Salvador Ortells Miralles - Veure dins els versos

Sovint em lliure, a totes passades, al pensament de bascular les dues principals ètiques contradictòries del valencià, que són, és clar, les de València. [...] Aquestes dues ètiques són: la tradicional negligència del no cal més, davant de la del vertigen modern de la velocitat. Açò és fit a fit ara, però travessant els nostres segles, hi ha el mateix tarannà de l’home-meditació i de l’home-improvisació, del poetafilòsof i del desficaciat, del monument i de la falla . Sempre han viscut entre nosaltres Ausiàs March i Jaume Roig, Sant Vicent i el Motiló ; jo diria encara que una mica tots quatre ensems dins de cada un de nosaltres. Tot és saber qui venç a qui. (Casp 1948 a : 20)

Explicades les diferències ètiques davant el fet literari, tot seguit definia amb desdeny el posicionament dels escriptors que diferien de les premisses del grup Torre:

Així ens és pròdiga la literatura (?) que vol fer espectacle de la gràcia valenciana i que, impotent, cau a la barroeria [...] I amb aquest pes sobre els muscles, el poble s’ha acostumat a una positura corresponent que, per més gravetat, vol prendre categoria de folklore i que, en resum, no és ni més ni menys que un casament del mal gust. (Casp 1948 a : 20)

Finalment s’interrogava pel futur immediat de la literatura «veritable», un adjectiu que identificava només amb la literatura posada en pràctica pels membres de Torre, que es volia desconnectada del populisme, allunyada de les seduccions i dels oripells de la poesia fàcil, i que aspirava a la serenitat i a la nuesa, dues qualitats difícilment objectivables:

I l’altra literatura, la veritable? Ai las! Dignament pobrissona, fa esforços unipersonals per deslliurar-se de la sensibleria o del crit de lluita, facilitats que, totes dues ansioses, li vénen a sobre. Però i la serenitat poètica, nua i amb la palma a la mà? Sí, sí; caldrà retornar al tema, encetant-lo des d’aquest interrogant, i tot sota el seny d’aquelles dues ètiques comentades, que encomanen el problema. (Casp 1948 a : 21)

Fuster no dubtà a elegir la «poesia minoritària», però sempre amb un criteri propi, sense acceptar a ulls clucs les directrius de Casp. En aquest sentit, seria més exacte parlar d’afinitat estètica que no d’ascendència directa de l’un sobre l’altre. Així mateix, Fuster també teoritzà sobre la seua tria poètica en les pàgines de La Nostra Revista :

És ridícul que hom pose, com a retret, els perills del minoritarisme. Al contrari: jo veig en aquesta contradicció una bella esperança de salvament. El fet d’haver estat constatada, no sols com una única situació personal, sinó com un símptoma per fi clar i preciós, implica el reconeixement d’una cosa gairebé inaudita en la València dels darrers cent anys: l’existència d’una minoria selecta . La Renaixença valenciana no aconseguí interessar les migrades minories rectores de la vida social i intel·lectual del XIX, i no va tenir impuls suficient per constituir-ne unes altres de pròpies. Aquesta absència d’aristocràcia, d’aristarquia, marca amb senyals inconfusibles la València que ens hem trobat. (Fuster 1950 d : 298)

Val a dir que Fuster no fou l’únic que coincidí amb les tesis de Xavier Casp. Uns mesos abans de l’article de La Nostra Revista , el 9 d’abril de 1950, Santiago Bru i Vidal havia publicat en Las Provincias «En torno a la poesía valenciana actual», un article en què donava suport a l’ideari de Torre i qüestionava l’estètica populista, com s’aprecia a continuació:

Son muchas ya las veces que un determinado grupo –mejor podríamos decir uno o dos menores (¿), más concretamente– que se cree bastante enterado e impuesto en cuestiones de literatura valenciana, ha lanzado el «slogan» de la «decadencia» de la poesía valenciana de ahora. [...] Ahora bien: sería conveniente saber que es lo que entienden por arte, por belleza, por imagen y por palabras ciertas personas. Porque si para ellas el arte se reduce a unas cuantas chabacanerías hortelanas o pueblerinas y creen que puede haber belleza en un escrito con faltas de ortografía o con frases vulgares e impropias, la discusión es obvia. ¿Qué diríamos de Vicente Aleixandre, o de T. S. Eliot o de Paul Claudel, por ejemplo, si usasen las haches o las bes indebidamente o no tuviesen noción exacta del idioma en que escribe cada uno de ellos? [...] Aun entre los mejores poetas más refinadamente aristocráticos se ha dado siempre la nota popular como elemento vivo y aun predominante, pero siempre dentro de la más correcta decencia idiomática y las más bellas imágenes pulcramente escritas. En la poesía valenciana actual, la reciente, la del 39 hasta la fecha, «la de después de la guerra», se nota un afán de superación artística en todos los sentidos, de fondo y forma, gramatical, de sensibilidad, etc. Como nunca se había conocido, ni aún en la «Renaixença» puesto que ésta, si se exceptúa a Llorente y a W. Querol, con las naturales salvedades, ofrece un cuadro por más desconsolador de señores muy bien intencionados, pero faltos de cualidades para poderse llamar poetas como la palabra exige. (Bru i Vidal 2006: 325-326)

Després de Fuster i Bru i Vidal, Miquel Adlert escriví un altre article en gener de 1951, «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», per a la revista clandestina Ariel , però els seus comentaris no aportaven cap novetat remarcable al debat sobre l’orientació de la poesia valenciana de postguerra. Només es feia ressò del que havien apuntat Casp i Fuster. En concret, pel que fa a la valoració de la figura de Casp i l’ascendència sobre els joves poetes del grup Torre, s’hi deixa entreveure l’article de Fuster publicat un any abans en La Nostra Revista . És interessant, malgrat tot, conèixer el judici d’Adlert sobre el paper de Casp en la consolidació de la nova generació de poetes valencians de postguerra:

Aquesta tendència, de la que Xavier Casp és iniciador i la figura més preeminent, considera la literatura valenciana, trencant amb les velles confabulacions, com una literatura normal que cal judicar-la amb les mateixes normes que qualsevol altra, i per tant, cal tenir en la seua producció, les mateixes exigències lingüístiques i els mateixos rigorismes estètics que en totes les literatures.

[...] L’actuació d’aquesta jove tendència literària, evidentment minoritària per ésser de selecció, ha concitat contra ella, lògicament, l’oposició de tots els elements enquadrats en la literatura d’ínfima qualitat i en les dues subespècies infraliteràries a què adés fèiem referència, els qui han convergit llurs activitats a Lo Rat Penat ; al qual, renunciant a la distinció de pertànyer a la minoria han adscrit també llurs actuacions, per oposició a Xavier Casp i la seua tendència, noms que tenen una certa valoració literària, com Carles Salvador i Almela i Vives, i en un altre nivell, Mascarell, Soler i Godes i Thous Llorens, els qui avui apareixen barrejats amb els pseudoliterats de la més ínfima categoria. (Adlert 1951: 29-30)

Tres anys després de l’article, quan semblava que la intensitat del debat havia minvat, Adlert carregava de nou contra el grup de Salvador en l’article «L’actual literatura catalana al País Valencià», publicat en el volum col·lectiu Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys . En aquesta ocasió realitzava una valoració injustificadament parcial de la que ell designa com a «generació de preguerra», i de la qual obviava representants importants:

La literatura catalana adquireix la seua maduresa en terres valencianes amb la generació brostada després de la guerra civil, i són molts pocs els noms de la generació anterior que a hores d’ara, per llur vàlua absoluta, es mantenen junt als jóvens, formant-hi el quadre actual de la nostra literatura a València. Si la generació anterior suposà un gran progrés, l’avanç que la jove generació representa respecte a la seua antecessora és tan superior al d’aquesta sobre la seua anterior, que ha col·locat la producció valenciana al nivell de la normalitat literària, figurant aquests valors valencians entre els més destacats de la literatura catalana. (Adlert 2006: 329)