AAVV - Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479)

Els tres ordes majors s’agrupen en les seues corresponents llistes: subdiaconat, diaconat i presbiterat. Les dades que ofereix la font són semblants per als tres tal com es va veure per als quatre ordes menors, amb la diferència que si la persona ha aparegut recentment en la llista d’un orde anterior precedeix o segueix al nom la paraula predictum/prefatum , la qual cosa permet rastrejar els clergues promoguts als diversos graus, els intersticis entre un grau i un altre i inclús, en alguns, el seu currículum sencer de la tonsura al sacerdoci.

Com el bisbe de València residia a Roma els ministres de l’ordenació en aquestos anys van ser dos bisbes auxiliars i un altre d’ocasional: el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli i auxiliar de Roderic de Borja des del 3 de març de 1454, que actua des de 1463 fins a l’1 d’agost de 1468. El substitueix el 31 del dit mes i any el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia (Sardenya), que actua fins al 10 de febrer de 1469. El 18 de febrer d’aqueix any veiem actuar a l’agustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristópoli i auxiliar de Roderic de Borja, que havia sigut consagrat sis dies abans en la catedral de València. 37Un ministre ocasional va ser Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb i Albarrasí, 38el qual els dies 9 i 10 de febrer de 1479 confereix la tonsura a Alzira i Sueca. Tots ells actuen amb la corresponent llicència concedida pel bisbe de València i pel mateix bisbe durant el temps que va estar com a llegat pontifici de Sixt IV a Castella.

LA FORMALITAT DE LES ORDENACIONS

L’admissió a la tonsura i la concessió de les ordes sagrades, com a actes públics, eren redactats pels notaris de la cúria episcopal que d’aquesta manera van oferir a la historiografia eclesiàstica i religiosa un material de gran valor. Durant els anys en què es va confeccionar aquest Liber Ordinum treballaven com a notaris o escrivans en la Cúria del Vicariat i de l’Oficialat els següents: Joan Marromà, Pere Pérez, Lluís Gallach, Joan Çabater, Mateu Cirera, Melcior Forés, Joan de Carcí, Miquel Martinez i un tal Olzina.

Els ordes generals podien conferir-se en qualsevol edifici consagrat, encara que la catedral era el lloc preferent i, dins d’ella, la capella de Sant Pere, però també se’n van celebrar en la capella de Sant Bertomeu i en la de Tots Sants i només una vegada en la capella de Sant Jeroni i Sant Ambrosi en la sala capitular. La tonsura la impartien els bisbes auxiliars en els seus respectius convents, en el de Sant Francesc fra Miquel Cascant i en el de Sant Agustí fra Jaume Pérez. El bisbe de Sogorb, Bartomeu Martí, va tonsurar a Alzira en dos cases ( apud domum magnifici viri domini Berengarii Serra, militis i in domo magnifici viri domini Francisci Martí, militis ) i també en Sueca, encara que ací la font no indica el lloc exacte.

Com a lloc excepcional trobem a fra Miquel Cascant que tonsura el 27 de novembre de 1465 a quatre escolars en Castilionis Xative i el 6 de juliol d’aqueix any tonsura a Catarroja quatre fills de nobles. Fra Jaime Pérez tonsura a un grup d’escolars el 17 de novembre de 1467 en el monestir de San Francesc de Xàtiva i dos dies després en aqueixa mateixa ciutat tonsura un altre grup en l’hort de na Vendrella, donat que la ciutat estava posada en entredit. 39I el 19 de setembre de 1472 tonsura un escolar en el molí dels Pilades, extra murs de la ciutat de València.

Els bisbes celebraven en dates determinades, ordes generals i s’impartien tots: tonsura, ordes menors i ordes majors. A través del Liber Ordinum s’observa com els ordes generals es van realitzar amb gran regularitat any rere any els dissabtes de les quatre témpores, que es corresponien a les quatre estacions, que en el Liber Ordinum es titulen quasi invariablement de la manera següent: Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Lucie (13 de desembre), referida a la primera de les quatre témpores que s’assenyala per a després del tercer diumenge d’Advent, a l’hivern; Die sabbati quatuor temporum post Cinerem , referida a la segona després del primer diumenge de Quaresma, a la primavera; Die sabbati quatuor temporum in Trinitate o Die sabbati, quatuor temporum post Neumam , que es refereix a la tercera després del diumenge de Pentecostés, a l’estiu, i Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Crucis (14 de setembre), referida a la quarta després de l’exaltació de la Santa Creu, en la tardor. A elles s’afegeix el dissabte «Sitientes» —anomenat així per la paraula inicial del cant de l’introit de la missa del dit diade la quarta setmana de Quaresma ( Die sabbati, qua cantatur in ecclesia «Sitientes» ) i el dissabte de la setmana santa o vigília de Pasqua de Resurrecció ( Die sabbati, vespere Pasquali ).

De les 135 celebracions d’ordenacions generals hagudes durant els dèsset anys que comprén aquest Liber Ordinum , un 20’7% corresponen a les celebrades en el període quaresmal i en la quarta témpora, seguides per un 21’4% relatives a les celebrades en la primera témpora, és a dir, en Advent; per un 17% de les celebrades en la tercera témpora i, finalment, per un 10’3% i per un 9’6% de les celebrades en el dissabte «Sitientes» i en la vespra de Pasqua, respectivament.

El clericat o la primera tonsura es podia conferir en qualsevol dia, hora i lloc; excepcionalment en sis ocasions va ser en diumenge. Els dies preferents eren per aquest orde: dissabte i divendres amb molta diferència respecte a dijous, dimecres, dilluns i dimarts. Solia conferir-se habitualment a un sol escolar, excepte quan se celebraven ordes generals en la catedral on la llista de tonsurats és molt nombrosa.

Només apareix un cas d’un ordenat extra tempora . 40Va haver-hi dies en què no es van celebrar ordes generals per diverses causes: per indisposició del bisbe, 41perquè els ordenands no estaven prou preparats, 42perquè la ciutat estava posada en entredit 43o perquè el bisbe no va voler celebrar-les. 44

A la persona del candidat a la tonsura i a les ordes, d’acord amb la santedat del sacerdoci que rebia i el servei que havia de prestar a l’Església i a la comunitat, se li exigien unes condicions, bé en relació a la naturalesa: legitimitat i edat, bé a la disponibilitat: presentació, ordenació i ciència, bé a altres considerants: estat, fama, ser confirmat i tindre un títol beneficial. 45

Tots els aspirants a ordes eren emplaçats a passar per una investigació sobre la seua legitimitat, vida, costums i ciència davant de l’ardiaca, almenys així s’arreplega en el sínode celebrat pel bisbe Andreu d’Albalat el 22 d’octubre de 1258 en què es mana que el dimecres de les quatre témpores, tots els ordenands es presenten a l’ardiaca perquè es puga fer amb diligència escrutini tant de la vida, com dels costums i dels coneixements, si canten o llegeixen o saben parlar en llengua llatina, de manera que siguen examinats amb diligència i provats el divendres, i de com hagen de comportar-se a casa del Senyor. 46Durant els anys que comprén el Liber Ordinum que editem és el vicari general el responsable d’examinar els que desitjaven rebre la tonsura. 47D’aquells que procedien d’una altra diòcesi i presentaven la lletra dimissòria tan sols es diu que examinatum fuit transmissum per suum diocesanum cum litteris o qui eum examinatum remisit cum litteris dimissoriis patentibus , però no qui l’ha examinat.

La recepció de qualsevol orde —de la tonsura al presbiterat— implicava necessàriament al subjecte que la rebia ser ex legitimo matrimonio procreatum , tindre l’edat requerida i no patir cap defecte físic notable que impedira l’exercici de la mateixa.