Alba Castellví Miquel - Educar adolescents

Per què el desordre impera a la seva habitació?

L’habitació desendreçada és quasi un símbol de l’adolescència. El problema sol començar aviat, entre els vuit i els tretze anys. Sembla que perdin la capacitat de tenir les coses en ordre, tot i que n’hagin après de petits. D’un dia per l’altre, a la seva habitació hi ha una cadira plena a vessar de peces de roba que sobreïxen per tots costats, no es pot accedir al llit sense ensopegar amb dos parells de botes, hi ha capses de cartró, carpetes i papers per llençar escampats arreu i en llocs inversemblants s’hi troben envasos i porqueries variades.

Quasi tots els adolescents presenten aquest símptoma de confusió interna, el desordre extern, i sovint els pares el viuen com una falta de respecte, com un afront a la pulcritud que ells valoren. La resposta dels pares al desordre sovint és viscuda per l’adolescent com un qüestionament de la seva persona, i en especial de la seva llibertat. El jovenet reivindica que tractant-se de la seva habitació l’hauria de poder tenir com li sembli, i els pares li diuen que la casa és d’ells i toca mantenir-la segons els seus criteris. Ja tenim armat un conflicte de poder pel qual lluitar. L’habitació desendreçada representa per a l’adolescent la llibertat personal de viure a la seva manera, i l’ordre que volen imposar els pares representa l’obligació de fer —i ser— com a ells els agradaria.

És ben bé la lluita simbòlica pel poder, ara plasmada en una batalla que pot durar molts anys.

Per a l’adolescent, tenir l’habitació tal com li plau és una mostra d’independència: «Haig de poder viure al meu espai a la meva manera»; una afirmació de la seva individualitat: «Ja no soc el vostre nen sinó una persona diferent»; i una forma de resistència a les normes dels pares: «Tinc dret a tenir les meves coses a la meva manera i no a la vostra».

I, davant d’això, què hem de fer? Dependrà de si volem permetre que l’habitació estigui en estat salvatge o no. Permetre-ho és una opció vàlida. Es tracta de tancar la porta i ignorar què passa a l’altra banda (en matèria d’ordre i neteja). Ara bé, aquesta opció només és vàlida en un cas: si som capaços d’aconseguir una indiferència total al desordre i la brutícia acumulats a l’habitació en qüestió. És una bona opció si i només si aconseguim que l’estat de l’habitació de l’adolescent no ens alteri gens. En cas que no aconseguim sentir una indiferència absoluta, profunda, autèntica, aleshores molt de compte: permetre el caos a l’habitació adolescent tindrà un cost. Aquest cost serà el nostre desgast emocional quan ens esforcem per acceptar quelcom que no ens agrada. Fent aquest esforç, ens anem pressionant i acabem culpant l’adolescent de la nostra insatisfacció.

Si el desordre i la brutícia no ens són del tot indiferents, en comptes de fer la vista grossa i anar-nos tensionant de mica en mica, val més trobar una bona manera de garantir el que ens importa: que hi hagi un cert ordre també a l’habitació dels fills.

Això requerirà una feina per part nostra, perquè no n’hi haurà prou de repetir el que volem i per què ho volem (funcionarà alguna vegada, però no per sistema). Caldrà una feina de supervisió. Fer-la pot ser pesat però no és en va, perquè supervisar l’endreça i la neteja implica donar un «missatge de llarg abast»: informa el fill que mentre visqui a casa els pares ho ha de fer en els termes dels pares. I que serà quan deixi de dependre d’ells que podrà viure tal com li sembli. Parlo d’un missatge de llarg abast perquè en la mesura que els nois i noies constaten que no deixem passar qüestions d’aquesta dimensió menor, entenen que tampoc els deixarem negligir qüestions majors.

A més a més d’aquests dos beneficis per als pares (d’una banda ens sentim més tranquils quan hi ha ordre i d’altra banda enviem un missatge de llarg abast), supervisar l’ordre i la neteja de l’habitació dels adolescents també té avantatges per a ells.

A vegades els pares no els volem pressionar perquè netegin o endrecin l’habitació perquè pensem que ja tenen prou feina (estan ocupats amb l’escola i les extraescolars). Però el que passa de debò és que quan un noi o una noia no és capaç de trobar el que busca a causa del desordre, això incrementa la inquietud, l’estrès. A més, no pressionar-los perquè mantinguin un mínim d’ordre implica no donar-los l’oportunitat d’aprendre a organitzar-se l’espai, que és una habilitat molt útil al llarg de la vida (a la feina o a la casa pròpia quan siguin més grans). En el cas dels nois i noies amb problemes de concentració i que es distreuen amb facilitat, encara és més necessari vetllar perquè mantinguin un cert ordre, perquè si perden el control del que hi ha al seu voltant els costa més focalitzar-se.

Ara: les coses són poques vegades blanques o negres, i també és veritat que per als adolescents l’habitació no és només el lloc on dormen, sinó que és també un lloc on descansar de la pressió de la resta de l’entorn. Si hi fem una intromissió massa intensa (pel que fa a entrades i sortides i a crítiques, per justificades que estiguin), ho senten com una ingerència que els incomoda molt. Per tant, permetre un cert caos alguns dies és una mostra de la nostra flexibilitat i de respecte a la seva necessitat (sempre que la situació no sigui antihigiènica del tot). Tampoc és la fi del món si de vegades l’habitació esta feta un nyap.

Per tant, com que en l’equilibri hi ha la virtut, és bo trobar la manera de garantir un mínim de neteja i d’endreça dins l’habitació de l’adolescent, dins un marge de flexibilitat. Quina pot ser la fórmula per aconseguir-ho?

La fórmula per mantenir l’habitació

en uns límits tolerables

Òbviament no s’hi val a fer nosaltres la feina. Si ho féssim, la nostra actitud servil consolidaria el «dret a l’ús indegut» dels fills, els donaria a entendre que poden viure com vulguin malgrat dependre dels seus pares i els permetria actuar com uns aristòcrates irresponsables.

Cal que sigui qui la fa servir qui mantingui l’habitació neta i endreçada. Els adults només n’han de fer la supervisió. El sistema que us proposo per aconseguir-ho va néixer gràcies a una mediació a la meva consulta on un adolescent i els seus pares van arribar a un acord que els va permetre resoldre el problema del desordre i la insalubritat de l’habitació del noi d’una vegada i per sempre.

Aquest va ser l’acord (us el cito textualment tal com el vam redactar al full d’acords que van signar pares i fill):

«Els pares revisarem l’habitació dos cops per setmana. Avisarem mitja hora abans de fer-ho. Si en fer la revisió l’habitació està neta i endreçada, aquella tarda el Miquel podrà sortir».

És simple i molt efectiu. El Miquel sap que té l’obligació de tenir l’habitació impol·luta si vol sortir. Els pares no entren en qualsevol moment a fer-ne el control, sinó només dues vegades cada setmana i sempre havent avisat mitja hora abans. En aquesta mitja hora el Miquel té temps de fer net i posar ordre. No el poden enganxar desprevingut, per tant. I l’altra cara de la moneda: els pares tampoc es disgustaran de trobar l’habitació en mal estat perquè només l’examinaran dues vegades cada setmana... i havent avisat amb anticipació.

I si ell diu que està la mar de bé... i no ho està?

—Ho veus? Tinc l’habitació neta i endreçada.

—D’això en dius neta? Hi ha pols als prestatges, sota el llit s’acumulen sabates i porqueria variada i el terra no s’ha ni escombrat!

—És que no et sembla mai prou bé! Per a mi n’hi ha de sobres!

Per garantir un nivell de pulcritud que s’ajusti als nostres estàndards, hem de ser molt clars a l’inici del pacte. Hem de tenir en compte que a ulls d’un adolescent els criteris de neteja dels pares poden ser incomprensibles. Per això va bé dedicar una estona a fer amb ells una neteja inicial, fer que ens vegin utilitzar els draps de la pols, l’escombra, el pal de fregar... I posar les coses als calaixos i armaris.