Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Les reivindicacions anteriors no eren denúncies sense fonaments. Al contrari, la radical inestabilitat de la literatura valenciana impedia la subsistència econòmica dels escriptors. Així ho demostra el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, que, en la carta del 2 d’octubre de 1958, confessava a Fuster les dificultats econòmiques que assotaven la seua família. Paga la pena de reproduirne el fragment següent per a conèixer les misèries del poeta de Burjassot en els anys cinquanta:

Amb el sou no puc fer miracles; tu ho saps massa bé. I tinc, només, el sou. La Hoja , de tant en tant, em publica alguna cosa: 125 ptes. Jo he pensat, embarcat com estic en la cosa periodística, que puc traure diners i puc, sobretot, traure a flote [ sic ] els meus escrivint allò que siga necessari. I això vull. Puc escriure, amb pseudònim, coses de cine, les coses que siguen, en castellà. Vull treballar. El que no havia aconseguit la vanitat, ho està fent una espècie de còlera. (Estellés 1958: s. p.)

En efecte, Fuster coneixia bé la urgència que esperonava les paraules d’Estellés, ja que ell també cercava una font d’ingressos estable en aquells anys. De fet, una vegada acabats els estudis de Dret, i després de preparar en va les oposicions a secretari d’ajuntament, hagué de recórrer a Xavier Casp perquè li aconseguís alguna col·locació provisional. Però les estretors econòmiques hi persistien, i es veié empès a obrir despatx d’advocat, tot i que «la seua vocació per l’exercici de l’advocacia era nul·la, i tot el seu interès se centrava ja, exclusivament, en la literatura.» (Furió 1994: 78). Afortunadament, el diari valencià Levante li oferí el 1952 una collaboració remunerada després de guanyar la Corona poética en loor de Nuestra Señora de los Desemparados , convocada pel mateix diari, amb el poema «Goig de desemparat». Com apunta Furió, el premi fou decisiu en l’intent de professionalitzar-se com a escriptor:

A més de les 500 pessetes amb què estava dotat i de la publicació del treball guanyador en el periòdic, seguit al cap d’unes dies per una entrevista –la primera que concedia– i una fotografia afavorida, mig burleta, el premi li obria l’oportunitat d’iniciar una col·laboració remunerada i regular en la premsa local, que l’alleugeriria d’altres dedicacions laborals i que decidiria el seu futur professional. (Furió 1994: 84-85)

No obstant això, l’absència d’ajudes institucionals i de mecenatge cultural, junt amb els entrebancs de la censura, menaven els escriptors valencians a un amateurisme inevitable. En unes condicions deplorables i sense una tradició literària autòctona arrelada, escriure amb una qualitat homologable a la d’una literatura normal era una proesa. Al capdavall, aquesta situació explica l’interès precoç de Fuster per conèixer els poetes valencians immediatament anteriors a ell, com reflectí en l’article «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», a pesar que ignorava l’obra dels poetes catalans contemporanis. De fet, ell mateix solia contar una anècdota sobre la desconeixença que en tenia arran d’una crítica laudatòria de Carles Salvador a «Alguns poemes menors», un conjunt de poemes que publicà en l’ Almanaque de Las Provincias para 1947 . La crítica, que es titulava «Un nuevo poeta», aparegué el 10 de maig de 1947 en la secció «Letras valencianas» del periòdic Las Provincias i li atribuïa la influència dels poetes Carles Riba i Josep Maria López-Picó. Ja molts anys després, en la conferència «Poetes valencians», 6pronunciada el 28 de maig de 1965 a Barcelona, Fuster relatava la confusió que li causaren les paraules de Salvador, atès que aleshores no havia llegit ni un sol vers dels autors al·ludits:

Recordo que en 1947 Carles Salvador va publicar un breu article sobre els meus versos –cinc o sis versos que havien aparegut a l’ Almanac de Las Provincias – i em descobria influït per López-Picó i per Carles Riba. En aquell instant, però, la meua ignorància de López-Picó i de Carles Riba era tan gran, que incloïa els mateixos noms dels dos poetes: ho podeu ben creure. Vaig recórrer totes les llibreries de València, i vaig buscar obres, qualsevol obra de López-Picó, de Riba. Només vaig trobar-hi Del joc i del foc , de Riba. I em sembla que l’altre poeta de la meva generació, que aleshores també s’hi estrenava, Jaume Bru i Vidal, no tenia millors informacions que jo. [...] Nosaltres, de joves, llegíem Pablo Neruda, Aleixandre, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Rafael Alberti... i els valencians anteriors a nosaltres. La notícia del que literàriament s’esdevenia o s’havia esdevingut al Principat ens arribava tard i pels camins de la casualitat més imprevisible. (Fuster 1965 a : s. p.)

Per bé que còmica, l’anècdota revela «la desconnexió entre els escassos practicants de la literatura autòctona de la València dels anys quaranta.» (Furió 1994: 62). La desconeixença d’ambdós poetes és atribuïble, en gran part, a la polítiques lingüístiques del franquisme, que tractaven de silenciar per tots els mitjans possibles les obres d’autors contemporanis en català. Així s’entén millor que les seues primeres lectures, i les dels seus companys de generació, foren caòtiques i aleatòries, tal com reconeixia en el pròleg al primer volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés:

La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de «Garcilaso», i no –ai!– en les de Riba o en les de Foix. Use el plural com a confessió, i perquè l’Estellés i jo som de la mateixa «generació»: ell va nàixer el 1924 i jo el 1922. Teníem l’edat exacta de llegir, i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. [...] Riba o Foix –per exemple– no hi comptaven. Ens eren inassequibles. Materialment inassequibles. La re-vinculació amb l’idioma –el català– vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor. Ignore el conducte imprés de què es va valer Vicent Andrés Estellés. No importa, això. El fet és que, literàriament, ens desmamàvem d’una mamella grotesca i tòxica. [...] «Llegir», en aquella època, era un drama. I clandestí. (Fuster 1972: 22-24)

2. LA FRACTURA DEL VALENCIANISME CULTURAL DE POSTGUERRA

Vistes les circumstàncies que envoltaven la literatura catalana del País Valencià en els anys quaranta i cinquanta, es fa inexplicable, encara avui, la brillantor amb què hi reeixí Fuster. Si la situació de la literatura catalana del País Valencià en la postguerra ja era greu per si mateix, encara s’hi ha d’afegir un altre factor de conseqüències no menys perjudicials per a la seua estabilitat: la fractura del valencianisme cultural. En principi, originada a partir del debat sobre la norma literària, tot i que, en el fons, hi havia qüestions personals. En la mateixa conferència a l’Orfeó Català de 1965, Fuster descriví l’impacte que li causaren les misèries del panorama literari valencià:

La dècada negra dels 40 tornaria a revifar el problema. Les minses posicions culturals sòlides que la llengua catalana havia adquirit al País Valencià abans de la guerra, ara s’esfumaven. Els llibres de versos constituïen l’única manifestació, no dic ja literària, sinó pública, de l’idioma. Els versos, doncs, esdevenien el centre d’una responsabilitat col·lectiva difusa però viva. I el petit clan dels poetes en actiu va escindir-se en dos bàndols irreconciliables. Quan jo vaig fer relació amb uns i amb altres, a mitjan 1947, la divisió ja era consumada, i la polèmica, encesa. Certament, en el fons de tot allò es ventilaven diferències personals ben poc honestes, segons vaig comprovar de seguida. L’antagonisme de les actituds literàries n’amagava un altre d’enveges i de vanitats, mesquí. Tant se val, la disputa tenia la seua justificació objectiva. D’una banda, hi havia els partidaris d’un «retorn al poble»; i de l’altra banda, els partidaris d’una «poesia minoritària». (Fuster 1965 a : s. p.)