Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Tenint en compte les premisses metodològiques anteriors, primordials en una primera lectura, calia estructurar l’estudi organitzant el corpus poètic segons criteris que oferissen una visió global. Això descartava, d’entrada, una ordenació exclusivament cronològica, ja que així s’obviava el desfasament entre la data d’escriptura i la de publicació dels llibres. De fet, vaig descobrir aquesta dilatació temporal consultant originals de poemes manuscrits i mecanoscrits, actes de veredictes de premis literaris i la correspondència de l’autor amb els seus editors. Una altra opció consistia a agrupar el corpus per orientacions temàtiques o tendències estètiques, però l’aplicació estricta d’aquestes ordenacions generava problemes de col·locació irresolubles i exigia la imposició de jerarquies dubtoses. En conseqüència, vaig elegir una solució sincrètica que combinava, en certa manera, les dues opcions anteriors. Sols he seguit un criteri cronològic a l’hora d’establir els inicis poètics, que reuneixen poemes apareguts en la premsa valenciana entre 1945 i 1949, els anys en què Fuster es donà a conèixer en el món literari valencià. Amb una diferència de pocs mesos, el final d’aquest període coincideix amb la publicació, el 1948, de Sobre Narcís , la seua opera prima .

Pels motius especificats amb anterioritat, els poemaris de Fuster no estan agrupats per ordre cronològic, sinó d’acord amb un criteri aproximativament estètic. Així, les obres incloses en el «cicle líric» – Sobre Narcís , 3 poemes , Ales o mans i Escrit per al silenci – són deutores d’una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d’imatgeria surrealista. La coexistència de dues tendències, per bé que en relació asimètrica, impossibilitava l’adopció de l’una o de l’altra com a encuny genèric. Per aquesta raó, s’ha fet servir la denominació «cicle líric», que palesa el conreu de la primera tendència citada i alhora destaca l’exigència formal i mètrica. A l’extrem oposat de l’espectre, amb una nomenclatura deliberadament antagònica, situe el «cicle antilíric», que comprèn Ofici de difunt , Poemes per fer i «Elegia a Rabelais»: dos llibres i un poema que capgiren l’asimetria estètica anterior. La tendència surrealista és ara la preeminent, encara que s’hi detecten, tènues, trets del cicle líric com la perfecció formal dels decasíl·labs d’ Ofici de difunt , que reprodueixen un ritme penetrant i obsessiu, molt adient al contingut transmès. Des d’aquest punt de vista, la fusió de fons i forma reivindicada pels postsimbolistes no deixa de ser-hi present.

Enmig dels cicles líric i antilíric quedava Terra en la boca , que incorpora els sonets del fascicle Va morir tan bella com una secció més del poemari. Es tracta d’una obra eclèctica, de crisi, que actua de frontissa entre la poesia lírica i l’antilírica, sense adscripció plena a cap cicle per l’equidistància estètica i formal. El símil, manllevat a Agustí Bartra, revela la direcció que prendria la poesia de Fuster amb el temps. La resta de l’obra publicada ja no respon al projecte en marxa d’un poeta en actiu, sinó a col·laboracions circumstancials. És obvi que tot poema sorgeix d’una circumstància concreta, però l’etiqueta es refereix, en sentit estricte, a una poesia d’encàrrec. Això no obstant, és significatiu que, llevat dels poemes publicats en els cinquanta en periòdics i llibres col·lectius, els textos poètics dels setanta, fruit de les col·laboracions amb artistes plàstics, persisteixen en la derivació anticonvencional del cicle antilíric, tan marcat pel surrealisme.

En definitiva, s’hi ofereix una visió global de l’obra poètica fusteriana, que, a més dels poemes en català publicats en premsa, els llibres d’autoria única i les col·laboracions en volums col·lectius, recull també els poemes en castellà. Tot precedit d’un estudi introductori que situa el lector en el context històric, social i cultural en què Fuster escriví i publicà la major part de la seua poesia: el País Valencià dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Queda, així, el testimoni d’un llarg procés de recerca en què he intentat no oblidar que el poema escapa sempre a qualsevol hermenèutica apriorística, plantejada de manera inflexible. Mai no he trobat, de fet, cap mètode més fiable que el sentit comú aplicat a la lectura atenta dels textos. Molt sovint, als poetes, no els és revelat el sentit del poema fins que no l’han finalitzat, amb el benentès –diria Paul Valéry– que mai no s’acaba del tot un poema, sinó que més aviat s’abandona. I encara després d’haver-lo escrit, es pregunten si realment han dit allò que havien de dir. La sintaxi en uns casos, o la mètrica i el ritme en uns altres, poden desviar-los del camí. O potser no, potser aquesta desviació és, en veritat, el camí. En ocasions, el poema és el que és, a pesar del poeta. Vist així, seria pretensiós l’intent de desxifrar-ne el sentit últim. I tanmateix...

1. En part, aquest llibre és conseqüència de la tesi doctoral homònima, dirigida pel professor Ferran Carbó i defensada per mi a la Universitat de València el 2017 davant un tribunal constituït per Vicent Simbor, Jordi Malé i Enric Balaguer. A tots ells, a Francesc Pérez i Moragón, Josep Palàcios i J. Antoni Carrasquer, els estic agraït per les seues observacions i la seua ajuda desinteressada. L’estudi forma part d’un projecte de recerca més ampli que aborda altres aspectes de la relació de Fuster amb la poesia, com a gènere literari, amb la seua realització històrica i, també, amb els poetes. M’avance a dir que, estant en curs la classificació de l’ingent arxiu conservat al Centre de Documentació Joan Fuster, no es pot descartar que en el futur apareguen nous poemes inèdits seus, així com d’altres encara no coneguts, previsiblement de circumstàncies, impresos fa dècades en algun periòdic oblidat.

1.

Joan Fuster en les dècades de 1940 i 1950

Hi ha escriptors sobre els quals el context ha exercit una influència determinant en la seua obra. Aquest és el cas de Fuster, que inicià la seua carrera literària immediatament després de la guerra d’Espanya, en l’ambient repressiu de la Dictadura franquista. Per aquest motiu, l’anàlisi contextual constitueix un element d’estudi central de la seua poesia, atès que permet copsar la singularitat del jove poeta que s’obrí pas en unes circumstàncies tan descoratjadores com les de la societat valenciana de postguerra, i en un entorn que no presagiava cap vocació literària. De fet, les famílies paterna i materna de Fuster provenien d’un món catòlic i rural. Només son pare trencà la tradició agrícola en dedicar-se a l’ofici d’imatger, que simultaniejava amb el de professor de dibuix al Col·legi Politècnic de Sueca, el mateix centre on Fuster estudià el Batxillerat abans de cursar Dret a la Universitat de València. Foren uns anys difícils, marcats per la guerra que esclatà quan era un adolescent. En canvi, la postguerra fou l’etapa de més porositat intel·lectual i d’afany de lectures, amb la dificultat afegida de l’accés als llibres, que eren de procedència clandestina o facilitats per amics amb més possibilitats econòmiques. Per raons familiars, però també pel seu tarannà més aviat sedentari, Fuster decidí quedar-se a viure a Sueca. És en aquest sentit que sorgí d’ell mateix, d’una constant inquietud personal, d’una reflexió íntima i d’una gran perplexitat davant la situació del País Valencià. Josep Pla ho tenia present quan es referí a la seua irrupció insòlita en l’esquifit món de les lletres valencianes: