Alba Castellví Miquel - Educar adolescents

És bo especificar quines coses han de ser a quins llocs. Tractant-se de fills adolescents, com més clars i específics siguem a l’inici, menys probable és que després —en el moment de les revisions— es queixin i ens acusin de ser perepunyetes i maniàtics d’un ordre «obsessiu i sense sentit». Si hi ha determinats objectes que volem que estiguin en un lloc específic, val la pena fer una petita llista on hi digui el nom de l’objecte i el lloc que li correspon (per exemple: llapis al portallapis, roba interior al calaix de dalt de la calaixera, llibretes al calaix de la taula, jaquetes a l’armari...). Ajuda molt que tinguin llocs on endreçar certes coses concretes que sempre ballen. Si, per exemple, tenen una bossa d’esport, hi ha d’haver un racó delimitat o capsa on posar-la. Hi ha d’haver també un cove de la roba bruta dins mateix de la seva habitació (i una tapa per evitar que s’escampi la pudor). També va bé que hi hagi algunes capses sense tapa per posar-hi objectes petits (la cartera, bolígrafs, auriculars...). És important que quedin a la vista, no gaire «ben endreçades» ni tapades perquè aleshores no les faran servir. Podem arribar a fer una foto de les coses endreçades i penjar-la a la part interior de la porta perquè el noi o la noia la pugui tenir com a referència a l’hora d’endreçar, prenent-la com a model de com han de quedar les coses.

Tot això els ajudarà a organitzar-se, ens permetrà tenir l’habitació en ordre en dos moments de la setmana (en cadascuna de les dues revisions que farem, amb previ avís) i evitarà que el desordre s’acumuli massa. Un cop establert aquest sistema, toca relaxar-nos. Haurem trobat un llindar interessant entre la llibertat i el respecte.

Quan el desordre desborda l’habitació

El desordre sovint s’escampa més enllà dels límits de l’espai personal dels nois i noies. Jaquetes al sofà, plats i tasses a les taules, carpetes sobre els fogons, mitjons a la catifa... Per no parlar del lavabo, que quan ells hi han passat és un sembrat de tovalloles molles, restes de pasta de dents, esquitxos als miralls i roba bruta a terra.

El desbordament del desordre als espais comuns és una de les coses que treu de polleguera algunes famílies. És un motiu de malestar que acaba sent font de conflicte que els pares s’hagin cansat de repetir-se relacionant el respecte a l’ordre general amb el respecte a les persones que viuen a casa. Més ben dit: més que no pas font de conflicte, acaba sent font de desgast. Generalment, els pares s’escarrassen a reclamar que es mantingui un cert ordre i s’enfaden quan les coses ballen fora de lloc, però els adolescents es limiten a sentir-los rondinar, posen dissimuladament els ulls en blanc... i no hi pensen més. La prova és que per molt que se’ls digui que les coses s’han d’endreçar allà on toca, i fins i tot si s’aconsegueix que les hi posin després de repetir-los-ho, l’endemà mateix les tornen a deixar al mig del pas, com si les insistències del dia anterior no haguessin existit mai.

Les solucions

Queda clar, doncs, que és força inútil insistir. El desordre connatural a l’adolescent és més poderós que les súpliques o les diatribes paternes. Què ens queda?

Imaginem que el Robert ha deixat la seva motxilla a terra a l’entrada, el plat i la tassa del berenar a la tauleta del sofà, el pot de crema de xocolata —i el ganivet d’untar— damunt el marbre de la cuina, les vambes al rebedor i la jaqueta sobre la taula del menjador.

Hi ha dues opcions:

1. Agafem les seves coses i les fiquem dins una gran bossa de la brossa. A continuació, fiquem la bossa plena dins el seu llit. D’aquesta manera, si necessita alguna cosa l’haurà d’anar a buscar sota els llençols, i si durant la tarda no ha necessitat res, en anar a dormir li farà nosa.

És veritat que el més probable serà que la retiri i, un cop a terra al costat del llit, li faci companyia a l’hora de dormir. Però aquest recurs ja ens haurà permès a nosaltres:

• Deixar de veure l’escampall (i per tant deixar de pensar-hi).

• No haver de repetir que posi les coses a lloc fins a perdre la calma o fins a l’esgotament.

2. Ens relaxem fins abans de sopar. En aquell moment, tots els membres de la família presents a casa apliquem el mètode «Els cinc minuts brillants». El mètode, que és molt efectiu, consisteix en el següent: ens reunim tots en un punt concret de la casa. Programem un temporitzador de cuina o un mòbil per tal que al cap de 5 minuts soni una alarma. En el moment d’engegar el temps, tots els membres de la família hem d’endreçar el màxim de coses possibles, a tota velocitat. Quan soni l’alarma, hem de parar d’endreçar de cop. Aquest sistema és molt útil per diversos motius:

• Fa que els adolescents sàpiguen que l’estona d’endreçar durarà cinc minuts, ni més ni menys, i per tant la idea d’«anem a posar ordre» no se’ls eternitza ni els fa venir mandra.

• Actuem junts, de manera que se senten implicats en una acció conjunta que afecta tothom igual.

• Ens estalvia haver de repetir al llarg del dia que posin les coses en ordre, ja que sabem que hi haurà un moment en què la casa quedarà endreçada en un tres i no res (aquests cinc minuts es poden posar en marxa en qualsevol moment del dia en què vegem que el desordre comença a expandir-se més del compte).

• Permet veure molt clara la diferència de «paisatge» entre l’abans i el després de l’endreça. Si esperem que hi hagi prou desordre per engegar «Els cinc minuts brillants», la diferència entre abans i després serà molt evident i, a còpia de constatar-la diverses vegades, els adolescents van aprenent a preferir el paisatge endreçat que el desendreçat.

I, finalment, hi ha un altre motiu que fa que valgui la pena fer servir aquesta tècnica, i té a veure amb un aprenentatge que podem adquirir els pares i que serà ben útil per a la convivència:

Ens ensenya a descansar de la tensió que ens provoquen les coses fora de lloc, en tant que sabem que en un moment donat tot tornarà ràpidament a l’ordre. Aquest fet és molt positiu perquè, ja que no podem aconseguir que un adolescent desendreçat es torni endreçat en poc temps, hem de trobar la manera de conviure amb tranquil·litat malgrat aquest problema.

A la segona part, dedicada a les estratègies per evitar, viure i resoldre els conflictes, hi trobareu altres opcions per estalviar-vos les tensions provocades per aquest problema.

Els quatre capítols següents parlen de coses que preocupen les famílies dels adolescents perquè poden alterar el seu comportament d’una manera perillosa. Són el sexe mal entès, els mòbils i les xarxes socials, les «males companyies» i les drogues.

La maduració de l’organisme disposa el cos i l’ànim a les relacions sexuals. Als darrers anys, cada vegada hi ha més adolescents oberts a tenir-ne amb persones de tots els sexes. També hi ha més adolescents que es qüestionen la seva identitat de gènere.

El sexe ben entès a l’adolescència no és un problema si es prenen precaucions davant les malalties de transmissió sexual i els embarassos no desitjats. Però, mal entès, és un problema que pot causar infelicitat i problemes per tota la vida. Sexe mal entès és el que no respecta el desig o les necessitats de la parella sexual, el que es practica per raons alienes al propi desig o que no té en compte el que a un mateix li ve de gust, sinó que se sotmet a les preferències d’un altre. Com a pares, hem de fer tot el possible per evitar aquestes pràctiques sexuals, i ho hem de fer a través de l’educació. Més avall parlaré de la manera de reflexionar amb els fills sobre aquest sexe mal entès.