Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Encara el 1980, més de tres dècades després dels fets ocorreguts, al·ludia a la mateixa polèmica en el pròleg a la segona edició de l’ Antologia de la poesia valenciana (1900-1950) :

La cosa és que, entorn del 50, el petit i mediocríssim «món literari» vernacular, a València, era un infern: els quatre gats que se’n consideraven protagonistes s’odiaven a mort, arrossegaven unes vanitats personals irrisòries de tan desproporcionades, i apuntaven uns enfrontaments que no eren ni podien ser només estètics. Fa una mica de pena recordar-ho. [...] L’episodi era d’un provincianisme escandalós. I frenètic. Quan el temps haja calmat les estúpides polèmiques vigents, el tema esdevindrà suggestiu per a més d’un erudit. (Fuster 1980: 7-8)

Per bé que el tema ha esdevingut objecte d’erudició historiogràfica, no pretenc estudiar a fons l’enfrontament entre els bàndols del món literari valencià, sinó deixar constància només de la posició de Fuster sobre aquest assumpte. En efecte, hi havia, d’una banda, el grup encapçalat per Carles Salvador, que propugnava un «retorn al poble» mitjançant una poesia d’abast majoritari, que creien capaç de fidelitzar un públic més nombrós que no amb una proposta intel·lectualista. I de l’altra, els partidaris d’una «poesia minoritària», més refinada i amb més rigor intel·lectual, que pretenia equiparar-se a la resta de literatures europees. Aquesta posició era la que defensava el grup Torre, i en especial Xavier Casp. No sense prevenció, incloc Fuster en aquest grup, junt amb escriptors com Jaume Bru i Vidal o Rafael Villar. Abans, però, de matisar-ne la militància, cal determinar el detonant que desfermà la polèmica en l’àmbit literari. Segons Josep Ballester, s’originà en un article de Carles Salvador en Las Provincias sobre la poesia de Teodor Llorente:

Pel que sembla, l’origen de la polèmica va estar en un article que Carles Salvador va escriure a Las Provincias (26-vi-1947) sota el títol «Poesías valencianas de Llorente», en el qual es propugnava un retorn, estèticament parlant, a Llorente [...] L’escrit venia determinat pel fet de no haver-se exhaurit l’edició de les poesies completes de T. Llorente, publicades onze anys abans. Això significava que la joventut estava allunyada del patriarca de la Renaixença, sobretot, com apunta, perquè no el coneixien d’una manera directa, ja que els elogis que es fan del poeta sonen a tòpics. (Ballester 1992: 225)

El retorn a Llorente és fa difícil d’entendre en Carles Salvador, un poeta que abans de la guerra apostà per una poesia, entre renovadora i tímidament avantguardista, que aspirava a homologar i actualitzar la producció literària valenciana. Sobta, per tant, comprovar que trobés irrealitzable la captació de lectors mitjançant la poesia renovadora de Torre, quan ell optà pel mateix camí abans de la guerra. No debades, Salvador defensà els seus intents avant-guardistes de les crítiques populistes argumentant que «la millor solució per a dinamitzar i modernitzar el circuit literari valencià és la renovació i actualització de la temàtica i la poètica, amb la qual cosa podria aconseguir-se l’augment dels lectors gràcies a l’interès d’unes obres modernes i atractives.» (Simbor 1994: 119). En canvi, en l’article «Poesía valenciana actual», publicat a principis de 1949 en Verbo , Fuster advertia que, més que no la poètica llorentenista, el model de referència de Carles Salvador i la majoria dels escriptors de preguerra era la poesia «fácil y exterior» de Josep Maria de Sagarra:

Los poetas más destacados de la generación anterior –hay excepciones, como es lógico–, que comenzaron o se destaparon como modestos seguidores de Salvat-Papasseit, andan ahora empeñados en un «retorno a Llorente». Quiere decirse que su producción de postguerra –escasos y breves libros, que temo me hagan incurrir en una generalización excesivamente aventurada– tiene franco sentido popularista, en cuya determinación intervienen quizá motivos extraliterarios. En realidad, a mi entender no hay tal «retorno» a Llorente, aunque ésta sea una fórmula eficaz y bastante expresiva para calificar tal tendencia. Más que a Llorente –y de esto exceptúo a los llorentinistas, que por no haber salido de Llorente no tienen necesidad de volver a él–, más que a Llorente, digo, veo tras los poetas referidos a Josep M. de Sagarra y su poesía fácil y exterior. Pero esto no es del caso. Sólo quería anotar la actitud popularista y denunciar enseguida el contraste con ella de los poetas que hemos aparecido después de la guerra. (Fuster 1949 d : 28)

La hipòtesi fusteriana sobre el canvi sobtat de Carles Salvador té el suport de Simbor, que matisa que l’aposta per Llorente «no significava ni retorn a la poesia encarcarada de certamen ni tampoc a una còpia literal del patriarca de la Renaixença. Era senzillament una aposta pel neopopulisme, és a dir, per l’abandó de les innovacions agosarades de Preguerra i el regrés a les formes acadèmiques i la temàtica basada en l’anècdota sentimental, tendra i directa.» (Simbor 1983: 208). Tot amb tot, els poetes de Torre volien ampliar l’abisme que els separava de l’estètica neollorentenista i marcar una frontera irreconciliable entre les seues obres i les del grup de Salvador, que consideraven antiquades. Però un esdeveniment agreujà encara més la tibantor entre els grups: l’ingrés de la major part de la generació de 1930 –amb Carles Salvador i Francesc Almela i Vives al capdavant– en Lo Rat Penat, el 12 de desembre de 1948. La decisió irrità els membres de Torre per tractar-se d’una associació col·laboracionista amb el franquisme. I encara que Fuster formà part de Lo Rat Penat en la seua joventut, 7una prova de l’aprensió que tenia a aquesta institució és la carta enviada el 10 d’abril de 1949 a Salvador en resposta a l’oferiment d’organitzar-li un recital poètic. Escrita amb un estil desimbolt, mostra la seua opinió sobre les activitats ratpenatistes:

Passant al vostre amable projecte de dedicar-me un «Matinal poètic» al Rat, vull parlar-vos amb la mateixa sinceritat. Jo he freqüentat aquesta societat farà tres o quatre anys, i durant prou de temps. Conec també una mica l’esperit que l’ha animada en la major part de la seva vida. (Regionalisme intermitent i estantís: aquesta definició del Rat, encertadíssima com vós sabeu millor que jo és de Ll. Nicolau d’Olwer.) Àdhuc m’hi van embolicar en alguna vetllada literàrio-musical. El cas és que d’aleshores ençà he pres una por terrible a les vetllades literàrio-musicals ratpenatistes –que, segons m’han contat, segueixen idèntiques normes (romances de sarsuela inclusivament) que en l’època a què em refereixo. La meua poesia i jo ens trobaríem relativament incòmodes en la «Casa Pairal». Incompatibilitat de caràcters, en certa manera. Llegir versos meus, allí, em faria l’efecte d’una irreverència (en particular per allò del catalanisme, que és la «bèstia negra» del ratpenatisme tradicional). I em penso que totes les regines de la reginoteca estarien intranquil·les durant la lectura, les pobretes, elles que en sa vida havien parlat valencià ni interessat per la poesia. Per altra banda, aquells retaules gòtics de cartó-pedra, aquelles xemeneies patriòtiques, tot allò que fa d’aquesta Casa la falla que inexplicablement encara no han cremat, em posa nerviós. Sento molt, doncs, no poder accedir al vostre desig –que jo us agreixo de cor– per totes aquestes aprensions meves. A més de les quals, hi ha una raó: i és que estic mig compromés a fer una lectura meva en un altre local de València, i no seria gens correcte tornar-me’n enrere. (Fuster 1949 a : s. p.)

Ara bé, ¿fou realment l’adscripció de Carles Salvador a Lo Rat Penat com a president de la Secció Filològica la gota que vessà el got o n’hi havia altres motius? És ben interessant l’aportació de Ferran Carbó (1994: 179) quan assenyala que no és vinculable el seu canvi estètic a la militància ratpenatista perquè ja l’exposà un any abans en l’article «Poesías valencianas de Llorente». De fet, previ a l’ingrés de la plana major de la generació de 1930 en Lo Rat Penat, Xavier Casp llançà una invectiva contra els posicionaments ètics i estètics d’aquesta generació en l’article «Sobre València, el valencianisme i llurs coses», publicat en la revista Esclat . Casp establia un correlat entre l’ètica dels escriptors de la generació de 1930 i la seua estètica, i les confrontava amb l’ètica i l’estètica dels joves poetes de postguerra. Així argüia les divergències ètiques que els separaven: