Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

D’aquest relat, la llibertat d’expressió era un punt fonamental. Ningú no parlava de la seua plena existència abans de la consolidació democràtica, abans de la Constitució de 1978, que contenia –conté– a l’article vinté el reconeixement que la lliure expressió només té límit en l’acció dels tribunals de justícia. Però el relat oficial –que segueix ben aclimatat entre nosaltres– sí que parlava d’una llarga preparació franquista del principi democràtic de la llibertat d’expressió, que es concretava en els efectes de la Llei 14/1966, de 18 de març, de Premsa i Impremta, la «Llei Fraga», perquè va ser impulsada pel ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne.

Els efectes d’aquella llei haurien estat virtuosos. En tant que la norma reconeixia la llibertat d’expressió, d’empresa i de designació del director de qualsevol publicació, eradicava la censura prèvia i el règim de consignes, semblava, en efecte, una norma d’anticipació democràtica, vinculada a l’empenta del pluralisme de les opinions, al pluralisme polític. Aquella, això sí, era una llibertat vigilada, perquè l’article segon de la norma establia limitacions legals a la lliure expressió: per exemple, l’acatament de la llei, dels principis del Movimiento i de la resta de lleis «fundamentales del Estado», i el respecte degut a institucions i persones «en la crítica de la acción política y administrativa».

Amb restriccions i tot, la llei hauria tingut efectes primaverals. L’espai de la crítica s’hauria ampliat notablement. Tot i que la llei mantenia elements com el Registre Oficial de Periodistes i el Registre d’Empreses Periodístiques, definia un ventall de sancions que anaven des de les multes fins a la suspensió de publicacions i possibilitava el segrest previ de publicacions, es diu que va donar també nous incentius a l’audàcia. Elisa Chuliá, que ha investigat sobre la qüestió, arriba a dir que, amb la nova llei, es va generar una correlació entre les sancions administratives que rebien els periòdics més agosarats i les xifres de la seua distribució: a més audàcia, major tirada. Aquesta empenta crítica, barreja d’audàcia i increment de vendes, no la protagonitzaren els diaris –temorosos, amb directors que aplicaven l’autocensura–, sinó una sèrie de revistes polítiques, com ara Triunfo o Cuadernos para el Diálogo ; culturals, com El Ciervo, Serra d’Or, Andalán, Ajoblanco o Gorg ; d’informació general, com Cambio 16 ; humorístiques, com La Codorniz, Hermano Lobo, Por Favor o El Papus , o cartelleres d’espectacles com Cartelera Turia.

De l’explicació d’aquesta primavera la cosa més certa és, sí, que aquestes publicacions nodreixen la nòmina dels periòdics sancionats amb multes i suspensions. Només el primer any de vigència de la llei Fraga es van incoar 93 expedients que derivaren en 23 sancions. L’any següent les coses foren pitjor: 149 expedients. L’any 1968 la resposta de la llei a les inquietuds juvenils va generar 210 expedients. Des d’aleshores fins a la mort del dictador, la xifra d’expedients se situaria en una mitjana lleugerament superior al centenar per any. Els expedients queien sobre diaris i revistes i, tot i que el moment més recordat gira al voltant d’un diari, Madrid , que es veié obligat a tancar, el ben cert és que van ser les revistes crítiques les més sancionades.

En un altre lloc he deixat escrit que els efectes virtuosos de la llei Fraga van ser, en realitat, un miratge. Ja se sap: el viatger que es perd en el desert i que té set i més set, de tant en tant veu un oasi on només hi ha que sorra. L’explicació és senzilla: a l’alçada de 1966 la premsa ja no tenia públic a Espanya i, dins la premsa, les revistes menys. Anys i anys d’homogeneïtat en els continguts i de restriccions informatives de tota mena, havien allunyat la ciutadania de la lectura dels periòdics. El fenomen comunicatiu de la dècada dels seixanta, que es perllongaria molt més, era la televisió. I Fraga i el règim havien dipositat ací els seus desitjos de control de l’opinió pública. La televisió era, en realitat, Televisión Española , l’única. I tots els estudis de programació han mostrat a les clares que el missatge concordant amb els continguts ideològics del règim no va tenir fissures. Les revistes crítiques eren un «desahogadero», com va dir algú. El règim identificava amb facilitat els seus descontents/significats: els que duien la revista en qüestió sota el braç; que, d’altra banda, no n’eren molts.

Dins el món del revisterisme crític hi havia el món de paper dels mossens. Les conclusions del Concili Vaticà II es compaginaven malament amb la confessionalitat de l’Estat espanyol, recollida pel Concordat de 1953. Més encara, el nacionalcatolicisme, ideologia impulsada pel règim franquista en connivència activa amb la cúpula de l’Església catòlica espanyola, topava amb els aires de renovació que arribaven de Roma. Per aquesta esquerda creada entre dos socis que havien serrat les seues mans –excepcions al marge– durant la Guerra Civil, anava a colar-se l’aigua beneïda per Joan XXIII i Pau VI. Una de les conseqüències serà el naixement de noves revistes d’inspiració religiosa i to crític, revistes que augmentaren el seu impacte i el seu nivell d’influència. Sovint, aquestes revistes toparen amb els límits que la llei de premsa de 1966 imposava. Carrero Blanco arribà a pronunciar, amb motiu del 80 aniversari de Franco, un discurs on criticava durament aquestes publicacions i, en general, tots els eclesiàstics que havien oblidat el pacte de sang signat en 1936-39:

Es lamentable que, con el transcurso de los años, algunos, entre los que se cuentan quienes por su condición y carácter menos debieran hacerlo, hayan olvidado esto, o no quieran recordarlo, pero este hecho es lamentable especialmente para ellos, porque Dios sabe bien lo que hay en el corazón de los hombres y... Dios no olvida. Esto es lo que verdaderamente importa.

Carrero i els homes del règim tenien un problema amb les publicacions catòliques perquè, en el passat, els havien donat una amplia autonomia, com pertocava a unes publicacions que inicialment tenien la comesa de legitimar el règim. La premsa catòlica , definida en els seus contorns per una conferència de Metropolitans de setembre de 1950, va gaudir fins 1966 el privilegi de ser censurada per les mateixes autoritats eclesiàstiques. Després de 1966 va anar a raure a l’empara d’una jerarquia –no de forma general– amb gestos d’allunyament del règim. Com passava en altres àmbits ideològics, en la premsa diària es notava poc. És cert però que, per exemple el diari Ya , d’EDICA (Editorial Católica), va impulsar en les seues pàgines des de 1973 el conegut Grupo Tácito, configurat per joves professionals funcionaris pertanyents a l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, entre els quals estaven Miguel Herrero de Miñón, Marcelino Oreja, Rafael Arias Salgado, Landelino Lavilla, Juan Antonio Ortega Díaz-Ambrona, Alfonso Osorio o José Manuel Otero, per citar noms que després seran molt rellevants en la Transició (quasi tots a la UCD). En les revistes era molt més evident: Serra d’Or, Oriflama, El Ciervo, Iglesia Viva, Arbor , per no parlar dels butlletins editats per l’HOAC, la JOC i la JARC, les organitzacions catòliques de base concomitants amb el renaixement del moviment obrer no verticalista.

Les revistes contestatàries provinents del camp catòlic assoliren més prestigi que lectors, però, com en general totes les revistes crítiques, van ser considerades com les creadores d’una opinió pública progressivament emancipada de la propaganda oficial. A més a més, en determinats indrets, aquestes revistes catòliques vinculaven l’esperit crític a una altra forma de transgressió: la utilització de llengües vernacles, que no eren la llengua oficial de l’Estat. (La revista alcoiana Tres i u quatre , per posar un exemple, estava impulsada per sacerdots progressistes i s’expressava en castellà i en valencià.) Aquests rectors progressistes, repartits ací i allà, impulsaven el moviment per les misses en valencià i s’apropaven al món del valencianisme cultural que també emergia, malgrat l’entorn hostil, en revistes com Sicània, Al Vent o Gorg.