Alba Castellví Miquel - Educar adolescents

Quan s’acaba, això?

L’adolescència és una transició, i els canvis que comporta són sacsejades que sovint provoquen un bon mareig als nois i noies que les protagonitzen i als pares que en viuen les conseqüències. «Tot això passarà», diuen els pares experimentats que ja saben quin pa s’hi dona. «Ve un moment que tot això s’acaba», ens expliquen els nostres propis pares. I, certament, l’experiència pròpia a la nostra pell ens pot ser un element tranquil·litzador: si hi pensem amb calma ens adonem que l’adult que som avui és força més raonable, prudent i entenimentat que l’adolescent que vam ser fa un parell o tres de dècades. Però, mentrestant, mentre tot això no passa, mentre encara no s’acaba i hem de suportar dels nostres fills segons quines actituds, gestionar segons quines demandes i aguantar segons quins posats... la cosa es fa llarga.

Goethe deia que la joventut és una malaltia que té cura ràpida, però penso que la rapidesa és molt relativa. Perquè hi ha una pregunta que em fan moltes vegades i que delata que el temps de l’adolescència costa de passar:

—Quan s’acaba, això?

M’ho pregunten sempre els pares a les conferències. Es troben cansats de discutir, d’insistir i de resistir. La meva resposta a la pregunta, que sempre em fan en un to mig de desesperació, mig de resignació, barreja broma i seriositat: «S’acaba quan marxen de casa».

I és que, de bo de bo, un es fa gran del tot quan depèn de si mateix. I això sol passar quan té un lloc on no hi ha ningú que li tregui les castanyes del foc i quan hi ha una nevera que ha d’omplir amb els seus propis recursos. Els estudiants que marxen lluny de casa per anar a la universitat, o els joves que s’embranquen en aventures d’habitatge col·lectiu o pisos compartits, assumeixen responsabilitats sobre el seu lloc i sobre ells mateixos que no han d’assumir els nois i noies que continuen convivint amb els pares. I, a més, la família s’allibera de les discussions fruit de la convivència.

No obstant això, també hi ha nois i noies que, malgrat continuar en convivència amb els pares, transformen l’actitud i es mostren més col·laboratius, respectuosos i constructius. Generalment hi té a veure una experiència personal de separació (un temps fora, la desaparició d’algú de la família...). També pot ser que el canvi respongui a la maduresa, que l’adolescent adopti una nova perspectiva moral (cosa que pot ser induïda o espontània, fruit d’un conjunt d’experiències de creixement personal).

En tot cas, mentre la independència o el canvi d’actitud no arriba, cal continuar gestionant la dependència. Per ajudar a fer-ho de la millor manera possible, comparteixo amb vosaltres les eines d’aquest llibre. Són les eines que trobo més valuoses per ser més feliços junts. Perquè, al cap i a la fi, es tracta senzillament d’això: de compartir la vida amb tranquil·litat i alegria mentre acompanyem els fills fins que volin sols. Serrat parla de l’inevitable a la cançó «Esos locos bajitos»:

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día nos digan adiós.

Mentre això no passa, mirem de viure tranquils i d’educar, el poc temps que ens queda, d’una manera serena i feliç.

Som-hi?

__________________

3. Adolere és ‘fer-se gran, fer-se adult’, i - scere indica el començament d’una acció. L’adolescent, per tant, és algú que es comença a fer adult. La paraula no té res a veure amb doleo , d’on deriva dolor . Ho aclareixo perquè de vegades es diu que ser adolescent és ser algú que pateix, que sofreix una «dolència», i que d’aquí ve la paraula, i això no és pas així. Els adolescents pateixen si fa no fa com tothom, segons la circumstància i el moment: no és bo pensar que ho fan més ni menys que una persona de qualsevol edat, perquè això modificaria la nostra actitud educativa en malentendre les seves necessitats. I cal tenir ben present que sovint els seus pares i mares pateixen més que ells, a causa de la seva adolescència, per un seguit de raons que anirem veient.

4.Per exemple, l’anunci d’un embotit on unes nenes rebien una instrucció dels seus pares: no es toca el menjar fins que tothom és a taula. Elles obeïen i, precisament per això, eren retratades com unes ximpletes repel·lents comparades amb els seus cosins transgressors, que no feien cap cas de l’advertència i es menjaven tot el fuet del plat abans que els grans s’asseguessin a començar l’àpat.

Conflictes dia sí i dia també

—Fes el favor d’endreçar això d’una vegada, tot el dia que t’ho dic i encara està igual!

—Que sí, pesada, que ja t’he sentit, tot el dia dius el mateix, no tens res més en què pensar?

El conflicte domèstic és el pa de cada dia amb els adolescents. Molts pares i mares que llegiu aquest llibre ho feu cansats de topades constants amb jovenets que discuteixen si han d’endreçar o no, que tenen mandra de col·laborar en les feines de casa i que fan bandera del caos i el desori.

Per què no ens fan cas?

Aquesta pregunta va en negreta perquè és el moll de la qüestió: molt sovint els conflictes amb els fills adolescents són deguts a la quantitat de vegades que els diem les coses... sense que ens facin cas:

• Ves a llençar la brossa...

• Endreça.

• Fes els deures.

• Deixa el telèfon!

És cansadíssim repetir-ho cinquanta vegades, i per tant val la pena pensar per què passa i com evitar-ho.

Ja hem dit on rau un dels motors del conflicte en els joves que viuen amb els pares: en la necessitat d’afirmar-se com a persones «grans» que volen i pensen que poden prendre les decisions sobre la seva manera de ser i de fer però que no es troben en condicions de decidir-ho tot donades les seves circumstàncies. I és que els seus espais, els temps i els recursos depenen dels criteris i de les possibilitats dels seus pares, i això els impedeix de fer la seva i els obliga a tenir en compte les condicions i preferències de la família. Aquesta topada entre l’anhel i la realitat —l’aspiració de llibertat completa i la constatació de la dependència— situa l’adolescent en una posició incòmoda perquè pica de cap amb els límits que la família imposa —i que ha d’imposar— i que ell pretén enderrocar.

Sovint els adolescents tenen la sensació que els pares volen prolongar les normes de la infància quan ja s’han fet grans. L’adolescent sent que ha canviat: ha canviat el seu cos i ha canviat el seu entorn social —els amics, els ambients, especialment amb el pas a Secundària (començar als dotze anys avança l’adolescència, pel fet de passar a conviure abans amb nois i noies més grans)— i en canvi el seu àmbit més immediat, la família, no ha canviat en la mateixa mesura que ell. En altres paraules: en la seva experiència, hi ha un nou noi o noia amb unes noves circumstàncies socials però hi ha encara la vella família, la família de l’infant que va ser i que ja no és. Aquesta dissonància —«tot ha canviat, fins i tot jo soc un altre, excepte el fet que a casa continuo sent el nen dels meus pares, que em tracten com si res no hagués passat»— és una de les raons del malestar de l’adolescent en família. L’adolescent es revolta contra el fet que (segons la seva percepció) els pares no s’adeqüen a la seva nova maduresa, i es ressent del que ell sent com un excés d’ordres i de control, que li recorda la seva condició de fill dependent.