Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Curiosament, els personatges omesos eren Salvador i Almela i Vives. Deixant al marge l’opció estètica que adoptaren en la postguerra, ambdós seguiren en actiu fins a la meitat dels anys cinquanta i aconseguiren premis literaris de renom. Bastarà amb un breu repàs als llibres que publicaren entre 1939 i 1954 per a comprovar la tendenciositat d’Adlert. Així, Salvador publicà Veles i gavines i El fang i l’esperit , amb el qual guanyà el Premi València de Literatura de 1951, mentre que Almela i Vives publicà La llum tremolosa i La columna i les roses , pel qual fou guardonat, un any abans que Salvador, amb el mateix premi. L’afany polemitzador no es reduïa, però, als articles de premsa. Qualsevol avinentesa era aprofitada per a atiar-ne el foc. Així és com tertúlies, presentacions i pròlegs de llibres es convertiren en camps de batalla on llançar-se dards enverinats. En el cas de Fuster, Casp utilitzà el pròleg de Sobre Narcís per a cobrir-lo amb el mantell protector de Torre i allunyar-lo d’hipotètiques influències nocives dels poetes pròxims a Salvador, que hi apareixen metaforitzades sota la imatge dels «ocells d’arbres veïns»:

Amic: Ara que m’has allargat les primeres branques de la teua poesia, ja sóc impacient. És una verdor tan veritable la de les fulles, que em fa endevinar la saba de l’arbre; i aquest concertant d’ocells invisibles encara que les estremeix d’un airecel quasi a la mà, m’il·lusiona pels nius que sospite entre el tronc i els cimals. ¿Quan deixaràs d’empapussar els ocells i –lliures i encesos d’ales– hi floriran totes les teues branques? Em fa por –tot el qui estima és poruc– que els ocells d’arbres veïns que foren esponerosos, t’hi vinguen amb enveja de la teua tendror abans que els teus estrenen el tast. ¿No els sents, verinosament destres, envaint amb llurs veus acabades les que enceten els teus? (Casp 1948 b : i)

Respecte al pròleg, que òbviament li fou imposat per l’editorial, Fuster es mostrà aliè al proteccionisme de Casp. De fet, per al número de Verbo d’abril-maig de 1948, n’encarregà la ressenya a Carles Salvador, això és, a una de les hipotètiques influències perjudicials. Amb aquesta decisió, a més de reconèixer la capacitat crítica de Salvador, donava un colp d’efecte i deixava clar que no sacrificava la seua independència. Així queda reflectit en la carta del 22 de març de 1948 que envià a Salvador per a encomanar-li la recensió:

I posat a abusar de la vostra benvolença, vaig a demanar-vos una cosa més. Recordeu els Cuadernos Literarios , d’Alacant, no? En llur nova etapa, suara iniciada, continua dedicant, sempre que hi ha avinentesa, una certa atenció a la poesia catalana de València. Al pròxim número d’abril em plauria que hi anés una recensió de Sobre Narcís . Us sabria greu fer-la, vós? No tothom està capacitat per a parlar de la nostra poesia (altrament no m’encararia amb vós, molestant-vos), i vós sou un dels pocs que podeu i sabeu parlar-ne. Vull, clar és, la vostra opinió sincera. I no es cregueu pas obligat a donar-me «coba». (Ja veieu que en el pròleg que m’han posat, Casp comença per retreure’m, molt polidament però no per això menys clara, certes supostes [ sic ] influències...). (Fuster 1948 a : s. p.)

Salvador accedí de grat i en menys d’una setmana ja li havia lliurat la ressenya. Tal com feu Casp en el pròleg a Sobre Narcís , aprofità l’ocasió per a fer una defensa dels seus postulats poètics destacant la profunditat i la imatgeria de la poesia fusteriana en contraposició a la buidor de la poesia avantguardista d’entreguerres. A més, en la carta de resposta a la petició de Fuster li feia un cant de sirena quan manifestava que intuïa en la seua poesia la continuació dels poetes de preguerra. No hi ha dubte que detectà aviat les qualitats poètiques de Fuster i la possibilitat d’explotar-les al seu favor:

Els poemes que m’envieu són propis d’un altíssim poeta. Molta imatgeria –i de bona qualitat– i aquella tercera dimensió –profunditat– que tant mancà a les composicions avantguardistes d’entreguerres. Us felicite i com jo us felicita l’amic Miquel Duran de València qui les ha llegides també.

Uns quants amics –sis o vuit– ens reunim els diumenges, de quatre a sis de la tarda al café Barrachina (Passatge) per canviar notícies i impressions. Si algun diumenge sou a ciutat i volíeu vindre tots ells, que ja coneixen els vostres versos, tindrem molt de gust de saludar-vos i de conversar una estona llarga.

[...] Em podeu creure ben satisfet i content. Vós que sou la continuació dels nostres esforços i de la major perfecció literària valenciana ens deixa, per aquesta part, amb la consciència tranquil·la. (Salvador 1948 b : s. p.)

Ambdós grups, el de Torre i el de Salvador, tenien la pretensió de fer-se amb l’adhesió del jove debutant. En aquest sentit, la carta del 22 de març de 1948 que Fuster envià a Carles Salvador és un mostra immillorable per copsar la seua serenitat enmig de l’ambient incòmode generat al si del valencianisme cultural de postguerra:

Us adjunto encara un exemplar [de Sobre Narcís ] destinat al senyor Soler i Godes; he suposat que, essent ja època de vacances, no seria ja a Benifaió, i que, de totes formes, vós tindríeu oportunitat de veure’l i donar-l’hi. He de pregar-vos també que em doneu l’adreça d’alguns poetes i amics de la poesia (no molts, car el tiratge és ben reduït), a fi d’enviar-los exemplars. Xavier Casp m’ha fet una llista; però, com és natural, només hi figuren els seus amics, i jo voldria eixamplar-la amb d’altres noms, d’amics vostres. (Fuster 1948 a : s. p.)

Al capdavall, les divergències estètiques no eren suficients per a provocar una fractura irreconciliable entre els grups oposats. Hi havia, ja ha estat dit, factors no estrictament literaris. Un dels primers personatges coetanis a remarcar la presència de les diferències personals entre Carles Salvador i el tàndem Casp-Adlert és Francesc de P. Burguera quan afirma que: «hi havia un afany de protagonisme per part d’Adlert i de Casp, per tant atacar tots el qui no formaven part de la seua capella . Aquesta ha estat, des de sempre, una actitud de tots dos i els qui els coneixem des d’aquells anys de postguerra ho sabem molt bé. Sense que això vulga dir que no es reconeix la tasca important que van portar a terme mitjançant l’editorial Torre.» (Burguera 1991: 76). Però el document que millor descriu la tibantor entre ambdós bàndols és la carta del 4 d’agost de 1951 de Fuster a Riera Llorca. En aquesta, situa l’origen del confrontament en un viatge que Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Xavier Casp i Miquel Adlert feren a Barcelona el 1943 gràcies als beneficis econòmics generats per la revista fallera Pensat i Fet . Tot seguit en transcrivim el passatge en què narra l’episodi que enemistà Adlert amb Salvador:

Quan s’acabà la guerra, i una vegada passats els primers mesos de temor i indecisió, els valencianistes més o menys afeccionats a escriure començaren a reunir-se en diverses tertúlies, a l’objecte de mantenir contacte i llegir-se mútuament els versets que feien. Que jo sàpiga, originàriament n’hi hagueren dues, de les quals una tenia certa regularitat i es celebrava a casa Miquel Adlert. A la tertúlia d’Adlert assistien, a més dels germans Casp, Carles Salvador i un cert llepaciris anomenat Sanmartín. L’única activitat pública que tenien era la publicació de Pensat i Fet , una revista fallera que ix una vegada a l’any i que és l’única que s’edita íntegra en valencià i amb una certa correcció ortogràfica. El propietari n’era el Sanmartín, i la mangonejaven (i perdona el mot) Casp (X.) i Adlert. Amb el producte d’aquest negoci (perquè ho és, de negoci, i ben sanejat), van fer un viatge a Barcelona amb fins de propaganda literària Salvador, Casp, Sanmartín i Adlert. Casp i Salvador van fer una lectura pública a casa un senyor Iglésies, de Barcelona, i els publicaren uns fascicles en la col·lecció «Els Amics de la Poesia». Segons sembla, aquest viatge fou causa d’una indisposició personal entre Salvador i Adlert. [...] El tancament de l’un i el cerrilisme de l’altre, provocaren la base de tot el problema. Sembla estúpid, ¿no? Doncs així és. Adlert té Casp dins el puny, i aquest no obra sense autorització seua. (Fuster 1993 b : 128)