Alba Castellví Miquel - Educar adolescents

Una de les principals característiques de la relació entre els pares i els fills mentre aquests són petits és que els pares donen direcció a la vida de les criatures. Són els pares, com no podria ser d’altra manera, els que decideixen què cal fer, quan i com. Ho fan, per descomptat, en funció dels seus propis valors, amb els seus propis criteris educatius i tenint en compte les necessitats del nen i del conjunt de la família. Quan l’infant creix i se sent capaç de prendre les decisions, el fet que els pares pretenguin continuar-ho fent per ell és un motiu de tensions i de topades.

Tot i voler evitar aquest malestar, per als pares és molt difícil, per no dir impossible, de renunciar a continuar imprimint una certa direcció a la vida del fill —perquè, com hem dit, no volen arriscar-se a deixar-li prendre decisions que el perjudicaran a la vida—. Tampoc els és possible deixar-li prendre totes les decisions relatives a la vida pràctica quotidiana, perquè pensen que seria caòtica. La convivència a casa, un entorn on el control és fàcil perquè el comportament dels fills és a la vista dels adults, proporciona múltiples ocasions per a aquesta tensió.

Per tant, els pares pressionen perquè les coses siguin d’una determinada manera, i els fills es posicionen a la contra per tal de poder sentir que les decisions les prenen ells mateixos. Aquesta és una de les explicacions sobre per què no fan cas del que se’ls diu, per què no es comporten «com tocaria», «tan fàcil com seria» a parer dels pares. Aquest fenomen es dona en coses tan senzilles com l’ús del temps lliure, la manera de vestir-se o l’estat de l’habitació. Els pares tendim a dir com han de fer les coses i també tendim a triar en quin moment cal que les facin, i els nois i noies generalment s’hi posen d’esquena, per la senzilla raó que no els agrada gens, i cada vegada menys a mesura que creixen, que els donem ordres que els fan sentir dominats i petits, que van contra la sensació que tenen de ser grans i capaços de fer-ho tot a la seva manera, és a dir, contra la necessitat d’afirmar-se.

Una altra de les coses que explica la tendència dels adolescents a obeir ben poc és que el seu cervell pateix una transformació: es desfà de certes connexions neuronals per establir-ne de noves, i aquesta «esporgada» els pot afectar la memòria i la capacitat d’organització. Això explica que de vegades sigui cert, per molt increïble que pugui semblar als adults, quan diuen que no s’han recordat de passar a buscar el seu germà, que no han pensat a fer el sopar o que s’han oblidat completament de treure la roba de la rentadora.

Per una o altra raó, passa sovint que els pares insistim i insistim en allò que cal fer i els nois i noies triguen i triguen a fer-ho, si no és que se’n desentenen del tot. Això porta a un estira-i-arronsa consistent en l’adult insistint i el jove resistint, fins que al capdavall la cosa sol acabar en crits i soroll. Ben pocs pares i mares, a menys que siguin mestres zen de la meditació, són capaços de repetir una cosa cinquanta vegades sense acabar enfilant-se per les parets, aixecant la veu i vivint la situació amb un malestar agut.

La solució: manar menys

Per evitar el conflicte que s’encén quan els adults donem ordres i els nois i noies en fan cas omís, el que podem fer és... manar menys. Tanmateix, això no pot comportar que el que s’ha de fer no es faci, no significa que els nois i noies puguin fer i desfer tant com vulguin per tal de donar-los menys ordres per part nostra.

M’explico:

L’interessant, el que ens pot ajudar a cansar-nos menys tot evitant haver de repetir sempre el mateix i el que pot ser més educatiu és aprendre a utilitzar un seguit d’estratègies destinades a aconseguir que allò que cal fer es faci... dient-ho menys vegades, donant les instruccions d’una manera menys insistent, menys cansada i també més efectiva. Són estratègies que ens aniran molt bé:

• Per evitar que l’adolescent tingui la sensació que constantment volem manar i que prenem decisions que voldria prendre ell.

• Per responsabilitzar-lo del que fa i del que deixa de fer i així educar-lo per a una llibertat responsable.

• Per ajudar-lo a fer front a tasques que li vinguin a repel (al llarg de la vida s’hi trobarà moltes vegades).

• Per ensenyar-lo a organitzar-se millor.

Les estratègies per evitar el conflicte donant menys ordres les trobareu a la segona part del llibre, destinada a recollir totes les fórmules pràctiques per conviure amb més harmonia i tranquil·litat. Hi podreu llegir múltiples maneres d’aconseguir que les coses es facin d’una determinada manera sense haver-ho de manar per sistema, tècniques que us ajudaran a conviure de manera més harmònica amb els joves sense haver de dir-los constantment el que han de fer i com ho han de fer.

No obstant això, ja que parlem en aquests moments de la convivència a casa, val la pena fer un apunt sobre un jardí que sovint floreix a les cases amb adolescents: el jardí del desordre. Un motiu de conflicte que sovint em consulten els pares té a veure precisament amb això: la desídia a l’hora de posar les coses a lloc, la desorganització i la deixadesa. Per això, per ser tan freqüents i característiques de la convivència amb nois i noies, les discussions per temes d’ordre-desordre mereixen un apartat particular.

Conflictes a causa del desordre

Els conflictes relacionats amb el de1sordre tenen relació directa amb l’aversió que els adolescents tenen a l’obediència de les ordres.

Fixeu-vos que donar ordres i desordre són lingüísticament contraris. Curiosament, l’ordre a casa és el que els pares promovem, i ho fem tot ordenant als nois i noies que ordenin les coses... I el des ordre és el que sembren els fills, deixant les coses per aquí i per allí «sense ordre ni concert».

No volen ser l’objecte de les ordres de posar ordre.

Abans hem fet èmfasi en com els adolescents entren en conflicte amb les ordres dels adults. Ara, a l’hora de parlar del desordre físic i organitzatiu (dels seus objectes personals, del seu temps d’estudi...) cal tornar a tenir present el perquè de la resistència juvenil. N’hi ha dos motius principals: d’una banda, sotmetre’s a l’ordre adult implica deixar-se portar per la voluntat dels grans, deixar-se dissenyar l’espai i el temps per uns adults que volen imposar a l’adolescent la seva manera de fer i, amb ella i en el fons (segons la percepció no conscient de l’adolescent), la seva manera de ser.

Una altra causa de la seva desorganització i desordre és la falta de consciència sobre la necessitat de l’ordre. No tenen l’experiència de vida prou llarga per haver pogut valorar els avantatges de tenir les coses a lloc ni d’organitzar els seus horaris i compromisos, i no troben que sigui tan important ser endreçat en cap d’aquests sentits. Senzillament, no en perceben la importància.

Val a dir que hi ha nois i noies que sí que valoren l’ordre i l’organització i que per tant no es pot generalitzar, però és molt habitual que els adolescents deixin coses per aquí i per allà, que oblidin els seus objectes personals, que tinguin els espais propis —i, per extensió, també els comuns— desendreçats i que, de vegades, també tinguin poca sensibilitat amb la neteja dels llocs. Aquesta falta de consideració envers l’espai domèstic també té molt a veure amb el seu paper d’ usuaris del lloc. En no ser col·laboradors actius del manteniment de la neteja, no li donen el valor que té.

L’espai paradigmàtic del desordre de l’adolescent és la seva habitació. Per tant, comencem per aquí a reflexionar què significa, què implica per als pares i com fer-hi front.