AAVV - Cartes de poblament valencianes modernes

SOBRE LA LOCALITZACIÓ I IDENTIFICACIÓ DE LES CARTES DE POBLAMENT

Tot i que l’etiqueta «carta de poblament» hauria de semblar clara i nítida per a la seua identificació als arxius històrics, la realitat no és tan senzilla. Efectivament hi ha un patró bàsic que compleixen moltes d’elles: atorgament inicial per part del senyor o oficials reials, enumeració nominal dels nous veïns, llista de capítols amb les condicions del poblament, rendes, etc., i una llarga sèrie de clàusules legals de garantia al final. Però, tal com hem explicat més amunt, tradicionalment s’han considerat cartes de poblament els pactes i concòrdies posteriors que modifiquen el text inicial, els quals, formalment són diferents. El problema, doncs, rau en avaluar de la manera més sensata possible tots els pactes o sentències judicials o arbitrals que modificaren les condicions de poblament d’una localitat. I de vegades no és senzill perquè hi pot haver modificacions menors, concòrdies sobre només un capítol no massa essencial, sentències judicials sobre aclariments en el pagament d’alguna renda concreta. Per això la dificultat de decidir en alguns casos si calia incloure’ls o no en aquesta col·lecció.

D’altra banda, atenent que la gran part d’aquestes cartes de poblament tenen relació directa o secundària (per ser una modificació de la primera) amb el repoblament arran de l’expulsió dels moriscos el 1609, cal explicar que si bé la gran majoria dels llocs despoblats en reberen una, no sempre succeí així. En uns casos, hi hagué desenes de petites alqueries que ja no foren poblades, tal com han estudiat i explicat els especialistes del repoblament del segle xvii. Hi ha abundants exemples de les comarques de les muntanyes d’Alacant, com ara Fraga, Benifloret i Benitaer al comtat de Cocentaina, i Margarida, Catamarruc o Benicapsell a la baronia de Planes; o també a la Serra d’Espadà, cas de l’antiga alqueria de Mosquera en el terme de la baronia de Soneixa i Assuévar.

Però en d’altres casos el senyor decidí fer establiments individuals de les cases i terres i no arribà a atorgar una carta pobla col·lectiva, tal com va passar a Xeraco i Xeresa, al ducat de Gandia; amb Gaspar Tàrrega i el lloc de Beniarjó en novembre de 1611, o amb Gastó de Montcada, comte de Bunyol, i el lloc de Xiva en desembre del mateix any. En la mateixa línia, tampoc no s’ha conservat una carta pobla com a tal del raval de Sant Joan d’Elx, si bé sí que hi ha a l’Arxiu Municipal de dita ciutat un gruixut volum amb impresos individuals de diverses pàgines, en cadascun dels quals només s’escrivia a mà el nom del nou veí i la superfície de terres que rebia, ja que la resta del text eren els apartats equivalents als capítols d’una carta pobla.

I també cal reconèixer que no hem pogut trobar fins ara totes les cartes de poblament de les localitats de les quals foren expulsats els moriscos. És possible que alguna d’elles no arribara a atorgarse, tal com hem comentat adés, com ara Manises i Alaquàs perquè foren de població mixta fins a 1609, però en altres casos és un problema de supervivència dels arxius senyorials i locals. Aquest és el cas d’algunes poblacions del ducat de Vilafermosa (Espadella, Torrexiva i Vallat); de Crevillent, al marquesat d’Elx, del comtat del Real i vescomtat de Xelva (Calles, Loriguilla o els ravals de Xelva), i d’altres localitats com ara Ribesalbes, Xera, Beneixida, Benimuslem, Cotes, Tous, Millars, Carrícola, Benirredrà, Alcoleja i Alcosser de Planes a la comarca del Comtat; Beniarbeig, Llíber i Senija a la Marina Alta; i Bolulla, Confrides i Sella a la Marina Baixa. Però també cal indicar els problemes d’accés a algun arxiu senyorial ja que, malgrat les consultes dutes a terme, no ha estat possible accedir a l’arxiu senyorial dels marquesos de Dos Aigües, que podria custodiar les cartes pobles de dita localitat i també d’Albatera, Benicolet i Pinet, fins ara no conegudes.

Amb aquest panorama que acabem de descriure, el llibre que ara presentem ha arribat finalment als 331 textos. Atenent que el catàleg de Miguel Gual de l’any 1989 identificava 124 cartes per a l’època moderna, el progrés és considerable, més quan 130 d’elles són totalment inèdites i es publiquen ara per primera vegada. I un altre grup d’unes cinquanta s’editen completes també per primera vegada.

Així mateix, més enllà dels criteris de transcripció i d’edició que enumeren a banda, els textos d’aquest recull de cartes de poblament ens han oferit alguns problemes de partida a l’hora d’unificarlos. No ens referim a la diversitat de llengües dins un mateix document, una cosa habitual a l’època, o a la interferència lingüística, que també n’hi ha, sinó a la qüestió de fixar el text original. De les vora duescentes cinquanta cartes, no arriben a la trentena les que tenim en la seua versió original, entenent com a tal la còpia que va fer el mateix notari redactor en els seus protocols i, només en algun cas, un exemplar original subministrat per ell mateix a alguna de les parts. En la pràctica, en la immensa majoria dels casos, aquestes cartes de poblament han arribat a nosaltres mitjançant còpies, i còpies de tota mena però bàsicament de tres tipus: una còpia legalitzada feta per un altre notari anys o fins i tot un segle o dos després de la seua redacció. Aquestes serien, doncs, de les més fidedignes, atès que la còpia la fa un notari que té unes destreses en llegir la lletra més antiga i coneix les clàusules usades pel seu gremi, a més de donarne fe legal de la seua literalitat. Tanmateix cal tenir en compte que part d’elles són trasllats d’anteriors trasllats notarials i, per tant, existeix ja una cadena transmissora que ha pogut desvirtuar algunes paraules.

Un segon grup, el més nombrós sens dubte, són còpies dels documents notarials originals, normalment fetes al segle xviii, i que han estat aportades a plets judicials. En el cas d’aquest grup, pot haverse conservat al manuscrit la còpia legalitzada, simplement cosida a ell (no ha estat allò més freqüent), o el que s’ha fet habitualment és, per part de l’escrivà del tribunal on es porta el plet, fer una còpia que s’insereix amb valor legal en el procediment. El problema que hem trobat és que entre les darreries del segle xvii i el principi del xix, les diverses institucions judicials valencianes, bé la Reial Audiència, bé la batlia reial o altres, no sempre gaudiren dels escrivans més competents i, de forma absolutament desigual, van fer còpies que no sempre eren de qualitat plena i contrastada. Això es fa patent especialment en el cas dels textos escrits en llatí, on tenim casos de notables deficiències.

Finalment, hi ha un tercer grup de textos de les cartes de poblament que només ens ha arribat per còpies simples, també del xviii o del principi del xix, sense legalitzar per part d’un escrivà o notari, i que en alguns casos són les que palesen les majors deficiències. Un bon exemple d’això són part de les còpies de la Casa o ducat d’Osuna, que comprèn el ducat de Gandia, sens dubte les que ens han arribat amb majors defectes. En això han influït almenys dos factors diferents: d’una banda, que, al haver desaparegut els protocols notarials originals, la mateixa Casa ducal tingué problemes de reunirles en la segona meitat del xviii, amb desaparicions d’algunes o amb pèrdues de part del paper i del text. Però també va influir en aquest cas, com en alguns d’altres, que es tractara de còpies simples, sense legalitzar, de manera que era evident que l’escrivà o particular que les va fer no tenia el nivell formatiu en paleografia i llatí adequat per a saber què estava fent.

El resultat de tot plegat és, en la pràctica, una diversitat en la qualitat dels textos que presentem, que es palesa en la varietat d’ortografies utilitzades pels escrivans i notaris. Com a regla general hem respectat aquesta ortografia, de tal manera que segons el text, especialment en les parts en llatí, l’edició pot estar amb la «i» curta o amb la «j», o també hem respectat l’ús o canvi d’una «s» o de dues «ss». En aquesta decisió ha influït igualment el fet de voler evitar un veritable allau de notes a peu de pàgina amb les correccions ortogràfiques. Només quan en la nostra opinió podia no entendre’s la paraula, hem fet la correcció. D’altra banda, quan hem trobat diverses còpies d’una mateixa carta, n’hem fet la relació ordenada de més antiga a més moderna, amb una numeració de lletres, i seguidament hem editat la versió més antiga. No hem procedit a fer una edició crítica de les diverses còpies perquè no és el costum en l’edició de col·leccions documentals com aquesta i, per la mateixa raó, hauria provocat un altre allau immens de notes a peu de pàgina.