Alba Castellví Miquel - Educar adolescents

Cap a la independència

A mesura que els fills creixen volen fer més coses pel seu compte i menys, cada vegada menys, amb la resta de membres de la família. Sovint també volen prescindir de les nostres normes i actuar tal com a ells els sembla bé. I fins i tot qüestionen alguns valors essencials en la manera de fer de la nostra tribu. Els adolescents, en definitiva, volen agafar el volant i fer la seva via, sense que ningú decideixi per ells quina ha de ser la ruta. I quan els pares els recordem que hi ha un codi de circulació que cal respectar, els mostrem senyals de direcció prohibida o de direcció obligatòria i els posem algun STOP davant els nassos, els jovenets solen tocar el clàxon amb indignació i llencen improperis que els soferts adults entomem com podem, amb resignació, amb ràbia o amb humor, segons el dia i l’hora (i el caràcter i la preparació de cadascú).

Val a dir que si no fos així tindríem un problema. Si un adolescent s’estimés més quedar-se assegut tranquil·lament al seient de darrere, sense fer-se sentir encara que fos per portar la contrària, renegar o queixar-se del que toca fer, faríem bé d’inquietar-nos per si està massa marejat pels revolts de la vida o per si té por de circular-hi. Ara, no és pas menys veritat que mentre protesten, es resisteixen i no col·laboren, fer-hi bona cara no és fàcil. Per això els pares farem bé de buscar ajuda en aquest llibre.

Sempre va bé saber què volen dir les coses. Adolescent ve del verb llatí adolescere , i vol dir ‘començar a créixer’. 3 Un adolescent, doncs, és algú en procés de fer-se gran. Aquesta transformació té implicacions de tota mena, que van de les biològiques a les polítiques. Les que més ens interessen en aquest llibre són les implicacions socials i psicològiques, perquè la relació entre pares i fills és una relació social que depèn de la psique de cadascú i del context on té lloc la relació.

Per això vull començar parlant de la llibertat, perquè la llibertat és el concepte filosòfic i social que més mou l’adolescent. M’explico: una de les diferències més essencials entre un infant i una persona adulta és que aquesta última —excepte en cas d’estar incapacitada— pren totes (o quasi totes) les decisions importants de la seva vida, mentre que l’infant, com que és persona dependent, és guiat per les decisions dels adults dels quals depèn. L’infant no decideix, per exemple, on viu, ni amb qui viu, ni què menja o quan menja, ni decideix tampoc com ha d’ocupar el seu temps, en termes generals. Tot això ho decideixen els seus pares en lloc seu. El procés de fer-se gran consisteix a deixar de ser la persona dependent que és l’infant per ser una persona independent. Per tant, créixer implica passar de ser algú que no decideix gran cosa sobre la seva vida... a ser algú que hi pren cada vegada més decisions, fins a prendre-les totes. Créixer és fer-se lliure. L’adolescent és el que es troba just en aquest procés de transició: en el temps que dura el pas a l’edat adulta anirà agafant les regnes de la seva vida. Vol decidir què fa i què deixa de fer en tants aspectes com sigui possible. I, a poc a poc i si tot va bé, ho aconseguirà.

Moviments tectònics, canvis de paisatge

I això, que és del tot natural en el sentit biològic del terme, produeix moviments tectònics a la família. Són uns moviments de fons, dels que provoquen terratrèmols i falles i encenen de vegades volcans. Igual que els moviments de plaques a l’escorça terrestre en canvien per sempre la configuració del paisatge, els moviments de plaques a la família estan destinats a canviar-ne per sempre la configuració de les relacions. Després de les falles, dels terratrèmols i de les erupcions que la família viu durant la transició que representa l’adolescència, el seu paisatge serà diferent i tot el que hi passarà tindrà poc a veure amb el que hi passava abans d’aquesta etapa.

La major part dels que llegiu aquest llibre i jo mateixa hem tingut la sort de no viure mai un terratrèmol dels de debò. Però no ens costa gens imaginar-nos que quan la terra belluga sota els nostres peus, quan tot el que hi ha al voltant nostre s’ensorra i no sabem on agafar-nos, ens desconcertem, ens aterrim, ens esverem, ens sentim tan insegurs que no sabem si resistirem. Fa patir, quan la terra que ens sustenta es mou sota nostre. I, de la mateixa manera, quan la família que tenim trontolla pels moviments intempestius d’uns fills que ens posen en qüestió, que combaten els nostres principis i valors o que potser l’erren sense remei, també patim.

El camí continua

Però malgrat els moviments de plaques, els terratrèmols i alguna erupció més o menys furiosa, el camí continua. La trajectòria al costat dels fills encara durarà uns anys, fins que trobin un sostre que aixoplugui una nevera que hagin d’omplir ells mateixos.

Al llibre Educar sense cridar vaig fer servir la metàfora del camí per explicar el paper dels pares. La nostra feina, deia llavors, és caminar al costat dels fills de tal manera que més endavant puguin triar les seves pròpies rutes, fer camí pel seu compte amb pas ferm i el cap dret, prescindint ja del nostre suport.

L’educació dels fills és una jornada molt llarga que comença a l’alba de les seves vides de nadó i s’allargassa fins a la seva independència. En aquesta jornada de camí hi ha un moment, després de dotze o tretze anys de caminar plegats, que vespreja, que el cel s’enfosqueix. En aquest moment de poca claror, pares i mares no sempre veiem clar cap on cal continuar caminant. La infantesa s’acaba i comença un temps incert. Els fills volen fer seva la nit que s’acosta, endinsar-s’hi sense donar-nos la mà, i a nosaltres ens espanta, perquè no en coneixem els perills i perquè es tracta d’una nit diferent d’aquella per la qual vam transitar nosaltres a la seva edat.

Mentre érem petits vam ensenyar els fills a cordar-se bé el calçat, a superar obstacles, a fer relació amb altres caminants. Ara és el moment d’ensenyar-los a orientar-se seguint les pistes del camí, a interpretar, per no perdre’s, la posició de les estrelles sense perdre de vista la que indica el nord i a saber-se animar quan decaiguin les forces.

Com a pares, farem bé de confiar que, amb les habilitats que fins ara han après i les que encara aprendran al costat nostre, podran caminar tranquils cap allà on es proposin —i amb la seguretat de saber que si xiulen hi serem.

La vida que faran els fills quan seran més grans potser diferirà radicalment de la que hauríem triat per a nosaltres, però si és una vida escollida i els omple, els pares podrem considerar que hem fet bé la nostra feina (i que ens hi han ajudat l’atzar i les circumstàncies). Podrem estar contents si els nostres fills són feliços amb la vida que facin, i per poder-ho ser caldrà que hagin après a prendre decisions i a portar-les a terme. També caldrà que sàpiguen valorar més el que tenen que no pas el que els falta, de manera que trobin la felicitat en les seves circumstàncies. Aquesta, doncs, és la nostra funció: acompanyar-los de tal manera que aprenguin a decidir bé, a esforçar-se per fer realitat els seus projectes i a valorar les coses bones que els envolten.

Com que aquestes són les habilitats que hem de fer créixer en els nostres fills, una part de les idees d’aquest llibre són adob per fer-les florir. L’altra part de les idees són aigua de reg per mantenir fresca i saludable la relació amb els nois i noies.

Per als que tingueu ganes d’obrir, com si es tractés d’un zoom, una mirada sociològica sobre la problemàtica de la família actual amb adolescents, us ofereixo tot seguit una panoràmica per entendre per què educar adolescents avui és més difícil que mai. La intenció és que us ajudi a comprendre d’on neixen les dificultats dels pares, ja que quan sabem quines són les causes dels problemes sempre podem relativitzar-los, almenys en part. Per als que vulgueu anar directament al gra, al capítol següent comencem a parlar d’allò concret que passa a les famílies i de com fer-hi front d’una manera educativa i serena.