Alba Castellví Miquel - Educar adolescents

• La possibilitat de formar-se en qualsevol habilitat gràcies a l’accés a vídeos didàctics.

Més endavant, en un capítol específic, parlarem de la relació amb la tecnologia amb més detall i anirem a la recerca de solucions educatives a l’abús.

3. Canvis en els valors

Cada societat i cada època té un conjunt de valors àmpliament compartits que faciliten la vida en comú. Ens trobem en un moment de canvi ràpid d’alguns d’aquests valors i això comporta certes dificultats a les famílies. Els canvis més importants tenen tots relació entre ells, i tenen tots l’origen en l’amplificació del capitalisme a tots els àmbits. Vegem-los breument:

a) Tenir és ser

En primer lloc, hem de ser conscients que la lògica del mercat ho impregna pràcticament tot. Els nostres fills són vistos pels poders econòmics com a consumidors potencials i per tant són objecte de campanyes de tota mena per atreure’ls cap a determinats consums.

El mercat, a través d’influències diverses, procura l’increment de beneficis fent dels adolescents uns consumidors insatisfets que van a la recerca de la felicitat a través d’allò que poden consumir i no pas a través d’allò que poden esdevenir.

Ja sabem que la publicitat es basa en l’emoció per decantar la decisió del consumidor. Els adolescents, que tenen les emocions a flor de pell i una capacitat de racionalització encara relativament immadura, són una presa fàcil per als estímuls publicitaris. I la publicitat sovint recolza en valors disfuncionals per a les famílies. És a dir, en valors que, en comptes d’ajudar, entorpeixen l’acció educativa dels pares. La publicitat i els referents dels fills ( streamers , influencers ) de vegades promouen valors que compliquen la feina d’educar. 4

b) Manipulació a través dels referents

Els referents dels adolescents de la primera meitat del segle XXI són, a més d’esportistes i figures del món de l’espectacle, els famosos streamers , que retransmeten les seves activitats o les seves vides a través de les xarxes socials. Tenen el suport de grans empreses que els paguen per promoure determinats productes. Aquesta promoció moltes vegades no és evident, s’oculta, però és molt efectiva, perquè aquests streamers són els ídols dels nois i noies. El que ells diuen i fan influeix en el que els fills volen ser molt més que no es pensen les famílies.

Com sabem bé, els streamers famosos es converteixen en referents de primera línia i generen tants seguidors no pas pel mèrit que té allò que fan, ni per la seva aportació al conjunt de la humanitat, sinó pels tres factors següents:

• la capacitat que tenen de projectar, de reflectir, el que els nois i noies voldrien ser o tenir,

• l’addicció que genera «seguir» la vida que ens explica algú (el seu relat constant genera un vincle, ja que és fàcil sentir-se proper a algú de qui es coneixen les interioritats), i

• la popularitat que tenen i els diners que guanyen; és a dir, el reconeixement social que obtenen.

En aquest sentit, cal fer una crida a la responsabilitat dels qui projecten idees al públic. Hi ha molts pares que voldrien educar en la cultura de l’esforç, transmetre el missatge que a la vida cal arromangar-se i treballar fort per fer realitat els projectes, i que cal fer-ho encara que no sempre ens vingui de gust, en pro d’un objectiu. Aquests pares ho tenen difícil quan els seus joves fills veuen com els referents populars tenen vides regalades només per la projecció que tenen als mitjans. De la mateixa manera, hi ha pares i mares que voldrien educar en la cultura de la col·laboració, la fraternitat o la solidaritat, i ho tenen cru quan els seus fills són cridats, a través de la publicitat, a ser «únics» i a fer exclusivament el que vulguin en cada moment. Per no parlar de les dificultats dels pares que volen fomentar el diàleg i la tolerància i han de conviure i educar en una societat on dia sí i dia també les notícies ofereixen l’espectacle del partidisme intransigent als Parlaments.

c) Les decisions educatives no venen donades

En les èpoques en què hi ha més consens social sobre els valors, la tasca educativa dels pares i mares és més fàcil. Per posar-ne un exemple senzill i que ara ens pot fer gràcia, als anys quaranta del segle XX es considerava que els nens havien d’anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern, i que els pantalons llargs no s’havien de començar a portar fins als catorze anys, més o menys.

Havent-hi consens, les famílies, si ho volen, poden donar per resoltes determinades decisions: als anys quaranta no havien de decidir si posaven pantalons llargs o curts al seu vailet de set anys el dia de Nadal: estava cantat. Aquest exemple és anecdòtic, però serveix per dir que, en educació, el consens social en determinades qüestions fa més senzilla la feina dels pares.

Als nostres dies els consensos que fins ara se sostenien han començat a desaparèixer (potser per donar lloc a d’altres de nous, però que en qualsevol cas encara no són clars). En aquest moment de canvi en què els consensos són ben escassos, els pares i mares s’han de comprometre més en les decisions, que depenen més del seu propi criteri. Mai com ara havien conviscut tantes teories, tantes línies educatives, tantes propostes referides a la manera d’educar. Aquesta diversitat, que és un senyal que tots plegats ens preocupem cada vegada més per educar millor, comporta també un fort desconcert de pares i mares, que es pregunten quina és la millor manera de fer les coses: si han de ser més tolerants o més estrictes, més o menys respectuosos amb les preferències dels seus fills, i on són els punts d’equilibri òptims.

Tot plegat, els canvis familiars, tecnològics i de valors i la falta de consensos expliquen que educar adolescents avui sigui més difícil que mai.

I ara, què?

Tot això és molt important i afecta el pla general de la vida dels nostres fills. Ara el que convé és baixar al terreny de la vida de cada dia, concentrar-nos en els conflictes quotidians, els que fan que la convivència sigui difícil, que ens enfadem més sovint del que voldríem, que quan parlem acabem discutint, que ens esgotem per haver de dir les coses cent vegades.

Cada dia a la meva consulta els pares i mares d’adolescents es lamenten amb frases com «Ja no puc més», «Això és desesperant», «No sé què més fer», «No tinc ganes de tornar a casa després de la feina», «No tenim un sol dia de pau», «No l’aguanto» o «Què he fet jo per merèixer això?». El to és amarg i l’expressió de la cara reflecteix el desgast i la preocupació.

La preocupació sol ser deguda a dos factors principals:

1. La convivència és desagradable.

2. L’actitud del fill fa patir els pares perquè pensen que el perjudicarà a la vida.

Aquests dos factors sovint es combinen i reforcen entre si i comporten xocs de més o menys envergadura, conflictes que comencen sent puntuals i que en molts casos es fan cada vegada més freqüents, fins que es converteixen en habituals.

Quan això passa, els pares es cansen i es desgasten cada vegada més i s’estableix una dinàmica de peix que es mossega la cua: les discrepàncies fan cansar i el cansament acumulat fa viure les discrepàncies com si fossin més agudes, i aquesta vivència incrementa el cansament.

Amb tot plegat, la sensació de no estar bé junts va creixent i fa necessari buscar ajuda per canviar el to de la relació.

Si la relació entre pares i fills a l’adolescència és tan desconcertant i problemàtica és perquè s’amplia la tipologia dels conflictes, n’augmenta la freqüència i, sobretot, creix la resistència dels nois i noies a deixar-se imposar la solució dels pares. Fins quan?