Antoni Munné-Jordà - Dins el riu, entre els joncs

DINS EL RIU,

ENTRE ELS JONCS

A. Munné-Jordà

Ed. Males Herbes

2018

Primera edició: febrer 2018

© Antoni Munné-Jordà

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1, 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN:978-84-125058-0-1

PRODUCCIÓ DE L’EPUB: booqlab

Fotografia de portada: arxiu personal d’Antoni Munné-Jordà

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Maria Cabrera Callís

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

C’est peut-être ça qu’on cherche à travers la vie, rien que cela, le plus grand chagrin possible pour devenir soi-même avant de mourir. Louis-Ferdinand Céline, Voyage au bout de la nuit .

Potser és això el que cerques al llarg de la vida,

res més que això, la més gran tristesa possible

per a esdevenir tu mateix abans de morir.

Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit .

He de fer constar que el desllorigador per a dur a terme l’edició d’aquests papers, que fa massa anys que tenia al calaix, me’l va donar el llibre Il torto del soldato d’Erri de Luca, que s’obre amb una nota que comença « Come certo saprà, i diritti editoriali dello scrittore Israel Yehoshua Singer, fratello maggiore del premio Nobel Isaac Bashevis Singer, scadranno nel 2014. La nostra casa editrice intende avviare una pubblicazione selezionata delle opere in yiddish di questo autore sconosciuto ai lettori italiani. Vorremmo pertanto affidarle l’incarico di scegliere nella vasta produzione di racconti quelli a suo giudizio più interessanti ». De la mateixa manera passava que, m’ho mirés des del punt de vista que m’ho mirés, també feia més de setanta anys que havien mort els autors anònims de les notes que havia anat aplegant des de feia força temps i, així, els seus drets editorials, si n’hi havia, havien passat a domini públic i, doncs, en podia fer ús lliurement. Ningú no me n’havia fet cap encàrrec editorial, però així i tot em sentia autoritzat a endreçar el material amb la intenció de publicar-lo.

Aquest text és només un aplec de dades i documents, enfilats per una narració poc o molt unitària, o per tres narracions poc o molt unitàries, i completats amb la imprescidible informació embolcalladora que els justifica. Per a contextualitzar les notes esparses i omplir les llacunes he utilitzat, o potser hauria de dir que he afusellat descaradament, els llibres més recents i solvents que tracten dels fets que van protagonitzar els autors de les notes. En primer lloc, la història general dels fets La División Azul de Xavier Moreno Juliá (Crítica, Barcelona, 2004) i l’anàlisi detallada De héroes e indeseables de José Luis Rodríguez Jiménez (Espasa, Madrid, 2007), i també la monografia Rússia és culpable! de Carme Agustí Roca (Pagès, Lleida, 2003) i l’edició crítica dels Cuadernos de Rusia de Dionisio Ridruejo (Fórcola, Madrid, 2013), que juntament amb altres obres divulgatives i documentals, com 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial de Daniel Arasa (Laia, Barcelona, 1998), i la premsa de l’època, tot plegat m’ha permès confegir una certa línia cronològica i treballar amb el coixí d’una relativa garantia històrica. Als autors d’aquests llibres, els agraeixo tota la informació i els demano disculpes pels manlleus imprescindibles, i als lectors, els recomano la lectura directa d’aquestes fonts.

Només he d’afegir una nota final per a completar la justificació. Aquest invent meravellós de la ment humana que es diu literatura és sobretot un art o un ofici de fabular i d’inventar mons i personatges, de crear situacions fictícies, de descriure en un àmbit irreal allò que no és possible al món real. Entre les classificacions arbitràries que són els gèneres literaris, n’hi ha un que és l’anomenat potser impròpiament gènere realista, un gènere tan fictici i imaginari com tots els altres, com el policíac, el de fantasia o el de ciència-ficció, i igualment artificiós i enganyós; potser el que més, perquè fins i tot pot induir a l’autoengany de l’autor, que ingènuament pot confondre la seva obra amb la realitat que pretén narrar. Algun malentès provocat pel gran auge del gènere anomenat realista sobretot a Rússia i a França a la darreria del segle XIX va induir alguns tractadistes a pensar que el realisme és l’essència de la literatura, que n’és la branca central, que és «la» literatura, i que la resta de gèneres en són només satèl·lits subsidiaris. Però la tinta no es va fer perquè expliquéssim la realitat, sinó perquè no sabéssim on s’amagava el calamar. Aquesta obra pretén descriure només fets reals, transcriure fidelment testimoniatges i informacions de primera mà, o sigui, ser un espècimen del que podem anomenar novel·la-document, la mínima unitat narrativa, potser per a compensar excessos anteriors; per consegüent, és un producte del gènere narratiu més sofisticadament fantasiós i irreal.

AMJ

[Vilanova, 8-VII-2014 – 8-VIII-2015]

El cadàver era dins el riu, surant de bocaterrosa, retingut pels joncs que hi creixien, a l’aigua i a la riba. Tot a l’entorn l’aigua era de color de teula vella, barreja del llot del riu, poc profund a la vora, de la terra argilosa que havia arrossegat el cos en rodolar, i de la sang. Així l’havia trobat ell, feia prop de cinc anys, i així el tornava a veure en el record cada vegada que baixava a l’hort, vora el riu. Ara l’aigua del riu lliscava clara, però en aquell indret, entre els joncs, regolfava i sempre mantenia el color de les teules velles, com un record de la sang.

El pare era un bon home. No era cap gran propietari. L’hort donava més feina que benefici, tot i que el ple de la família s’hi escarrassava, també ell, des que havia deixat l’escola. I al temps de la collita de fruiters no donaven l’abast i havien de llogar jornalers. Van ser uns que havien estat jornalers els qui el van venir a cercar. Cap dels pagesos de la riba no havia volgut col·lectivitzar les terres. Van venir a trobar-lo al mas i la mare els va dir que el pare feinejava a l’hort vora el riu. Se n’hi van anar, i des del mas van sentir els trets, més enllà de l’hort dels presseguers. Cada nit durant quatre anys i onze mesos ell ha sentit ressonar els trets.

Quan ha tornat al mas, la ràdio estava engegada. El locutor explicava que hi havia una gran concentració d’estudiants i de falangistes davant la secretaria general del partit, a Madrid, i aleshores ha pres la paraula el president de la Falange i ministre d’Afers exteriors del govern franquista, Ramon Serrano Suñer, concunyat de Franco, fill dels Serrano de Tivissa i els Sunyer de Gandesa, a banda i banda del riu.

—Camaradas: No es hora de discursos, pero sí de que la Falange dicte en estos momentos su sentencia condenatoria: ¡Rusia es culpable! ¡Culpable de nuestra guerra civil! ¡Culpable de la muerte de José Antonio, nuestro Fundador, y de la muerte de tantos camaradas y tantos soldados caídos en aquella guerra por la agresión del comunismo ruso! ¡El exterminio de Rusia es exigencia de la Historia y del porvenir de Europa!