Antoni Munné-Jordà - Dins el riu, entre els joncs

Això d’ara pot ser una oportunitat de fotre el camp. Les primeres instruccions, preveient una allau inassumible de voluntaris, que a Catalunya no s’ha produït ni de bon tros, imposaven condicions restrictives: els voluntaris havien de ser mascles falangistes o militars, havien de tenir entre vint i vint-i-vuit anys, i passar per un rígid reconeixement mèdic; el setanta-cinc per cent havia d’acreditar la condició d’excombatent a la guerra civil, i la resta la d’excaptiu, o justificar el servei a la causa nacional. Res a fer-hi.

Però en tota la província de Barcelona només s’han inscrit quatre-cents vint-i-cinc voluntaris a la llista dels falangistes, vint-i-cinc menys que a la de València; a Tarragona, poc més d’un centenar; a Lleida no han arribat a cent, i a Girona, seixanta-set. I han admès un noi de setze anys, i el més gran en té quaranta-tres. En realitat, molts són de fora. Amb el final de la guerra hi ha hagut molts desplaçats, hi ha els de fora que es van quedar defensant un dels últims fronts resistents, i també els qui van venir a ocupar Catalunya i s’han quedat. El tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i consejero nacional de la FET i de les JONS, Aureli Joaniquet, ha dit que s’adheria al projecte, però ha lamentat que dissortadament ja havia fet quaranta-cinc anys i tenia responsabilitats familiars i s’havia de sacrificar quedant-se a casa.

Amb un exèrcit atapeït de comandaments, sense possibilitat d’ascens per mèrits, diuen que a Barcelona s’han allistat a la lleva dels militars la major part dels oficials. L’única manera de fer carrera. Al regiment d’artilleria del meu barri, Sant Andreu, s’hi han apuntat trenta oficials i només vuit soldats, no tots voluntàriament; i a darrera hora uns quants centenars han estat obligats a allistar-se. La circular dels militars exigia:

«Todo el personal que se designa deberá tener una suficiente solvencia político-social, ya que una sola deserción habría de ser del peor efecto. No puede olvidarse el fondo político de la medida tomada. En la selección se tendrán en cuenta las condiciones físicas y de presencia, tanto por el género de vida a hacer, como por lo que supone la representación de España que lleva.»

Els fan por les desercions, que ho aprofitem per a fugir amb el viatge pagat. En això l’encerten. No em van arribar a mobilitzar, amb els més joves, al final de la guerra. No em vaig arribar a apuntar formalment enlloc. No vaig combatre. Ningú no em va engrescar prou. Però aquests tampoc no m’han pogut fer desaprendre tot el que vaig aprendre a l’escola republicana, ni poden fer-me no desitjar el que necessito. Aire. Em poden impedir respirar, però no em poden regirar dins el cap. Les idees se’m gangrenaran si no les puc expressar. No és que no em deixin dir el que penso, és que volen no deixar-me pensar el que penso. Ni jugar, no ho vull fer en cap equip dels seus, ni saludar com fan ells abans dels partits. Sortir, em cal sortir. L’únic objectiu és fotre el camp.

La crida especifica que tots els voluntaris cobraran la paga de l’exèrcit alemany i alhora tenen el dret de conservar la feina; i la família, el de percebre íntegrament el sou mentre duri la campanya; i els amos, l’obligació de pagar-lo, i amb tots els augments que beneficiïn la resta de treballadors de l’empresa. Tot plegat pot fer aturar les objeccions dels de casa, que la passen magra i són els qui cobrarien la paga mentre fos al front. També, a la cartilla de racionament constaria com a present; per tant, podrien augmentar la quota d’aliments.

Tant per tant, treure’ls tot el que pugui. No hi pot haver gaire diferència entre viure aquí sotmès als Principios del Movimiento o haver de passar per allistar-me a la seva División per a sortir. I de tota manera ben aviat serà pitjor, perquè sigui com sigui així que en tingui l’edat m’allistaran al seu exèrcit, em faran anar al seu servei militar, terra endins i dos anys complets. Encara més tancat. Aleshores ja definitivament sense cap oportunitat de sortida. Uniformat. Dins un cercle dins un cercle dins un cercle. Tot allò que no és obligatori està prohibit. Les salutacions, els rituals, l’idioma. Estic sa i soc fort. No puc acreditar cap de les condicions que demanen, ni tan sols tinc l’edat mínima exigida, però no han pogut aplegar tanta gent com esperaven i han afluixat les exigències i han obert les portes de bat a bat. Busquen voluntaris sota les pedres, a les casernes, a les presons, no en són tants com diuen i els costarà arribar a la quota que els exigeixen els de Madrid. Aquesta és l’única manera de sortir d’aquest ofec. Trencar amb tot. Fotre el camp. Respirar. Actuar per compte propi definitivament, lluny de la família. Fins i tot participar de l’aventura de la història del món, de l’acció a Europa, fora d’aquest cau pudent i exclòs de la realitat. Tot i que no tinc cap voluntat d’anar a exterminar ningú ni cap ganes de fer que em pelin. Però si molt convé no caldrà ni engegar cap tret, amb la superioritat tan grossa que diuen que tenen els alemanys, que la invasió no durarà ni quatre dies. En tot cas veuré el món, travessaré Europa de cap a cap. I potser pel camí, passant per qualsevol país civilitzat, serà l’oportunitat de desertar, de fugir de les grapes llardoses del feixisme. L’oportunitat de viure. Respirar.

Ara em cal no perdre’m cap informació complementària útil. Un cop establert en l’àmbit internacional quines nacions s’han alineat amb Alemanya i també han declarat la guerra a la Unió Soviètica i a les democràcies, el dimecres 2 de juliol Serrano Suñer ofereix una extensa entrevista al corresponsal a Madrid del Deutsche Allgemeine Zeitung en què manifesta que en cap altre indret europeu ha causat tanta impressió la guerra germanosoviètica com a Espanya, com demostra el fet que milers de voluntaris s’ofereixen per a formar part de la División Azul.

—La posición de España respecto a la guerra entre Alemania y Rusia no puede ser otra que la más resuelta beligerancia moral al lado de nuestros amigos y frente al más odiado de todos los enemigos de los españoles. Esta beligerancia moral tiene que completarse, y se completará, con una presencia física en el campo de batalla.

Serrano explica que aquesta postura és justificada per l’acció del comunisme soviètic a la guerra civil, per l’ajuda rebuda d’Alemanya, pel caràcter de croada de l’ordre europeu en contra de la barbàrie asiàtica i pel desig de recuperar els nens espanyols robats per Moscou. Diu que el conflicte ha suscitat un sentiment creixent de simpatia pel gran poble alemany, el seu exèrcit imbatut i el seu admirable Führer, i que la División tornarà a aprofundir l’amistat entre tots dos pobles, l’espanyol i l’alemany, i els seus moviments rectors, el falangisme i el nazisme. Manifesta que la missió ideològica d’Espanya és la mateixa que va motivar la guerra civil: contribuir a la victòria del cristianisme enfront del comunisme i a l’assoliment de la vertadera revolució social i humana que ha de posar fi a la lluita de classes.

—Estimo que la victoria sobre Rusia es condición indispensable para la reorganización y para el futuro de Europa.

[Dimecres, 2-VII-1941]

El dijous 3 de juliol a ell li ha arribat la comunicació de la Jefatura de Milicias de Barcelona, en un full amb la capçalera de la División Española de Voluntarios, per a dir-li que l’havien admès i que s’havia de presentar a la caserna del Bruc. L’endemà al matí, a l’estació, s’ha acomiadat de la mare i els avis, de la família, els amics i la gent significada del poble que l’han acompanyat fins a agafar el tren que l’ha de dur a Barcelona.

La mare ha lluitat tant com ha pogut perquè ell no se n’anés, ja li van prendre l’home per culpa de la guerra i ara se li enduien el fill. Ha argumentat, ha discutit, ha cridat, ha plorat. Ell no era major d’edat, però ja tenia l’edat mínima exigida per a la mobilització, vint anys, i no necessitava l’autorització familiar per a enrolar-se. L’alcalde i cap local del Movimiento, que l’ha avalat, estava orgullós de poder aportar un voluntari a la croada, el rector l’ha carregat de medalles, escapularis i estampes, i el caporal de la guàrdia civil s’ha sentit projectat en l’aventura del jove idealista que anirà a combatre al seu cau mateix la bèstia comunista amb la noble comesa de venjar el pare.