Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Hi hagué la idea entre els col·laboradors d’ Al Vent , d’acord amb Joan Senent Anaya (propietari de l’Autoescola Senent i de l’editorial Gorg de València), de prolongar-ne la durada, passant-la a impremta i donant-li més abast. Però això no va prosperar i finalment Senent va llançar pel seu compte la revista Gorg (Xambó, 1995: 171-186). L’objectiu de Senent era crear una publicació literària i bibliogràfica perquè els joves escriptors i estudiosos que escrivien en català començaren a comunicar-se i que els seus llibres arribaren al gran públic (Senent, 1976: 7-9). Gorg , fundada a València i escrita totalment en català, arribà a traure 29 números entre juny de 1969 i abril de 1972. L’editor i director oficial fou el mateix Senent, però la coordinació la van exercir el tàndem format per Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó. L’escriptor de Castal Valor i Josep Maria Soriano Bessó. L’escriptor de Castalla s’encarregà de la correcció de la publicació i de la coordinació de les seccions «Terres i gents» i «Millorem el llenguatge». Però el director real fou Soriano Bessó, un jove periodista provinent de la JARC que arriba a Gorg recomanat per Vicent Ventura. Ell s’encarregà de crear una estructura periodística per seccions i de coordinar les seccions «Editorial», «Comentaris i Fragments» i «Diàleg».

Joan Senent Anaya.

Gorg va afavorir en un temps difícil la normalització cultural valenciana en el marc de la llengua catalana i una relació fluida amb la cultura europea del moment, ja que donà a conèixer obres d’autors destacats del pensament europeu i de la cultura autòctona mitjançant comentaris, fragments i crítiques de novetats bibliogràfiques. Va informar d’obres que fan referència a la història, la llengua i la cultura del País Valencià d’autors ja coneguts i d’altres d’emergents, sense oblidar les novetats de Catalunya i Balears. Darrere de reflexions tan intel·lectuals hi havia algunes de les primeres plomes de la cultura del moment.

En Gorg arriben a col·laborar una generació de literats i humanistes d’allò més selecte. Escrigueren destacats escriptors de llengua catalana nascuts abans de la guerra, com Enric Valor, Josep Maria Capdevila, Josep Maria Llompart i Joan Fuster, així com joves periodistes, escriptors i professors de la Universitat de València que començaven a publicar les seues obres i que anys després adquiriran lideratge en la Transició i la democràcia, com és el cas de Josep Maria Soriano, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Josep Vicent Marqués, Vicent Soler, Rodolf Sirera, Ernest Lluch, Rafael Lluís Ninyoles, Trini Simó o Tomàs Llorens.

Enric Valor. Arxiu Saó.

Quan apareix Gorg , el nou valencianisme articulat en el pensament de Joan Fuster ja s’havia introduït a la Universitat de València. L’obra de Fuster, principalment Nosaltres, els valencians , serà presa per diversos partits clandestins d’esquerres com a base teòrica per a la reformulació del valencianisme polític i cultural. Serà precisament aquesta intel·lectualitat progressista la que nodrirà Gorg i anys després Saó. Els orígens d’aquest nacionalisme es remunten al Partit Socialista Valencià (PSV), fundat el 1964 i desaparegut el 1970. A la Universitat de València, el PSV controla el sindicat Agrupació Democràtica d’Estudiants, on participa el grup motor del nou valencianisme, format per Eliseu Climent, Ferran Zurriaga, Vicent Álvarez i Joan Francesc Mira. Al nucli inicial se n’apunten altres com Ricard Pérez Casado, Valerià Miralles, Ferran Martínez Navarro, Josep Vicent Marqués, Enric Jordà, Èlia Navarro, José Rodrigo Huerta, Maria del Carme Mira, Alfons Cucó, Manuel Garcia, Vicent Ventura, Joan J. Pérez Benlloch i Josep Lluís Blasco. Una mostra d’aquesta conscienciació foren les dues campanyes valencianistes que lidera el PSV i que romanen en la memòria col·lectiva del valencianisme. Aquestes es concreten en dos missatges: «Parlem valencià» i «Valencians, unimnos», repetits en parets i murs: el primer, a València; i el segon a tot el País Valencià. La primera campanya es féu coincidint amb el 9 d’octubre de 1965 i la segona el 7 de març de 1966 (Sanz i Felip, 2006: 88-104).

A més del paper ideològic de Fuster, també fou determinant en l’adquisició de consciència nacionalista per part del PSV la influència de professors de Catalunya que impartien docència a la Universitat de València, com Joan Reglà, Miquel Tarradell, Emili Giralt, Miquel Dolç, Josep Fontana i Ernest Lluch. Cal destacar el fet que després de la dissolució del PSV, molts dels seus militants foren l’embrió de noves formacions nacionalistes, com ara el PSPV, Germania Socialista i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que adquiriran cert protagonisme en el moviment valencianista de la Transició (Sanz i Felip, 2006: 36-39).

El plantejament teòric nacional de Fuster gravitava en Gorg. La seua empremta estarà present tant en els articles que hi escriu com en la influència ideològica que exerceix en bastants dels col·laboradors de la revista. Joan Fuster va col·laborar en les seccions «Comentaris i fragments», «Lletres» i «Terres i gents». I més encara, Gorg va recollir algunes de les reflexions i aforismes més brillants de l’escriptor de Sueca, extrets d’obres tan significatives com Diccionari per a ociosos, Qüestió de noms, Consells, proverbis i insolències i Combustible per a falles.

Joan Senent va donar veu en Gorg a les diverses sensibilitats polítiques del nou valencianisme, deixant arrere la tradició de preguerra i la visió folklòrica de Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. Gorg fou el primer focus periodístic-cultural visible del pensament fusterià sobre la identitat valenciana. Alguns dels col·laboradors habituals de la revista militaven en formacions nacionalistes clandestines d’esquerra com el PSV, el PSAN i Germania Socialista. Aquest és el cas de Vicent Soler, Josep Vicent Marqués, Ricard Pérez Casado, Tomàs Ribera, Amadeu Fabregat, Valerià Miralles, Cèlia Amorós, Alfons Cucó i Santiago Ninet. Així mateix, també hi van escriure militants d’UDPV, com Rafael Lluís Ninyoles, Lluís Alpera i Vicent Miquel i Diego. Gran part dels autors esmentats, tant del socialisme com de la democràcia cristiana, convergiran anys després en Saó. El nou valencianisme marcarà clarament els continguts de Gorg ; a través de comentaris de llibres, s’hi plantegen reivindicacions nacionals del País Valencià com no s’havia fet abans d’una manera tan clara i insistent en cap altra revista valencianista del franquisme. En un règim de genocidi de la cultura valenciana, Gorg té la gosadia de reivindicar sense eufemismes la unitat de la llengua catalana i la seua normalització en l’ensenyament, l’Església, la toponímia, l’onomàstica i els mitjans de comunicació.

Tota aquesta plèiade d’estudiosos conformen el que Antoni Furió i Juli Capilla han convingut a anomenar la «generació valenciana dels seixanta». Es tracta d’un grup de joves valencianistes, més d’una setantena, nascuts al voltant de 1940, que accedeix a la universitat pels anys seixanta, fonamentalment a la Universitat de València, i que combinaven uns mateixos anhels i una mateixa lluita de recuperació de les llibertats democràtiques i dels drets nacionals del poble valencià. Són joves universitaris progressistes, compromesos políticament i socialment, que participaven en un munt d’activitats (revistes, aplecs, rutes universitàries, conferències, tertúlies, viatges a Catalunya, partits antifranquistes...) i que començaran a elaborar estudis de diverses disciplines tenint el País Valencià com a punt de referència. Gent a qui els animava la passió de construir un futur més modern per al País Valencià. I, a més, aquests grup de joves universitaris comptarà, per primera vegada en la història del valencianisme, amb un guia espiritual solvent, Joan Fuster, que constituïa un estímul intel·lectual per a ells. Fuster va exercir un lideratge indiscutible entre aquests joves (Furió i Capilla, 2013: 7-87). Una jove generació que ja estava present en Gorg i que tindrà un paper molt actiu en la configuració de la nova premsa valencianista de la Transició; veurem que mols d’aquests autors col·laboren en Saó i en un bon nombre de publicacions valencianistes i democràtiques, com Dos y Dos, L’Espill, Valencia Semanal, Cal Dir, Trellat, Generalitat, El Poble Valencià o El Temps , entre altres.