La resposta dels manifestants va ser el crit de ¡Muera Rusia! Hi havia aire de guerra al carrer, a la ràdio, als diaris, a la caserna. Tan recent que era la guerra. Tu encara les senties, les bombes, i les continuaràs sentint mentre visquis. Vas estar engarjolat, represaliat per aquest nou règim, i ara t’havien reclòs en un inacabable servei militar, aleshores encara a Barcelona en espera de destinació però demà qui sabia on. Deien que a l’Àfrica. Però ni quan t’arribés el llicenciament no et deixarien seguir la teva vocació. Eres un empestat. La teva vocació era fer de mestre. El gener de 1938 ho vas aconseguir, vas obtenir la plaça a Granollers, al Grup Escolar número 1, Ferrer i Guàrdia: tenies setze anys, no hi havia mestres, tots eren al front. Et vas haver d’afiliar al sindicat. Sobretot eres catalanista i t’havies fet amb catalanistes, i allà et vas fer antifeixista i favorable a la democràcia social i lliure, republicà. No vas haver d’anar al front, però vas patir el càstig de les bombes. Els bombardejos damunt les ciutats eren constants, sistemàtics, per a destruir materialment i moralment la resistència. Una acció criminal que no s’havia fet mai en cap altra guerra. Ja hi havia hagut més de dos mil morts a les ciutats catalanes, i el 31 de maig hi va haver els bombardejos que van destruir Granollers. Els vas viure dins l’escola, amb els teus caganers: si ells havien de morir, tu havies de morir amb ells. Però no vau morir. Després, vas escriure els articles, encesos i indignats, perquè no es podia perdre el testimoniatge d’allò que havies viscut sota les bombes, i en vas acusar els culpables, els facciosos. El crim que havien comès era massa gros. Això t’ho van fer pagar. T’ho fan pagar. Acabada i perduda la guerra, et van denunciar pels articles que havies escrit, vas ser jutjat i condemnat, i encara te’n vas sortir prou bé, perquè quan havies complert la cinquena part de la condemna havien de fer lloc a les presons atapeïdes per a encabir-hi nous represaliats i ja tenies edat perquè et mobilitzessin. Però mai no et deixaran matricular ni a l’escola normal ni a la universitat. El títol d’auxiliar de mestre de la República no té cap validesa. Mai no et deixaran ser mestre. I no és perquè no en faltin.
La depuració dels llocs d’empleats públics va ser implacable, i això va originar milers de vacants, que van ser cobertes exclusivament per addictes al règim. Per la llei del 25 d’agost de 1940 una cinquena part de les places havien de ser per als alferes provisionals o de complement, els universitaris que havien servit l’exèrcit facciós; una altra cinquena part per als mutilats de guerra, naturalment només del bàndol franquista; una desena part per a expresoners de guerra i una altra desena part per a orfes de guerra, sempre del mateix bàndol. L’experiència com a mestre de la República era un obstacle insalvable, no un mèrit.
El dijous 26 de juny de 1941 el ministre secretari general del Movimiento, Arrese, va fer difondre la circular, redactada per Ridruejo, que manava que s’obrissin centres de reclutament.
«Camaradas: Desde el mismo instante en que fue público el ataque alemán sobre Rusia, millares de camaradas de nuestra Falange han manifestado clamorosamente su voluntad de intervención en la lucha. No se trata ya como otras veces de simples manifestaciones de simpatía a quienes compartieron el riesgo con nosotros en horas decisivas, encarnan ejemplarmente formas revolucionarias semejantes a las que apetecemos para nuestra Patria y sufren o han sufrido como nosotros la injusticia y el despojo. Se trata en este instante de algo más profundo y también más vivo; de sentir como rigurosamente propia la batalla que Alemania emprende contra el comunismo. Rusia quiso destruir a España y la destruyó en buena parte; quiso apropiarse de ella como palanca para hacer saltar al mundo occidental y pasan de un millón los muertos que España tuvo que pagar en el rescate. Europa entera no tendrá paz ni sosiego mientras Rusia exista, y la verdadera revolución redentora del pueblo no triunfará del todo mientras persevere en las fronteras de Europa la sombra del comunismo. Tenemos que desagraviar a nuestros Caídos y tenemos que asegurar la existencia de nuestros herederos. Tenemos que vengar a España y tenemos que estar presentes en la tarea de salvar a Europa. No habrá en esto olvido alguno de nuestros caminos naturales, ni de nuestros legítimos intereses, pero España hoy se limita a libertar la pasión de juventud para que entre en la batalla preferida, en la gran Cruzada Europea.»
El dia 27 de juny els diaris van anunciar la constitució d’una legió de voluntaris falangistes, i l’endemà el ministeri de l’Exèrcit decretava la lleva específicament militar, que es va difondre a totes les casernes. Així et va arribar l’ordre a la caserna on et migraves. Es va constituir definitivament la División Española de Voluntarios, amb una competència ferotge entre militars i falangistes per a veure qui hi enviava més voluntaris i qui dominava l’expedició. Per les instruccions de l’Estat major central, havien de procedir de l’exèrcit tots els caps i oficials, dos terços dels sotsoficials i tota la tropa especialitzada; els falangistes hi havien d’aportar un terç dels sotsoficials i la tropa no especialitzada. Franco va nomenar cap de la divisió el general Agustín Muñoz Grandes, militar company seu des de les campanyes del Marroc, benvist pels alemanys i actiu falangista; pensava que així havien de millorar les relacions entre l’exèrcit i el partit, i de passada limitava el poder de Serrano Suñer. Muñoz va dir que volia militars, no soldats de joguina, i Serrano, que havia volgut una unitat exclusivament falangista, va quedar decebut. A més, durant el temps que Muñoz va tenir un alt càrrec al partit es va oposar explícitament al cunyadíssim, que no havia participat en cap front de la guerra, i el va assenyalar amb el dit:
—Los que en momentos difíciles por que atravesamos en la pasada lucha, debiendo hacerlo, no sirvieron con armas en la mano, están incapacitados para hablar de Patria, dirigir la Falange Española Tradicionalista y de las JONS y honrar a los que cayeron.
Us van fer formar al pati, l’oficial va fer l’arenga, però massa pocs soldats de lleva van fer el pas endavant. Necessitaven gent i més gent, i van decretar que seríeu voluntaris els qui teníeu antecedents o éreu fills de famílies poc afectes al règim. Un cop enfundada l’arma, que li havia servit perquè alguns s’acabessin de decidir a fer un pas endavant i per a infondre fervor bèl·lic a la tropa, el tinent va assegurar que, quan tornaríeu, els excombatents tindríeu preferència per a entrar a la plantilla d’empleats de l’estat i a l’hora de concórrer a les oposicions i als concursos de funcionaris públics. Era l’única manera que tenies de netejar-te l’expedient, i de poder-te treure el títol de mestre i exercir. No tenies cap altra opció. Per això en el fons vas agrair la imposició, perquè era l’única manera de poder-ho justificar davant dels de casa. I davant de tu mateix. I també davant d’ella.
[Dissabte, 28-VI-1941]
Fot fàstic. Barcelona s’ha omplert de cartells que rere l’aranya falangista proclamen:
«Alistaos para luchar contra el comunismo. Banderines en: Jefatura provincial de FET y de las JONS, Paseo de Gracia, 38. Jefatura provincial de la milicia, Av. Generalísimo Franco, 462. ¡Rusia es culpable!»
Tot torna a estar ple de banderes vermelles i negres cridant a la guerra, com fa cinc anys. Aleshores eren de la CNT i el seu braç armat, la FAI. Ara són de la FET i el seu braç armat, les JONS. Sempre pistolers amb l’impuls entusiasta dels joves bàrbars. Els uns van canviar els noms dels pobles perquè hi havia massa sants i els altres van fer el mateix per massa catalans, tots amb la mateixa irracionalitat. I sempre amb la mateixa cantarella: mort als qui no ens deixen fer la revolució pendent. Ara, altre cop Rússia. Ja el 1936 els militars revoltats es van justificar inventant-se una conspiració bolxevic que volia destruir Espanya. Al principi jo no entenia res i la situació de desordre fins i tot em va engrescar. Ara veig que era una criatura. Van ser dos anys i mig esvalotats, durs però com un joc, amb morts i bombes però estimuladors, amb moltes lectures, i amb totes les descobertes a l’abast. Tot hi valia. Al final fins i tot ajudava, quan passada la primera foguerada de destrucció i terror vaig entendre que em volien ensorrar el món que havia conegut, però encara no tenia l’edat dels més joves que van mobilitzar quan ja no hi havia res a fer. Van aconseguir ensorrar-lo, el meu món, i ara han passat uns altres dos anys i mig ofegadors, obscens, negres i sense sortida. Quan va començar tot jo havia fet tretze anys i a la ciutat la guerra era acció, l’abolició de les normes, la llibertat. Ja la proclamació de la República va ser una festa, tenia set anys i el carrer era el meu pati de jocs, l’escola va canviar i era un goig aprendre. La descoberta de l’esport en equip. Del cos. De l’esquí a la muntanya. De la lectura. Ara en tinc divuit i soc un vell condemnat sense futur. Tot és foscor, restriccions, ignorància, fam i brutícia. Noies tristes i espantades, que miren a terra, reprimides. No hi ha cap esperança, el carrer és una presó, la ciutat és un cementiri. Fins i tot la guàrdia civil impedeix les sortides a esquiar, no fos cas que m’escapés a l’altra banda. Tot és un fanguissar fet de pors: por de les amenaces, por de les denúncies, por dels cops, por de les multes, por de la presó, por de l’afusellament, por dels uniformes de falangistes, policies i militars. Els diaris només publiquen notes de fer por, decrets de persecució, informes de consells de guerra i notícies d’execucions. I ara tot plegat farcit amb manxetes que diuen «Rusia es culpable. Culpable de nuestra guerra civil y de la muerte de José Antonio». Molts ho van veure clar i se’n van anar quan encara hi eren a temps. Tots els veïns més inquiets. Els companys de l’equip de bàsquet, morts o escapats. Els escriptors que escrivien en català. A casa estaven massa nets. I ara estan massa espantats. Si no me’n puc anar m’asfixiaré.
Читать дальше