Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

La manca de llibertat que patia la cultura autòctona serà una peça més de la política repressiva del règim, que afecta tota la societat. El terrorisme d’estat adquireix estatus legal en les lleis de Sancions i Responsabilitats Polítiques (1939), contra la Maçoneria i el Comunisme (1940) i de Seguretat de l’Estat (1941). Tres normes que declaren il·legals tots els partits i sindicats de classe, llevat de Falange Española i els seus sindicats, alhora que legalitzen depuracions massives i permeten jutjar en tribunals militars qualsevol activitat d’oposició al règim. Al País Valencià, entre 1938 i 1956 foren executats 4.714 republicans, a més d’altres 1.165 que van morir en camps de concentració o presons per malalties o tortures (Gabarda, 2007).

El franquisme, a més de reprimir el català en la premsa, el retira de tots els àmbits oficials i el redueix a un ús purament familiar i folklòric. El deure de parlar castellà, l’única llengua oficial de l’Estat i per tant de prestigi, es barreja amb l’apologia a l’escola i la premsa dels escriptors del Segle d’Or castellà i la glorificació d’herois com el Cid, els reis Catòlics, el Gran Capità i els emperadors Carlos V i Felip II. La història valenciana al si de l’antiga Corona d’Aragó s’oculta i la que ix a la llum es manipula descaradament per a justificar l’es panyolitat valenciana (la figura del Cid) o comparar personatges èpics com Jaume I amb Franco. La instrumentalització franquista de la història i la cultura valencianes forjarà un regionalisme espanyolista absurd i despersonalitzador. Es fomenta una falsa personalitat valenciana basada en l’exaltació folklòrica dels valors locals, sobretot els tòpics de l’horta de València, les falles i el mite del «Levante feliz», així com un provincialisme tradicionalista disgregat de la resta del territori de parla catalana i submís a l’espanyolisme castellà (Cortés, 1994: 44-78). El mateix Franco, en una intervenció a Cobaleda (Sòria), deixa clar quin era el nacionalisme que volia: «La verdadera España, la España inmortal, salió de estos pueblos viejos de Castilla» ( Jornada , 24 d’agost de 1948). Per altra banda, la dictadura comença a trencar l’hegemonia històrica que havia mantingut el català en les comarques catalanòfones des de l’edat mitjana. L’escolarització de la població, la cinquena generació de mitjans de comunicació de masses en castellà, la marginació del català en àmbits oficials i l’arribada massiva d’immigrants castellanoparlants, que no s’integren parlant la llengua vernacla, donarà pas a una castellanització progressiva que deriva en un procés de substitució lingüística del català pel castellà del qual encara avui patim les conseqüències.

Aquesta forta onada migratòria cal situar-la en el context de transformacions de l’economia i la societat espanyola als anys seixanta. Entre 1959 i 1966 assistim a la fase autoritària del «desarrollismo». El Pla d’Estabilització de 1959 suposa un tall transversal en la política econòmica del règim. És un programa de liberalització que té com a objectiu la reducció dràstica del dèficit i l’acumulació de capitals, tot això aconseguit a costa de grans sacrificis dels treballadors: salaris baixos, grans migracions internes i emigracions a Europa. Amb tot, l’economia espanyola creix a un ritme accelerat. Aquesta modernització provoca canvis de mentalitat, creix l’agitació social i l’oposició a la dictadura, alhora que un sector de l’Església comença a distanciar-se del franquisme a partir del Vaticà II. Aquests canvis socials seran el pòsit d’on sorgiran els col·lectius que anys a venir participaran en Saó. El Pla d’Estabilització conduirà a la industrialització i l’expansió del turisme en bastants àrees urbanes del País Valencià, amb una necessitat creixent de mà d’obra que comença a lluitar per millores laborals. Assistim entre 1959 i 1975 al pas d’una economia agrària a una altra industrial i de serveis. Un índex revelador dels canvis econòmics que s’estan produint el constitueix la reducció del pes de l’activitat agrària com a font d’ocupació, que passa d’un 48% el 1955 a un 18% el 1975 (Reig i Picazo, 1977: 20).

La principal conseqüència d’aquestes transformacions és l’aparició d’un proletariat massificat en la perifèria de les ciutats industrials, on es creen barris atapeïts i mancats de serveis. Això impulsa un nou moviment obrer protagonitzat per joves que no van participar en la Guerra Civil, els quals creen noves organitzacions que se sumen als sindicats històrics. Les noves estratègies sindicals s’anomenen CCOO i USO. La negociació col·lectiva dels convenis laborals va ser la clau del ressorgiment sindical d’aquells anys (Ibarz, 2001). La lluita pels convenis col·lectius, les vagues, les demandes de salaris mínims, les protestes i la solidaritat amb les lluites socials, són accions que aniran succeint-se en el moviment obrer valencià. Macosa l’any 1958, Alts Forns de Sagunt el 1961, Aluminio del Mediterráneo d’Alacant el 1964, Alcoi el 1974... representen diferents dates de conflictes obrers. Assistim també a la participació de grups d’Acció Catòlica com l’HOAC, la JOC i la JARC en el moviment obrer i agrari, així com a l’aparició de grups d’esquerra antifranquistes a la Universitat de València, on penetra també el nou valencianisme fusterià.

2. ENTRE LA CLANDESTINITAT I LA RECUPERACIÓ CULTURAL: LA PREMSA VALENCIANISTA DEL FRANQUISME

Malgrat l’ambient hostil contra la cultura valenciana, s’inicia en els anys cinquanta un lent camí de recuperació i retrobament. El 1949 comencen els cursos de valencià de Lo Rat Penat amb normativa unitària, el 1950 es publica la Gramàtica Valenciana de Manuel Sanchis Guarner, i entre 1950-1962 es reprén l’edició dels darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. En aquest context apareixen les editorials Torre (1945), Sicània (1958), Lletres Valencianes, Tres i Quatre (1968) i Gorg (1969), les quals impulsen l’edició de llibres en català. Paral·lelament la literatura es recupera lentament, però amb passos ferms, de la mà d’autors com Joan Fuster, Enric Valor, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera, Joan Valls, Lluís Alpera, Miquel Adlert i Rodolf Sirera. De totes les obres en català escrites en el franquisme, una marca un abans i un després en la recuperació de la identitat valenciana; es tracta de Nosaltres, els valencians (1962) de Joan Fuster, que s’estendrà arreu del país durant els anys seixanta i setanta. El llibre suposa una visió alternativa al provincialisme folklòric imperant, ja que reivindica la catalanitat lingüística i cultural del País Valencià enfront d’un procés històric de castellanització. Amb Fuster i una fornada de professors demòcrates, principalment de la Universitat de València, adscrits en el que s’anomena «generació valenciana dels seixanta», va sorgir la necessitat d’investigar i interpretar la realitat valenciana. S’escriuen gran quantitat d’obres que des de la perspectiva de les ciències socials donen a conèixer a un públic encara minoritari la realitat del País Valencià.

De la mateixa manera, la premsa en la nostra llengua comença a recuperar-se amb molta precarietat en les anys cinquanta i seixanta, amb publicacions que aglutinen les inquietuds d’un feble valencianisme que comença a reviscolar. Ens referim a les revistes Sicània (1958-1959), Valencia Cultural (1960-1964), Al Vent (1964-1969) i Gorg (1969-1971). Aquestes publicacions representen un pont cultural i generacional entre la premsa valencianista republicana i la produïda durant la Transició. No són revistes clandestines, però tampoc oficialistes, i tenen el mèrit d’haver obert una escletxa de cultura valenciana en el petrificat sistema informatiu franquista, malgrat que finalment acaben tancant per la repressió del règim. I més encara, en aquestes revistes van col·laborar valencianistes i membres del progressisme catòlic que confluiran anys després en Saó i col·laboraran en la premsa valencianista de la Transició.