AAVV - Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479)

L’accés a l’estat clerical per part d’alguns joves que patien algun tipus de defecte o irregularitat (d’edat, il·legitimitat, defecte físic notable, 48haver comés homicidi, etc.), requeria la concessió d’una gràcia, és a dir, una absolució, una llicència, una dispensa, un indult, la qual era comunicada a l’interessat per mitjà d’una littera dispensationis o littera Poenitentiariae , que només podia concedir el papa, el penitenciari apostòlic o el llegat papal, enviada en general a una autoritat religiosa o eclesiàstica o expedida per via postal o consignada a mà, en el cas no infreqüent que el peticionari haguera anat personalment a la Cúria papal a sollicitar amb més facilitat la gràcia desitjada. També el bisbe o el seu vicari general —en cas de seu vacant o en absència del bisbe— tenien autoritat per a això. Les més freqüents són les anomenades super defectu natalium . Entre 1463 i 1479 el vicari general de València va concedir 117 dispenses d’il·legitimitat a escolars que desitjaven rebre la tonsura. 49

Una altra condició que s’exigia als aspirants a ordes és l’edat i estar confirmats. 50Es marcava un límit mínim per a l’ingrés en l’estat clerical i per a la recepció dels ordes menors en conjunt i per a totes i cada una de les majors, amb l’episcopat inclòs. Trenta anys era l’edat mínima per a la recepció del presbiterat, rebaixable a vint-i-cinc amb dispensa i amb variacions per a les restants ordes, amb vint anys per al subdiaconat, en la norma més benigna, excepte per a l’episcopat que s’exigia sempre tindre trenta anys complits. 51

En el moment de la tonsura el jove prestava jurament davant del vicari general quod intencio sua est ad sacerdocium se facere promoveri . Aquesta intenció es menciona també en les lletres dimissòries que presentaven els extradiocesans. La fórmula emprada no concreta l’edat, tan sols diu et habens etatem legitimam o suficiens in litteratura et etate . 52Sobre l’edat en què s’ha rebut el diaconat només es menciona en un cas. 53

ELS REGULARS I ELS SECULARS

Al final de les llistes dels ordenats de menors o majors apareixen sempre noms de monjos i religiosos, és a dir eclesiàstics, la vida dels qual girava entorn dels tres clàssics consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència, que vivien en comunitats separades sota una regla acceptada per l’Església. Gaudien, igual que els clergues, d’un mateix fur, propi de l’Església, diferent del civil, i estaven subjectes a l’autoritat eclesiàstica respectiva, sota la supervisió del bisbe o del papa, segons es tractara de cases subjectes al diocesà o exemptes d’ell. 54Per a ser ordenats fora de la seua diòcesi necessitaven la llicència del seu superior ( cum licencia sui prioris o cum licencia sui prelati ).

Quant al lloc de residència, la majoria eren de la diòcesi de València, enfront d’una minoria d’altres bisbats. Destaquen els franciscans observants provinents dels dos convents de València, el de Sant Francesc i el de Jesús, situat extra murs de la ciutat; de Nostra Senyora de Rebollet d’Oliva i de San Francesc de Morvedre. Els extradiocesans d’aquesta orde provenen del convent de Sant Blai de Sogorb i de Sant Francesc de Chelva, ambdós de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí; un ve del convent de Sant Francesc de Terol, de la diòcesi de Saragossa, un altre del de Sant Francesc de Múrcia, de la diòcesi de Cartagena, i un altre del de Barcelona.

El segueixen en número els religiosos pertanyents a l’orde de predicadors del convent de Sant Domingo de València, de Corpus Christi de Llutxet i de Sant Onofre de Museros. De fora de la diòcesi eren els dominics provinents dels convents de Sant Domingo de Chinchilla, de la diòcesi de Cartagena, de Mallorca, de Múrcia, de Saragossa i de Palerm.

A l’orde dels jerònims pertanyen els religiosos del monestir de Santa Maria de la Murta, situat prop d’Alzira, i de Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. Els cartoixans venien de la cartoixa de Portaceli i de Vall de Christ, aquest últim en la diòcesi de Sogorb-Albarrasí. Del monestir de Santa Maria de la Valldigna provenien els monjos cistercencs, i un del monestir de Sant Bernat de Rascanya. Els agustins ordenats eren dels convents de Sant Agustí de València, d’Alcoi i d’Alzira. Els mercedaris eren del convent de la Mare de Déu de la Mercè de València i els religiosos carmelites del convent de la Mare de Déu del Carme de la mateixa ciutat. Finalment, en la llista d’ordenats se citen dos religiosos trinitaris provinents del convent de la Mare de Déu del Remei i un benedictí del monestir de Sant Pere de Galligans de Girona.

Menció a banda són els tres religiosos pertanyents a l’orde de la Mare de Déu de Montesa i els dos de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa.

El major percentatge de seculars ordenats correspon a persones domiciliades en la capital o en localitats de la diòcesi de València, encara que la major part només reben la tonsura, no sent menyspreable per una altra banda el nombre dels extradiocesans que desitgen ser ordenats ací i incardinar-se en aquesta diòcesi. Desconeixem les causes que van motivar l’elecció de la diòcesi de València per a ser ordenats, tal vegada, entre altres motius estaria l’esperança d’obtindre un benefici de major renda que els que pogueren trobar en la seua diòcesi d’origen, estar residint ja en aquesta diòcesi, disposar d’un patrimoni per a viure, tindre un benefici no residencial, la familiaritas amb un bisbe o amb un canonge 55o formar part de la capella reial. 56El recurs a la lletra dimissòria era la norma general, provocant així un fenomen de fluctuació d’eclesiàstics entre una diòcesi i una altra.

Els procedents de localitats de la diòcesi de València són majoritàriament de la mateixa capital i, per número d’ordenats, de la ciutat de Xàtiva, de les viles de Alzira, Gandia, Morvedre, Alcoi, Cocentaina, Sueca, Llíria, Cullera i Algemesí i dels llocs de Quart i Torrent.

A més dels que pertanyen a la diòcesi de València, són les diòcesis limítrofes les que proporcionen joves que passen a engrossir les llistes del reclutament del clero; són, segons el nombre dels ordenats, de major a menor, les de Tortosa, Saragossa, Cartagena, Conca, Sogorb-Albarrasí i en menor grau Tarragona, Mallorca, Urgell, Tarassona, Toledo, Pamplona, Vic, Girona i Palència; tan sols u és d’una diòcesi extrapeninsular, Baiona. Sobre l’origen geogràfic, les dades completes les ofereix el Liber Ordinum en les llistes de la tonsura i es refereixen al lloc de residència del pare utilitzant la veu vicini civitatis , vicini ville , vicini loci o civis Valencie .

El títol d’ordenació, també anomenat títol clerical, era la garantia exigida pel Dret Canònic que assegurava a un clergue els mitjans de subsistència convenients durant tota la seua vida. Açò havia de ser així, atés que l’exercici de les seues funcions espirituals absorbiria tot el seu temps, impedint-li realitzar altres tasques remunerades que asseguraren la seua sustentació, evitant d’aquesta manera la indigència del clero. L’existència del títol era doncs una de les condicions exigides perquè el bisbe poguera procedir a la col·lació d’una orde. De fet el títol d’ordenació havia de ser constituït en el moment de la col·lació de les ordes menors, per la qual el clergue s’obligava d’una manera definitiva. El mateix títol, servia per a les ordes següents, ara bé, si desapareixia, havia de ser substituït per un altre.

L’Església, des dels seus primers concilis, a l’abordar aquesta qüestió s’enfronta amb una doble problemàtica, d’una banda l’econòmica i per una altra la raó disciplinar d’organització, és a dir, la dependència de l’ordenat al qual es proveeix del títol amb relació a una església en què ha d’exercir el seu ofici. És per això que, ja la vella disciplina prohibia les ordenacions absolutes. Com aquestes es multiplicaven, el Tercer Concili de Laterà va ordenar que el bisbe carregara amb l’obligació de proveir a la còngrua sustentació dels clergues que ordenara sense el corresponent títol, a menys que tinguera patrimoni propi per a sustentar-se pel seu compte. L’efecte d’aquesta norma va ser el contrari del què es pretenia, ja que es van multiplicar les ordenacions basades precisament en el titulus patrimonii , que portava implícit la independència enfront del bisbe. La comprovació i avaluació d’aquest era a més un tant problemàtica i les coses es van complicar encara més a l’augmentar el número de bisbes que podien ordenar els clergues. 57