Paul Preston - España en la guerra civil europea

Vaig descobrir gairebé per accident que tenia certa vocació de biògraf. Quan vaig fer la meua tesi, una cosa que em fascinava era el paper dels individus. Si algú m’haguera preguntat com em definiria jo mateix, hauria dit que com a historiador social. Passa, però, que sempre em fascinaven la relació i la interacció entre els individus i els grans moviments històrics. En La destrucción de la democracia , em vaig centrar molt, en la part sobre el PSOE, en la relació entre Indalecio Prieto, Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, i els seus sequaços, i dins de la CEDA, la relació entre Gil Robles i aquells qui el seguien, les lluites entre la gent moderada de la CEDA com Manuel Giménez Fernández o Lluís Lúcia i els durs, com Cándido Casanova i molts d’altres. I també, quan vaig fer El triunfo de la democracia , vaig posar molt l’accent en el paper d’individus com Santiago Carrillo, Felipe González, el rei Joan Carles, Manuel Fraga, Adolfo Suárez, etc. Sempre m’he trobat més a gust escrivint sobre individus, però mai no hauria pensat que això significara que jo tenia vena de biògraf. Quan vaig acceptar l’encàrrec de fer la biografia de Franco , cap a l’any 82, vaig començar a treballar amb no gaire convicció. A Anglaterra m’hi pressionaven: deien que sent hispanista, havia d’ocupar-me de la seua figura, però jo tenia la impressió que la figura de Franco era tan avorrida, tan odiosa, que no m’interessava. Tanmateix, una vegada que vaig començar, em vaig adonar que em fascinava. Franco era, personalment parlant, un enigma, amb aspectes bastant còmics: un home que contractava tant un alquimista com un trampista, que li va oferir elaborar una pols que dissolta en aigua creava el petroli, un home que pensava que Pau VI era bolxevic o que Joan XXIII era maçó, o que el món estava regit per un superestat masònic que no se sabia si es trobava a la Lluna o sota l’Atlàntic i al qual obeïen els governs de Washington i Londres.

Quan vaig començar la meua carrera d’historiador, encara albergava esperances de seguir llegint tot el que eixia d’història italiana, russa, alemanya, anglesa, etc., però a poc a poc, i a causa del devessall de coses que eixien sobre Espanya, m’anava especialitzant com més va més. Fins al punt que realment de l’únic tema que sé alguna cosa és d’història contemporània d’Espanya. De vegades la meua dona em diu: «Per què no anem a l’Índia?». I jo li conteste: «És que hi ha trossos d’Espanya que encara no conec». Perquè tinc un sentiment que transmet sovint als meus alumnes: en aquesta vida es pot saber moltíssim de poc o poquíssim de molt, i els pose l’exemple de la taula. Els dic: «Aquesta taula és la història del món; d’ací a ací és el pas dels anys, la cronologia, i d’ací a ací és la geografia. Tot això és el món. N’hi ha que coneix tota la taula, però només fins al nivell del vernís. Jo, en canvi, aquest nus d’ací el conec fins al soterrani». És una elecció que un pren.

Amb aquest breu recorregut per la meua vida, m’he anat acostat a València i a aquesta Universitat. La Universitat de València gaudeix d’una molt merescuda reputació internacional. Per tant, Sr. Rector, sóc molt conscient de l’honor que em feu i del privilegi de poder considerar-me d’ara endavant una petita part de la Universitat.

Moltes, moltes gràcies.

Palabras de clausura del Excmo. y Mgfco. Sr. Rector Esteban Morcillo Sánchez

Il·lustríssima Senyora Secretària General de la Universitat de València,

Autoritats Acadèmiques,

Doctor Paul Preston,

Membres de la Comunitat Universitària,

Senyores i Senyors, amigues i amics:

En primer lloc, vull donar-vos la més cordial benvinguda a aquest Paranimf, teatre acadèmic de la Universitat de València, edifici històric ubicat al bell mig de la ciutat de València. Sapientia Aedificavit , un espai per al saber, on els jurats de la ciutat de València erigiren l’Estudi General fundat a la fi del segle XV.

Des d’aleshores ençà, al llarg dels temps, les portes d’aquest edifici han estat obertes i les seues aules i laboratoris han acollit les activitats pròpies d’una Universitat que s’ha construït mitjançant la dedicació i l’esforç col·lectiu d’homes i dones compromesos amb la ciència i el coneixement.

De la història, i particularment de la història recent, la Universitat de València s’honora hui en comptar amb un dels màxims exponents de la historiografia espanyola contemporània, el Dr. Paul Preston, que ha estat acompanyat en aquest solemne acte d’investidura, respectuós amb l’històric i tradicional cerimonial universitari, per una magnífica comissió d’acompanyament i padrins.

Siguen per tant les meues primeres paraules per a felicitar de tot cor i efusivament el professor doctor Paul Preston per la seua incorporació al Claustre de doctors i doctores de la Universitat de València, en virtut de l’acord de Consell de Govern, a proposta de la Facultat de Geografia i Història i del Departament de d’Història Contemporània, assumida amb plaer com a pròpia pel rector de la Universitat.

Una decisió que ha tingut en compte, com ens ha llegit la senyora Secretària General de la Universitat, els rellevants mèrits universitaris i acadèmics que concorren en la seua persona, amb una extraordinària producció científica, destacant-se per la seua condició d’historiador social, per la seua destacada excel·lència inserida en la ja llarga tradició de l’hispanisme britànic, i per la seua àmplia vinculació i constant relació amb la nostra Universitat, una relació que es remunta a molts anys enrere, rebent ara, en justa contrapartida, un molt ampli i càlid suport a la seua incorporació com a doctor honoris causa per la Universitat de València.

Professor Doctor Paul Preston, benvingut al Claustre de doctors i doctores de la Universitat de València. Benvingut a la que és la seua casa per dret propi.

I he d’agrair, professor Paul Preston, molt especialment, la seua decisió personal de dedicar-se a la història contemporània d’Espanya. Gràcies doctor Preston per voler ser hispanista. Una decisió que sens dubte ha contribuït a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.

No oblidem que la funció última de la universitat, la que la justifica i li dóna sentit, és la seua funció social, la seua contribució –a través del saber– al progrés i el benestar de la societat. Una transferència, un retorn multiplicat de la inversió que la societat ha fet en la universitat. Una societat de la qual ha nascut i a la qual es deu, i sabeu que el nostre cas és un veritable paradigma com he assenyalat a l’inici d’aquestes paraules.

Aquest paradigma, docència, ciència i cultura, es troba admirablement reunit en la persona i la dilatada i sòlida trajectòria científica i acadèmica del doctor Paul Preston, una personalitat apassionada i compromesa amb els valors socials i un referent internacional de la historiografia contemporània.

En la seua esplèndida laudatio , el Dr. Ismael Saz ens ha presentat la semblança del nostre nou honoris causa . Un «historiador social» atent a les individualitats, a les persones que, des del rigor de la recerca, amb serietat i solidesa, ha mostrat les dinàmiques polítiques i socials de l’Espanya del segle XX i, des de «l’atenció als personatges», com ha remarcat el professor Saz, ens ha mostrat hàbilment i amb profunditats –fins i tot psicològiques– les biografies de les personalitats que han marcat el nostre passat més pròxim i entre les quals cal destacar, com s’ha dit, la biografia del dictador Franco, una ineludible referència.