havia altres formes d’hàbitat més complexes, amb més habitants, edificis, un senyor, jurisdicció, etc., com ara són les pobles de Bellaguarda i Bonretorn. 22

El cas de Bonretorn és força simptomàtic. Pobla dins del terme de Vilareal, però senyoriu de Pere de Soler en 1312 i a continuació dels Montcada, els quals el 1314 la veneren a Gilabert de Centelles, qui comprà castell, baronia i vila de Nules, juntament als llocs de Moncofa, Mascarell, Aiguaviva i Bonretorn. Ja el 1332 hi ha friccions entre Vila-real i els senyors de Bonretorn per qüestió de jurisdicció, que arriben a un punt àlgid el 1383, quan Pere de Centelles intenta comprar Vila-real. Els problemes de jurisdicció continuen durant tota la resta de la centúria i el segle XV, per exemple amb les càrregues comunitàries demanades per la vila als habitants de la pobla per a reparar els murs els anys 1375, 1381, 1429; a l’hora de contribuir en el pagament d’uns ballesters el 1429; o el 1475 quan el senyor de Bonretorn (i comte d’Oliva) pretén rebre el terç delme en el territori de Bonretorn i en la Torraça (que també pertany al terme de Vila-real). Però la lluita contra Vila-real no sols fou en l’aspecte jurisdiccional, sinó també en el religiós. Des de 1348, quan Vila-real estava submergida en la formació d’una milícia per a combatre els unionistes de Castelló, Bonretorn intentava obtenir del bisbe de Tortosa permís per a tenir fossar propi. Ja el 1366 Gilabert de Centelles havia obtingut permís per a soterrar els cossos dels difunts i celebrar matrimonis en l’església de la pobla, tot a pesar de les protestes dels de Vila-real.

Estructura urbana i població

La vila fou creada ex novo a finals del segle XIII. Per tant el seu plànol no respon a cap estructura d’hàbitat preexistent, ja que les cases o la pobla originària degué desaparèixer submergida en favor del plànol hipodàmic o en quadrícula típic d’un repartiment racionalitzat del nou espai a poblar. Estava voltada de muralla, amb les seues torres i un vall. Encara avui es conserva algun fragment del mur, visible a la casa de l’Oli, així com part de la torre Motxa. Dos carrers principals perpendiculars entre si (un és el carrer Major) divideixen el recinte en quatre parts (quarters), conegudes amb els noms de Sant Julià, Santa Maria, Santa Llúcia i Santa Caterina, que donen lloc també als quatre principals portals de la vila. En l’encreuament d’aquestes dues vies principals hi ha la plaça on estava la sala del consell, certs obradors, les sitges municipals, l’almodí o botiga del blat (d’on disposem d’un inventari dels pesos i mesures de l’any 1419). Paral·lels a aquests dos carrers, perpendiculars entre ells dos a dos, i a mitjan camí entre ells i els murs, quatre carrers més completaven el traçat urbà principal (hi destaquen el carrer d’Amunt i el carrer d’Avall). L’entramat es completava amb uns pocs carrerons més per facilitar el trànsit cap a les parts interiors dels quarters. En conjunt, carrers rectes i, des de la perspectiva actual, estrets. El subministrament de l’aigua procedia de dos pous (el de la plaça i el del racó o chich ). Ja des de mitjans del XIV es documenta el raval de Santa Llúcia (enfront del portal de València), on se situava l’hospital de Sant Miquel i Santa Llúcia però també el bordell. I és que Vila-real, a finals del XIV, era una de les aglomeracions demogràfiques més importants al nord de la capital del regne: el 1379 comptava amb 590 focs, i el 1385 amb 587, símptoma d’estabilitat. En la part oposada de la vila, sorgeix el raval de Castelló, en el qual a finals del XV pren forma la moreria. 23