AAVV - Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479)

Per al període que comprén aquest estudi, el Liber Ordinum reflecteix una gran varietat tipològica de títols d’ordenació, que se substanciaven per mitjà d’instrument públic davant de notari: els més nombrosos són els que es refereixen al patrimoni personal de l’ordenand ( ad titulum sui patrimonii ); segueixen en número els relacionats amb el seu ofici eclesiàstic en què es presenta com a base de sustentació un benefici ( ad titulum sui beneficii ). 58Són nombrosos els que ostenten un benefici en la catedral de València i, per aquest orde, en les següents esglésies de la capital: Sant Nicolau, Sant Joan del Mercat, Sant Bartomeu, Sant Martí, Sant Llorenç, Santa Caterina, Sant Esteve, Sant Salvador i Santa Creu; molts també en la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, menys en l’església de Sant Feliu de la mateixa ciutat, i alguns en Santa Caterina d’Alzira i en Santa Maria de Morvedre. Altres posseeixen beneficis en altres diòcesis: en la collegiata d’Oriola, de la diòcesi de Cartagena, en la catedral de Mallorca i en l’església de Sant Nicolau de la mateixa ciutat, en Santa Maria de Solsona, de la diòcesi d’Urgell, i en la Verge de l’Esperança de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí.

Altres càrrecs que els proporcionen seguretat als nous ordenats són les canongies ( ad titulum sui canonicatus ), 59vicaries perpètues ( ad titulum sue vicarie perpetue ) 60i misses perpètues ( ad titulum quarumdam missarum perpetualium ). 61Diversos familiars dels ordenands proveeixen un títol d’ordenació, com són son pare ( ad titulum patris sui ), sa mare ( ad titulum matris sue ), els seus pares ( ad titulum parentis sui, parentum suorum o sui genitricis ) o el seu germà ( ad titulum sibi factum per... germanum suum ). També els que no són familiars proveeixen un títol perquè un jove puga ordenar-se. Una forma diferent de sustentació és disposar d’una renda ( ad titulum xviii librarum in redditibus ), 62o haver rebut una donación ( ad titulum donationum ). 63Per últim, un cas curiós és ordenar-se ad titulum officii sibi per civitatem dati de administrando professionem figuritatis Corporis Christi, de quo se reputat contentus . 64

Als regulars que ingressen en l’estat clerical, el títol els és subministrat per l’orde religiós a què pertanyen.

Totes les famílies nobles valencianes tenien algun fill que ingressava en l’estat clerical a través de la tonsura. Cognoms com els Castellà, Vilaragut, Pardo de la Casta, Pròxita, Lançol, Lladró, Boïl, Vives, Pérez de Calataiud, Carròs de Vilaragut, Montagut, Vilanova, Rabaça de Perellós, Çanoguera, Bellvís, Centelles, Vich, etc. apareixen amb molta freqüència en les llargues llistes dels tonsurands. El gran nombre de dispenses per a ordenar-se concedides a membres de famílies d’un cert relleu sembla indicar la preocupació dels nobles per donar eixida als fills il·legítims.

Després dels fills de nobles, que representen un 8’1% del total, sobresurten els fills dels notaris (8’5%), juristes, mestres en arts i medicina i escrivans (en un percentatge molt menor) —que formaven part de la classe social intermèdia entre els nobles i els mercaders i menestrals— i els fills de mercaders (7’8%). Per damunt de tots ells predominen els fills d’agricultors (18’6%). Entre els menestrals destaquen per aquest orde els pares que professen l’ofici de paraire, sastre, blanquer, flequer, fuster, teixidor, fuster, obrer de vila, carnisser, escuder, calceter, assaonador, especier, argenter, ferrer, tintorer, apotecari, teixidor de llana, boter, peixater, seder, sucrer, corder, pellisser i teixidor de seda, i molts altres oficis com pot comprovar-se a l’índex onomàstic.

EL LIBER ORDINUM AL SERVEI DE L’ADMINISTRACIÓ EPISCOPAL

Els Libri Ordinum , a l’igual que altres registres de la cancelleria episcopal —Llibres de col·lacions o registres d’actes comuns, Libri litterarum o registres de minutes, Llibres de visita pastoral, etc.— constitueixen la memòria administrativa del triple ministeri del bisbe en la seua diòcesi: de govern, sacramental i pastoral. El Liber Ordinum és el resultat de l’administració del sagrament de l’orde sacerdotal, sagrament reservat al bisbe igual que la confirmació, i en ell els noms dels ordenats s’assenten acuradament després de rebre la corresponent orde.

Prèviament a la impartició de cada orde, almenys sobretot de la tonsura, es confeccionaven unes llistes 65per l’autoritat diocesana, amb ajuda dels rectors, segons els casos i llocs, que tenien en compte les peticions dels interessats i el resultat de l’examen al que havien de sotmetre’s, ja que la crida en el moment de l’ordenació havia de ser nominal. Després la dita llista es copiava en els registres diocesans d’Ordenacions 66amb la finalitat de tindre constància d’això i servir de comprovant. Al jove ordenat se li entregava una littera testimonialis ton-sure , en cas d’haver rebut la tonsura, o un titulum ad sacros ordines , en cas d’haver rebut altres ordes.

Gràcies a unes notes en paper que han quedat entre els folis del Liber Ordinum sabem que en alguns casos la tonsura era sol·licitada al bisbe pel vicari general 67o per un notari de la cúria. 68En la nota consten les dades del jove i sobre ella el bisbe de pròpia mà deixava constància d’haver-la impartit. Després l’interessat entregava aquesta nota al notari de la cúria, 69el qual, previ mandat del vicari general, traslladava les dades al llibre d’ordes 70i redactava la littera en forma pública, que entregava al jove tonsurat. 71

En cas d’haver-se comés alguna errada al copiar el nom del tonsurat o el nom del pare, la persona afectada, tal vegada al voler rebre les quatre ordes, va advertir l’error i va presentar la consegüent reclamació davant del vicari general. Aquestes reclamacions van suposar tot un procés per a reparar les dites errades. 72Els processos se guarden entre els folis del Liber Ordinum , es ratlla i es corregeix l’errada i al marge, al costat del nom de l’afectat, el notari escriu una nota dient que hi ha el procés.

El Liber Ordinum que editem en aquest treball és un registre d’ordes sagrats (tonsura, ordes menors, subdiaconat, diaconat i presbiterat) impartits per diferents bisbes auxiliars a joves de la diòcesi de València o procedents d’altres diòcesis que aspiraven a obtindre un benefici eclesiàstic o exercir la cura d’ànimes en una parròquia. S’hi registren durant dèsset anys un total de 5.297 ordes, el detall del qual pot veure’s en el següent quadre, corresponent la primera al 5 d’agost de 1463 i l’última al 24 de desembre de 1479, totes elles impartides durant l’episcopat de Roderic de Borja.

Ordenats entre 1463-1479

El notari de la cúria s’encarregava de registrar els noms dels nous promoguts a ordes i, segurament seria ajudat per algun escrivà per a la redacció de les còpies de la littera testimonialis i del titulum ad sacros ordines , que escrivien sobre pergamí i es validaven amb el segell del bisbe o de la cúria del Vicariat, en absència d’aquest. Al marge del nom del clergue ordenat apareix una anotació notarial, l’abreviatura de Facta , indicant que s’havia expedit la littera en forma pública i entregada a cada clergue, com a document de l’orde rebut.

Els aspirants a les ordes havien d’assumir el pagament de les despeses de la cerimònia, de les quals només els regulars estaven generalment dispensats, pagament que venia justificat com a contribució per la concessió de les lletres d’ordenació. 73Ben sovint se celebrava un banquet a continuació de la cerimònia i la suma requerida incloïa aquesta vegada, així com les despeses pels materials de cancelleria, una quota per al bisbe oficiant, una altra per al barber i per al mestre del cor, si estava present. En alguns casos resultaven exempts del pagament els familiars del bisbe i els protegits de personatges influents. 74