Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Com va canviar de llengua, o de pell, Joan Fuster? És una pregunta que, probablement, ens hem fet molts, de manera especial els valencians de la meua generació i tots els que bàsicament s’han format durant l’època del franquisme. Com, en un país com el nostre, sense una forta tradició literària en català –caldria retrocedir al segle XV per trobar-la–, sense escoles, sense diaris, sense revistes, sense editorials, sense llibres, en els pitjors moments de la postguerra i en els anys més durs de la dictadura, com, en aquestes difícils circumstàncies, pren partit per la seua llengua, l’estudia i la comença a escriure un jove de Sueca, de Burjassot, o de qualsevol altre indret del País Valencià. (Pérez Montaner 1991: 69)

No menys valuós és el testimoni de l’escriptor i polític Francesc de P. Burguera, atesa la doble condició d’amic de joventut i veí de Sueca. Des que es conegueren a inicis dels anys quaranta, Burguera quedà enlluernat per la lucidesa amb què Fuster reflexionava sobre aspectes culturals i històrics de País Valencià, tal com recorda en l’article «Fuster indefugible»:

Em sembla que la preocupació per l’idioma surt, ja, en plena guerra civil –si es vol de manera incipient– com a fruit de l’amistat que Fuster manté amb un altre suecà, Fermí Cortés, company d’estudis de batxillerat i, després, de Facultat de Dret a la Universitat de València. Són tots dos –Fuster i Cortés– els qui, des de Sueca estant, travaran una sincera i perdurable amistat i una comuna preocupació per tot el que suposa la nostra realitat com a poble: culturalment i política. (Burguera 1993: 241-242)

És cert que Fuster no elegí una opció lingüística de la nit al matí. Fou un canvi originat de la constatació diària d’un contrast idiomàtic obvi entre el català, confinat als àmbits privats i domèstics, i el castellà, destinat a l’administració, l’educació i la cultura. Amb tot, es pot datar l’origen del canvi a finals dels anys trenta, en ple conflicte bèl·lic, just abans de la instauració del règim dictatorial. De fet, els primers textos domèstics de Fuster revelen un interès incipient per l’escriptura en català:

Durant el curs 1937-38, quan Fuster tenia quinze anys i Fermí Cortés catorze, ambdós amics s’intercanviaven les històries de Sueca de Joan Baptista Granell i del padre Amado. [...] Les gloses que Fuster va anotar al final d’alguns capítols de la Historia de Granell, crítiques i divertides, testimonien el canvi lingüístic, del castellà al català, que s’havia produït ja en la redacció dels seus papers personals i literaris. [...] També hi contribuiria la lectura dels setmanaris locals, particularment El Sueco i Mosaico , que publicaven col·laboracions en valencià i valencianistes i reproduïen de tant en tant les obres de Bernat i Baldoví. (Furió 1994: 37-39)

Es pot objectar que les notes a la Historia de Granell pertanyen encara a un àmbit privat, però no així «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants» i «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», els dos primers textos que Fuster donà a la impremta, segons explica Furió:

A Sueca, el grup de joves inquiets perseverava en la seua tasca d’animació cultural. El 21 de setembre de 1944 s’hi celebraren Jocs Florals, els sisens de la història local. [...] Entre els guardonats hi havia, dues vegades, Jacinto Talens, que guanyà el premi del governador civil al tema «Por el Imperio hacia Dios» i el de l’alcalde de València al tema «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants». Aquest últim, en català, l’havia escrit Fuster, que, potser per l’escrúpol de ser organitzador del certamen i alhora en un gest de subtil ironia, el presentà amb el nom de l’amic, castellanoparlant notori.

«Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants», datat el 7 de setembre de 1944 i publicat l’any següent en la memòria dels jocs, és, signat per altre, el «primer» escrit de Joan Fuster. Però el primer a publicar-se, i a dur el seu nom, seria, poc després, «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana», aparegut, a finals de 1944, a l’ Almanaque de Las Provincias para 1945 . Ambdós, escrits en la ratlla dels vint-i-dos anys, adopten ja la forma de l’assaig, literari un i crític l’altre, palesen l’antic interès per la història local i el nou per la literatura valenciana, i usen el català com a vehicle lingüístic. (Furió 1994: 54-55)

No hi ha dubte, per tant, que els primers textos en prosa publicats de Fuster foren escrits en català. I també els primers poemes, que aparegueren en l’ Almanaque de Las Provincias para 1946 , amb data d’octubre de 1945. Aleshores, ¿per què persisteix una densa nebulosa al voltant de la tria lingüística dels seus inicis? La resposta, en part, cal cercar-la en les declaracions d’un dels amics de joventut, l’escriptor José Albi, que tergiversà dades crucials sobre les primeres publicacions de Fuster. Intencionada o no, l’equivocació més important fou assegurar que tenia l’«evidència quasi absoluta» que el debut poètic de Fuster es produí en el número inaugural de la revista Verbo , en març de 1946:

El primer número [de Verbo ] apareció en Alicante en Marzo de 1946. Se abría con una composición poética de Fuster, escrita en castellano: «Poema VIII», y una cita de Rainer María Rilke: «Yo tengo casa entre [el] día y el sueño». Tengo la evidencia casi absoluta de que es su primer poema publicado. Escribe en castellano y, en efecto, se vislumbra en él una evidente huella del poeta alemán. (Albi 1993: 281)

No s’entén l’errada d’Albi respecte a la llengua i la data de publicació del primer poema del Fuster, ja que, en aquells anys, eren companys inseparables d’aventures literàries. I encara és menys comprensible la vehemència amb què asseverava que Fuster es decantà inicialment pel castellà. En aquest sentit, Albi ha estat un dels personatges que més equívocs ha creat al voltant de la tria lingüística. De nou cite el mateix article per a demostrar-ho:

Fuster sigue publicando en Verbo poemas escritos en castellano, desde el año 1946 al 1948: diez títulos en total que aparecen firmados con nombre y apellido, y dos bajo el seudónimo de Jorge March. [...] Lo cierto es que en Mayo de 1948, en el número 11 de Verbo publica con el título de «Tres poemes» sus primeros versos valencianos aparecidos en la revista, y que a la vez se reúnen en forma de plaquette. (Albi 1993: 281-282) 9

A més, Albi apuntava l’existència d’un poemari de Fuster en castellà, Barro de siempre , amb el qual es presentà al premi Adonáis de 1947. 10És ben probable que l’autor el silenciés en no ser premiat, ja que no se’n conserva cap document al Centre de Documentació Joan Fuster. Siga com vulga, amb el pretext del poemari, Albi aprofità per a insinuar que la tria lingüística podria haver estat de signe diferent si hagués guanyat el premi referit:

A esto podríamos añadir un dato muy curioso y sin duda revelador del uso del castellano por Fuster en la creación poética, que se nos ofrece en el número 9 de Verbo . Me refiero a la «Relación de poetas presentados al Premio Adonáis 1947», que se nos entrega por deferencia del Secretario de dicho Concurso, para ser incluida en nuestra revista, y a través de la cual nos enteramos de que Juan Fuster, de Sueca, Valencia, presentó a dicho Premio el libro Barro de siempre . ¿Qué hubiera ocurrido –me pregunto un poco desconcertado– en la trayectoria del escritor, en el caso de haber sido premiado? Yo, poco versado en elucubraciones, y menos en adivinaciones, me limito a expresar mi asombro y quizás también mi preocupación. (Albi 1993: 281)