Antoni Munné-Jordà - Dins el riu, entre els joncs

Ha estat una revelació. Ell no havia pogut fer res quan van matar el pare ni quan els van saquejar el mas, quan van destrossar tot el planter; ell havia treballat d’amagat per ajudar la mare i els avis i a les acaballes de la guerra s’havia hagut de tornar a amagar perquè no el mobilitzessin per força. Havia sabut com havien mort els amics dels pares, els petits propietaris i la gent de missa al principi de la guerra, falsament acusats de feixistes, i després els feixistes de veritat van començar a bombardejar des de l’altra riba del riu i van ensorrar mig poble i així havia mort molta més gent. Tant els qui pensaven d’una manera com els qui pensaven d’una altra, tant els qui volien que guanyessin els uns com els qui volien que guanyessin els altres. I també els qui tant se’ls en donava qui guanyés, que només volien que s’acabés la guerra. I quan van dir que per fi ja s’havia acabat, que uns havien guanyat i els altres havien perdut, van continuar les represàlies, les denúncies, les desaparicions i les morts al poble. Eren els altres, els qui manaven, els qui ara anaven per les cases i els masos a cercar els qui havien de matar, i eren els qui havien manat abans els qui ara morien. Cada dia fins ara. Ahir, avui, demà. No deien que s’havia acabat la guerra? És clar que el dia abans ell havia llegit a La Hoja del Lunes que a la matinada del diumenge més de tres milions de soldats de la Wehrmacht, juntament amb divisions finlandeses i romaneses, havien atacat la frontera soviètica de cap a cap, des de la mar Bàltica fins a la mar Negra, i Mussolini també havia declarat la guerra a Rússia i es preparava a afegir-se a l’atac, en la més gran operació militar que s’havia fet mai. I aquell dimarts mateix havia llegit al diari:

«Pero Dios ha abierto los ojos de los estadistas y, desde hace 48 horas, se combate contra la bestia apocalíptica, en la lucha más colosal que registra la Historia, para abatir la más salvaje opresión de todos los tiempos; que ya recibiera gravísimas heridas a lo largo de los 32 meses de la ruda batalla que libraron los gloriosos soldados de España, al mando de su glorioso e invicto Caudillo, primer cruzado mundial del combate sin tregua contra el Komitern y sus diabólicas maquinaciones.»

Tot i que el diari ho deia ben clar, aleshores ell no havia entès que tot era la mateixa guerra. La guerra. Però ara comprenia que també les morts d’aquells dies, la fam i la por, tot era perquè la guerra encara no havia acabat, ho deia la ràdio, i hi havia un culpable, també de la mort del pare, i ara li havien de fer pagar tot el mal que havia fet. La ràdio deia que havia arribat l’hora de la venjança i de combatre el comunisme al seu terreny mateix, a Rússia.

Ell no ho sabia, però la vigília de l’atac, el dissabte 21 de juny de 1941, a la nit, Ramon Serrano Suñer, sopant a l’Hotel Ritz de Madrid amb els seus homes de confiança, el poeta i ideòleg falangista Dionisio Ridruejo i el militar i vicesecretari general de la Falange Manuel Mora Figueroa, governador civil de Madrid, els havia exposat el projecte d’organitzar un cos expedicionari de falangistes per a anar a fer costat a la Wehrmacht hitleriana així que Alemanya declarés la guerra a la Unió Soviètica. L’havia ajudat a tenir la idea l’ambaixador alemany Eberhard von Storner. La batalla d’Anglaterra s’allargava, i Hitler, per a demostrar als britànics que era inútil resistir, havia decidit que en un parell de setmanes ocuparia Rússia. Quan l’endemà va començar l’atac contra el front rus, Serrano, després d’entrevistar-se amb Franco, va comunicar a l’ambaixador alemany que el Caudillo oferia algunes unitats de voluntaris, en reconeixement de l’ajut rebut durant la guerra civil, i perquè la destrucció de l’URSS era la causa d’Espanya.

El dilluns 23 al consell de ministres Serrano va explicar el projecte d’enviar el contingent de voluntaris falangistes, el ministre falangista José Luis de Arrese va dir que es diria División Azul, el color de la camisa de la Falange, i el general i ministre de l’Exèrcit Enrique Varela va cridar:

—¡Qué División Azul, ni qué tontería! ¡Será una de las divisiones del ejército español!

El general no volia que els protagonistes al costat del victoriós exèrcit hitlerià fossin els falangistes, que no havien estat sols a guanyar la guerra civil ni eren la majoria dins el règim, sinó els militars que havien combatut el comunisme durant la guerra, i Serrano li va replicar:

—Mire usted, mi general, no diga usted tonterías. Se necesita ser muy ignorante y muy irresponsable: si es una división del Ejército español estamos en guerra, la nación española, y yo lo que quiero es no estar en guerra todavía.

I al final Franco, que nedava entre totes dues aigües i s’havia passat la sessió clavant puntades de peu d’advertència per sota la taula al seu cunyadíssim Serrano, va fer veure al general Varela que l’Estat no estava en condicions d’enviar una unitat regular de l’exèrcit, massa delmat després de la guerra civil: havia de ser una divisió de voluntaris, però comandada per caps i oficials de l’exèrcit nacional.

El dimarts 24 el diari Arriba , òrgan oficial de la Secretaria general de la FET i de les JONS, publicava l’editorial «Guerra por la causa de Europa»:

«La noticia de la iniciativa alemana viene a encendernos la sangre y a alistarnos moralment en las filas de la ofensiva. Es demasiado reciente nuestra experiencia para que esta no sea para nosotros la batalla preferida: la de la defensa y la de la venganza.»

Aquell mateix dimarts, a Madrid, després que l’ambaixada alemanya va haver transmès l’acceptació de la unitat de voluntaris, els falangistes amb camisa blava i els estudiants de la milícia del SEU amb uniforme negre, amb pancartes amb els lemes «Voluntarios falangistas contra Rusia» i «Devolvamos a Rusia la visita que nos hizo en 1936», després d’escoltar el discurs de Serrano i de cantar el «Cara al sol» davant l’edifici de la secretaria general del partit, se’n van anar en manifestació cap a l’ambaixada britànica, símbol de l’únic estat que havia condemnat la invasió, hi van reclamar Gibraltar per a Espanya, en van apedregar els vidres, van estripar les banderoles dels cotxes oficials i els van rebentar les rodes, i després van anar davant l’ambaixada alemanya per a proclamar l’adhesió a la iniciativa de l’Eix i reclamar que Espanya hi participés. Perquè la manifestació fos multitudinària, la policia havia fet tancar els cafès, els teatres i els cinemes. El ministre d’Afers exteriors, Serrano Suñer, va telefonar a l’ambaixador britànic:

—He dado órdenes de protección al máximo ¿Cuándo quiere que le mande más fuerza?

I l’ambaixador, sir Samuel Hoare, li va respondre:

—No me mande más policía, mándeme menos estudiantes.

[Dimarts, 24-VI-1941]

El dimarts 24 de juny de 1941, el dia de Sant Joan, l’endemà de la invasió nazi contra la Unió Soviètica, a la Rambla tu vas veure que els falangistes de Barcelona havien instal·lat altaveus, per a difondre les novetats de l’avenç dels alemanys, i després d’escoltar les notícies van anar davant del consolat alemany, a la plaça de Catalunya, cridant visques a Hitler, Alemanya i Espanya. El dimecres 25 van organitzar una manifestació, que des de la plaça de la Universitat i el carrer de Pelai va baixar per la Rambla fins al port i va tornar a pujar per la Via Laietana, i que el governador civil i cap provincial de la Falange, Antonio de Correa Véglison, va saludar des del balcó de la Jefatura provincial, al passeig de Gràcia:

—Camaradas del SEU: Después de las palabras de nuestro ministro presidente de la Junta Política, no puedo agregar más que resaltar, como él hizo, que el enemigo principal de España ha sido el marxismo comunista encarnado en la URSS. Ellos fueron culpables de haber destruído la unidad moral de España y de haber perseguido lo que para nosotros era más querido: los ideales de la Religión y de la Patria. Pero nosotros estamos dispuestos en todos los terrenos a hacer una vez más de España el enemigo infranqueable de las fuerzas destructoras de la sociedad que representa la Rusia comunista.