Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política, social i cultural de la Transició des de la perspectiva del valencianisme progressista, sector derrotat políticament en la Batalla de València. Saó és una de les poques revistes que mamprén el moviment recuperador de la identitat valenciana en la línia del nacionalisme fusterià, aspirant a la plena normalitat cultural en un moment en què els enemics acèrrims de la cultura autòctona s’havien aliat per a impedir la normalitat. En el territori de lluita ideològica que representa la premsa, Saó es va convertir entre 1976 i 1987 en un exemple lloable de resistència cultural valencianista i de lluita eclesial per fer una Església valenciana. Fou també un supervivent anacrònic enmig d’un cementeri de capçaleres en català i d’absència d’un poder polític valencianista d’esquerres en les institucions. Només la gran perseverança dels seus promotors ha fet possible la supervivència d’aquesta publicació contra tot pronòstic. En 2016 Saó continua publicant-se.

Aquest llibre està organitzat en cinc capítols que ens endinsen en la història de la primera època de Saó. En la primera part es descriuen els processos històrics anteriors al naixement de la publicació –principalment l’impacte del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians , així com el procés de recuperació cultural encetat durant la dictadura franquista– que convertiran Saó en un espai de trobada de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics d’esquerra. Ací veiem els seus antecedents i situem la revista en el context dels canvis polítics, socials, econòmics i comunicatius que tingueren lloc durant els vint anys anteriors a l’aparició de Saó. Els capítols segon i tercer aborden les arrels cristianes de Saó , fruit del Vaticà II, on es configuren els diversos moviments del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant-hi. Es descriuen la configuració, els idearis i les lluites dels corrents cristians progressistes fundadors i impulsors de Saó que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora a favor d’una Església compromesa amb la classe obrera, les persones més necessitades i la normalització de la llengua vernacla en el culte catòlic.

El quart capítol entra de ple en l’arribada dels agnòstics nacionalistes que juntament amb els cristians contribuïren a la consolidació del projecte editorial de Saó , així com els detalls de la fundació de la publicació, la seua organització, gestió econòmica, comercialització, els col·laboradors i les seccions. Finalment, en el capítol cinqué es fa un recorregut per les idees nacionalistes i cristianes oberturistes que defensa Saó i el seu discurs en el conflicte identitari de la Batalla de València i els primers anys de l’autonomia. Un temps en què Saó fa una aferrissada defensa de la identitat valenciana dins de la línia del nacionalisme fusterià.

Tanmateix, en la reconstrucció de la història de Saó hem topat amb bastants llacunes documentals. L’arxiu de la revista és molt limitat. No hi ha documentació seriada i codificada, sobretot pel que fa a les fotografies, en moltes de les quals no apareix ni la data de la imatge ni el nom de l’autor. Si bé és cert que hi ha alguns escrits del moment fundacional i unes poques dades sobre el nombre de subscriptors dels anys 1977, 1978 i 1979, no tenim informació en sèries llargues amb ordre cronològic sobre tiratges, ingressos publicitaris, vendes, distribució de la publicació, acords del consell de redacció, despeses d’impremta o subscriptors. El trasllat de la redacció de Saó a llocs diferents ha suposat una pèrdua i dispersió de documentació, segurament perquè els fundadors no pensaven que en el futur podria fer-se la historia de la publicació.

Dins de la recerca de la història del periodisme valencià, els estudis sobre la premsa valenciana en català són escassos. En poques ocasions la premsa en valencià apareix vista en volums generalistes separada de la premsa en castellà, com en els treballs realitzats per Josep Navarro Cabanes i Enric Soler i Godes. En la majoria de casos, la premsa en vernacle és inserida en històries generals de la comunicació com un sector subaltern de l’hegemònica premsa en castellà, o bé com un afegit d’acció cívica dins de la història del valencianisme polític i cultural, tal com podem observar en algunes obres d’Antonio Laguna, Alfons Cucó, Francesc Pérez Moragón, Rafael Xambó, Mavi Dolç, Agustí Colomer, i més recentment qui escriu aquestes línies, i fins i tot en diversos estudis sobre la premsa local i comarcal. Tots aquests autors han fet aportacions importants i bastant completes en la línia d’investigació lingüístico-cultural de la premsa del País Valencià, però fan un recorregut superficial per la premsa en llengua pròpia sense aprofundir massa en cap capçalera. Encara no tenim una història global de la premsa valenciana en català que analitze el sector per períodes i models, i done amplitud a la història dels títols més representatius. Aquest dèficit s’explica per l’escassetat de monografies de capçaleres concretes. Tenim dos exemples interessants que pagaria la pena estendre a més periòdics. Es tracta de la història de les revistes Acció Valenciana (1930) de Santi Vallés i Al Vent (1964-1969) de Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja. Poc s’ha escrit amb tanta amplitud més enllà dels dos estudis esmentats. D’ací la necessitat i oportunitat d’una història de Saó , encara que siga una etapa breu de la vida de la publicació, ja que Saó te quatre dècades de trajectòria.

Comptat i debatut, aquest llibre és una invitació a conèixer els primers anys d’una de les publicacions més singulars del periodisme valencià. Una revista que, fidel als seus principis fundacionals, aporta reflexió, anàlisi i debat seré sobre la realitat política, social i cultural valenciana. Una revista que compta amb la col·laboració de la intel·lectualitat valenciana més compromesa amb el redreçament cultural i lingüístic del País Valencià.

Principals sigles i abreviatures emprades

Agraïments