Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Malgrat que la disputa afectava inicialment Salvador i Adlert, acabà implicant els seus adlàters. L’enfrontament, sobra dir-ho, no fou cosa d’un dia, sinó conseqüència d’una situació que empitjorà fins a un punt sense retorn. En aquest sentit, cal matisar que, encara que Fuster formava part del grup Torre, la seua militància es devia sols a criteris literaris. L’afinitat amb Casp es feia ferma, sobretot, entorn de la concepció de la funció del poeta en un moment clau per a la subsistència del català al País Valencià. Ambdós consideraven que la batalla per la llengua s’havia de guanyar en l’àmbit literari, amb autoexigència i honestedat intel·lectual. Vist així, la proposta de Casp era molt més seductora que no la de Carles Salvador, tal com explicava a Riera Llorca:

Jo havia assistit a la [tertúlia] de Salvador, formada per senyors majors de cinquanta anys, amb un gran desinterès de tot el que no fos ben local, i és clar, m’hi sentia com gallina en corral foraster. En la tertúlia d’Adlert almenys em trobava amb gent jove i amb inquietuds afins a les meues. (Fuster 1993 b : 129)

Tenint en compte les poques possibilitats d’expansió cultural que oferia la València de postguerra, Fuster decidí assistir a la tertúlia d’Adlert, on contactà amb joves amb inquietuds literàries. En aquests anys, l’adhesió al grup Torre fou indiscutible, però a vegades es mostrava en desacord amb opinions polítiques i lingüístiques. Així succeí amb l’article «València en la integració de Catalunya», que Fuster publicà en La Nostra Revista i que desencadenà el primer enfrontament seriós en matèria política amb els factòtums de Torre. Aquest és un dels primers escrits polítics en què apostava obertament per la integració del País Valencià en la cultura i la història catalanes. Com era d’esperar, el binomi Casp-Adlert, amb una actitud timorata davant el plantejament nacional, no tardà a censurar-lo. Fuster creia que el grup havia de mantenir-se al marge de divergències polítiques i cenyir-se a qüestions d’ordre cultural, però no defugia la polèmica, que encarava amb actitud dialogant, obert a l’intercanvi d’opinions. Ara bé, la seua honestedat intel·lectual no li permetia subjugar-se a ordres de grup si implicaven una renúncia a la llibertat individual. Fou degut a la seua independència de criteris que trencà la vinculació amb Torre a inicis de 1951. El fet que en provocà la dimissió, tot i ser anecdòtic, pinta l’home i la circumstància. Almela i Vives, que dirigia la revista Valencia Atracción , 8sol·licità a Fuster publicar un poema seu en «Glorieta», la secció dedicada a la crítica literària. Havent accedit en un primer moment, es veié obligat a retirar-li el permís per pressions de l’editorial Torre. És interessant reproduir el fragment de la carta del 24 de febrer de 1951 en què exposa a Casp els motius pels quals es distanciava del grup:

He fet un balanç dels últims anys, i veig que hi ha al meu favor un esplèndid saldo de molèsties, disgusts i violències interiors, que fins ara he intentat dissimular tan bé com he pogut. I, francament, no tinc gens d’interés a augmentar-lo. Ja està bé: ja m’he cansat. La meua consciència m’obliga a restar fidel al valencià, però no a aguantar les impertinències d’un ambient de guerra civil, en els orígens del qual ni he tingut ni part ni ganes. M’estime més de tornar a la meua situació primera: fer versos per a mi i publicar-ne (o no publicar-ne) un parell, al cap de l’any, en l’ Almanac de Las Provincias que trobe més a mà. Per a la meua publiquera actual em basta i em sobra el lloc que vulguen dedicar-me a La Nostra Revista . [...] No compteu, doncs, amb mi per a res, en el futur, quant a açò. No notareu massa la meua absència, perquè ni jo era dels més actius ni passe d’una categoria menys que mitjana.

Tu tens en mi l’amic de sempre. Com et deia, és únicament atenent a aquesta amistat que he escrit a Almela. Però una amistat que sols admetrà la literatura com a tema de conversa. (Fuster 2006 a : 219-221)

Fuster sempre respectava la divergència d’opinions amb qualsevol interlocutor, però no permetia intromissions en les seues decisions personals. Ara bé, la situació no devia ser fàcil per a ell després del distanciament definitiu: es convertia, sense voler-ho, en un outsider . És en aquest sentit que patí un doble exili: d’una banda, l’exili interior dels escriptors en català a l’Espanya de post-guerra, i de l’altra, l’exili a què l’empenyeren els grups que monopolitzaven les poques manifestacions literàries al País Valencià. Fuster explicava l’absurditat de la situació en la carta del 21 d’octubre de 1950 a Agustí Bartra, aleshores exiliat a la vil·la novaiorquesa de Bayville:

És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint als amics que potser no es trobaria un esperit més semblant al d’un valencià catalanista que el d’un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de descoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre «exili» és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten estranys els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l’enyorança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança immediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però, no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s’adonen de nosaltres, comenten: «Quina manera de perdre el temps!». Cal molta illusió, molta passió, per a superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d’esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant, evangèlicament, que, qui perd el seu temps, el guanyarà. (Fuster 1998: 76-77)

La resposta de Bartra, datada el 16 de novembre de 1950, ara des de Ciutat de Mèxic, no es feu d’esperar i, sortosament, Fuster tornava a sentir en les paraules de l’amic exiliat aquell «ressò càlid» que tant notava a faltar en terres valencianes:

El que em conteu sobre la migradesa de l’ambient intel·lectual valencià, de l’oposició que trobeu, del menyspreu compassiu amb què sou mirats, és, tanmateix, ben trist. Moltes vegades he dit que vosaltres , els de dins, i nosaltres , els que vivim en la dispersió, estem igualment exiliats, per bé que els exilis siguin diferents en certa mesura. (Fuster 1998: 86)

És obvi que les condicions socials, culturals i polítiques del País Valencià de postguerra no eren les més adients per a bastir un projecte literari de qualitat, lligat de manera irremeiable a la lluita per la supervivència de la llengua. Així ho entengué Fuster, a pesar que hagué de navegar en solitari, com un Ulisses entre Escil·la i Caribdis.

3. LA TRIA LINGÜÍSTICA DE JOAN FUSTER

Contràriament al que es podria esperar, la situació d’anormalitat lingüística del català no dissuadí Fuster a l’hora d’adoptar-lo com a llengua literària en detriment del castellà. Prenia així el camí més autèntic, però també el més treballós. La decisió, tanmateix, no fou immediata i resulta difícil determinar com i quan optà pel català. De fet, com indica Pérez Montaner, abans de donar-se a conèixer en el món literari valencià, Fuster ja havia iniciat un canvi lingüístic profund i meditat, un canvi que no fou ràpid i senzill, sinó complicat i llarg: