Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Un estudi d’aquesta amplitud ha estat possible gràcies a l’ajuda de moltes persones. En primer lloc, vull mostrar el meu agraïment als professors Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc-Andreu Martínez Gallego de la Universitat de València, pel seu mestratge i suport constant. La seua capacitat de compartir els seus coneixements i valors han estat un gran estímul per a mi i m’han permés concloure amb èxit aquest treball.

Igualment, he de reconéixer el suport d’un bon nombre de persones vinculades a Saó i, en especial, vull fer menció als quatre directors que ha tingut la revista –Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona i Vicent Boscà–, per la seua informació i per donar-me totes les facilitats d’accés a l’arxiu i fons hemerogràfic de Saó. I també als membres del consell de redacció com Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis i Rafael Roca, així com a la secretària de redacció, Sari Martínez, pel seu suport logístic.

Altrament, vull manifestar la meua gratitud a Agustí Colomer i Alfred Ramos, que m’han facilitat informació sobre la premsa valencianista anterior a Saó. I també al poeta i bibliotecari Ramon Guillem, el qual m’ha facilitat la consulta d’un bon nombre de revistes valencianes de la Transició en la Biblioteca Enric Valor de Catarroja, així com un bon grapat de periodistes col·laboradors de Saó dels anys 1976-1987 que m’han proporcionat informació per a reconstruir la història de la publicació, com ara Francesc X. Blay (Paco Blay), Rosa Solbes, Emília Bolinches, Josep Ferrís March, Ramon Haro, Vicent S. Olmos, Llucià Romero, Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). I, per descomptat, el meu agraïment a tots aquells subscriptors de Saó de la primera època que han tingut l’amabilitat i la paciència de respondre una enquesta sobre la revista.

Finalment, no puc deixar d’esmentar l’amable col·laboració d’Ezequiel Castellano, que m’ha facilitat fotografies de l’arxiu d’ El Punt-Avui.

Capítol 1

SAÓ , ESPAI DE TROBADA DELS MOVIMENTS CRISTIANS PROGRESSISTES I NACIONALISTES D’ESQUERRA

1. PROVINCIALISME INFORMATIU I ANTIREGIONALISME

Saó no naix del no-res el 1976, és fruit de l’evolució i maduració del progressisme catòlic valencià i del nou valencianisme d’encuny fusterià que comença a forjar-se als anys seixanta i setanta del segle XX. Noves idees que ja comencen a plasmar-se amb dificultats en certa premsa valencianista que apareix en el franquisme. Ideals nous que intenten plantejar una visió alternativa de la identitat valenciana oposada al «sano regionalismo» que construeix la premsa fidel al règim, la qual oculta, difumina o manipula la identitat regional de base lingüística catalana. Aquesta estratègia d’ocultació i negació de la cultura autòctona, la desenvolupa amb notable èxit la premsa del Movimiento. Entre 1938 i 1941 la dictadura assenta els fonaments de la Cadena de Prensa y Radio del Movimiento al País Valencià, enquadrada en la disciplina de FET y de las JONS. La xarxa de mitjans d’adoctrinament ideològic creada per l’Estat reconverteix els republicans Diario de Castellón , en Mediterráneo ; El Mercantil Valenciano de València, en Levante i La Gaceta de Alicante , en Información , als quals se suma el vespertí Jornada de València. Aquests quatre diaris, juntament amb Las Provincias (propietat de la família Zarranz Doménech i tradicional defensor dels interessos de la burgesia local) i La Verdad de Múrcia (propietat de l’Editorial Católica-EDICA), que es difon per terres alacantines a partir de 1963, seran l’única oferta periodística diària al País Valencià fins al final de la dictadura. Aquests diaris i els setmanals Hoja del Lunes d’Alacant i València controlaran el mercat valencià de lectors. Estem davant d’una premsa de lloança a Franco i impregnada de nacionalcatolicisme. «Una premsa agenollada i sotmesa», com la va definir Vicent Ventura (Xambó, 1995), que és per damunt de tot provincial i visceralment antiregionalista. No hi ha premsa regional valenciana, cap dels diaris esmentats vertebra comunicativament el País Valencià de nord a sud, el territori roman esquarterat per un provincialisme informatiu espanyolista que evapora qualsevol indici de valencianitat.

L’objectiu de la dictadura era esborrar la petja de la premsa republicana, i també del valencianisme de preguerra, tot difuminant qualsevol indici d’identitat valenciana d’arrel cultural catalana, i fins i tot de la pròpia identitat local. De fet, els títols dels diaris no porten el nom de les ciutats on s’editen, que sí que figurava en els seus antecessors republicans. I tampoc incorporen en els subtítols el gentilici regional «valenciano». Els noms despersonalitzadors de Mediterráneo, Levante i Información ho diuen tot. Però no acaba ací la cosa. L’obsessió castellanitzadora del règim porta a l’anacronisme històric de subtitular Levante amb el manipulador apel·latiu «Valencia del Cid». Cap referència a Jaume I. Aquest subtítol tan marcadament espanyolista serà substituït més endavant pel text «Diario regional del Movimiento» i finalment el 1973 pel de «Diario regional de Valencia». En aquesta premsa sols té cabuda el «sano regionalismo», una visió folkloritzant dels elements valencians (més dels locals que no els regionals) amb total subordinació a la cultura castellana, que adquireix rang superior. El franquisme associa el regionalisme a la idea errònia d’un nacionalisme perifèric separatista trencador d’Espanya i imposa l’espanyolisme més acèrrim i excloent. El règim perseguirà qualsevol manifestació cultural i lingüística que faça entreveure la qüestió nacional valenciana.

La privació de la identitat valenciana serà la tònica dominant del règim. El valencianisme no té cabuda en la nova Espanya de Franco. El procés de retrobament i de normalització cultural que havien iniciat escriptors, partits polítics i revistes valencianistes en la República, amb Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Acció Valenciana, La República de les Lletres i Acció , com a exemples més singulars, serà totalment esborrat per un règim que es reflectia en el mirall de Castella. Es van esmorteir també els esforços de normativització, normalització i unitat lingüística que havien introduït les Normes de Castelló de 1932 en el període republicà, així com els intents de modernització de la literatura valenciana seguint les tendències vigents a Europa. I molts valencianistes republicans progressistes foren depurats o empresonats: Maximilià Thous, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Joan Valls i molts altres. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme que el franquisme no estava disposat a tolerar. I la premsa en patirà les conseqüències. Malgrat la permissivitat a determinats cercles valencianistes, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana –tolerats per la seua innocuïtat i el seu conservadorisme–, el franquisme vetarà i prohibirà el valencià en els diaris. Enrique Bordería constata aquesta situació de repressió. El règim prohibeix la publicació d’articles escrits en llengua vernacla, i molt més els que parlen dels antics drets forals, de gramàtica valenciana per aprendre l’idioma o textos d’història que puguen crear consciència del fet diferencial valencià. El 1952 el director general de Premsa, Juan Aparicio López, dóna l’ordre de no autoritzar notes sobre gramàtica i ortografia en valencià. També es veta la difusió en premsa del Diccionari Català-Valencià-Balear , malgrat que aquesta obra es presenta a València el 1951 en un acte públic al qual assisteix l’alcalde de la ciutat. La delegació provincial del Ministeri d’Informació i Turisme (MIT) persegueix de forma implacable qualsevol intent d’editar premsa en valencià. I fins i tot ordena substituir l’expressió «Reino de Valencia» per «antiguo Reino» en alguns articles de Las Provincias (Bordería, 2000: 149-155).