Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Saó mereixia un llibre com aquest. Un llibre que mirara els seus orígens i els contextualitzara. Un llibre d’anàlisi acurada i ben escrit. Hui Saó és la revista degana de la premsa en valencià i continua vinculada al món de l’Església catòlica i al del valencianisme. Saó no va caure en una terra en saó, però de segur que ha contribuït a assaonar aqueixa terra. Igual que aquest llibre contribueix a conèixer-la a través de la seua problematització històrica i d’una bona investigació.

FRANCESC-ANDREU MARTÍNEZ GALLEGO

Universitat de València

Introducció PREMSA, ESGLÉSIA I NACIONALISME

I salvat del dret particular, en els ritus llatins s’ha de conservar l’ús de la llengua llatina. Però, com que tant en la missa com en l’administració dels sagraments o en d’altres parts de la litúrgia, sovint pot ésser molt útil al poble l’ús de la llengua vernacla, es podrà concedir més lloc a aquesta, sobretot, però, en les lectures i en les monicions, en moltes oracions, d’acord amb les normes sobre aquest tema establertes per a cada cas en els capítols vinents.

Sacrosanctum Concilium , art. 36. Concili Vaticà II

Hi ha un interés explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat. De vegades, sots capa de «valencianisme», «valenciania» o «valencianitat», hom intenta separar-nos de la nostra comunitat natural. L’home del carrer es deixa entabanar per aquesta monstruosa perversió, que tots sabem qui beneficia. Si el País Valencià –posem-nos en la perspectiva més localista– vol salvaguardar la seua personalitat ha de ser perseverant-se fidel a la seua catalanitat bàsica. Et la reste est literature.

JOAN FUSTER

Nosaltres, els valencians

Saó va nàixer a València en juliol de 1976 en un ambient social d’agitació cívica, política i valencianista. La Transició fou un moment de convulsió identitària. Des del temps de la II República, els valencians no s’havien plantejat amb tanta passió els seus orígens com a poble i la seua identitat col·lectiva.

El conflicte civil al voltant dels símbols i els noms de la llengua i del territori, conegut com a Batalla de València, que arriba al seu punt àlgid de tensió entre 1978 i 1982, va somoure uns sentiments identitaris febles i letàrgics que afloraven ara confusos i febrils, esquinçant la convivència fins a límits insospitats.

Els corrents valencianistes sorgits en la Transició es reforçaren amb l’eclosió d’un seguit de plataformes culturals, entre les quals hi havia publicacions periòdiques. La desaparició de Franco enceta una nova etapa de recuperació del català en els mitjans de comunicació, la premsa valencianista comença a prendre cos en un sistema comunicatiu dominat aclaparadorament pels mitjans en castellà. El desmantellament de l’aparat repressor franquista contra la cultura valenciana afavoreix el naixement de revistes en llengua pròpia vinculades al valencianisme cultural i polític, activament compromeses amb la normalització cultural i lingüística de les comarques catalanoparlants per a contrarestar segles d’aculturació i de castellanització.

En aquest context de commoció identitària i de construcció de l’autonomia i de l’Estat democràtic comença a caminar Saó , la primera revista escrita íntegrament en català apareguda al País Valencià després de la mort del dictador. Saó va ser fundada per sectors progressistes de l’Església valenciana inspirats en l’oberturisme renovador del Concili Vaticà II. És una revista eclesial però no eclesiàstica, és a dir, no és una publicació oficial de l’Arquebisbat de València ni respon a cap línia de cap bisbe. La seua antítesi ideològica en aquella època fou la publicació diocesana Aleluya , fundada per l’arquebisbe Prudencio Melo el 1940. Però la singularitat de Saó radica sobretot en la participació d’esquerrans nacionalistes en aquesta revista cristiana. A partir de l’octubre de 1977 comencen a col·laborar en Saó periodistes, intel·lectuals i escriptors agnòstics que havien assumit el nou valencianisme fonamentat en el pensament de Joan Fuster sobre la identitat valenciana. Saó assumeix el fusterianisme principalment en la part cultural i lingüística. Un valencianisme d’esquerres (també anomenat valencianisme progressista o nacionalisme democràtic) diferent al de la II República i diferent també al regionalisme de dretes anomenat blaverisme , nascut en la Transició. En Saó es produeix una convergència de dues ideologies, i és precisament aquesta particularitat (la unió de catòlics i nacionalistes esquerrans en el mateix projecte editorial) el que converteix Saó en un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. La col·laboració entre ambdós corrents ha perdurat en el temps, i ha convertit Saó en un referent periodístic i una de les publicacions valencianes escrites en llengua pròpia de més llarga durada.

Els artífexs d’aquest èxit són els sacerdots Josep Antoni Comes Ballester, Emili Marín Soriano i Vicent Cardona Puig, els quals no sols van participar en la fundació de la revista sinó que també la van dirigir en diverses etapes. Comes fou director durant els primers dotze anys, entre juliol de 1976 i novembre de 1987. Marín va estar al front de Saó divuit anys en dos períodes diferents: el primer entre desembre de 1987 i desembre de 1994, i el segon de novembre de 1998 fins a desembre de 2009. Per la seua banda, Cardona administrà la revista vora quatre anys, de gener de 1995 a octubre de 1998. Comes representa la fase d’arrancada i assentament de Saó en els anys convulsos de la Transició i recuperació de l’autogovern, mentre que Marín i Cardona encarnen la fase de consolidació i expansió de la revista en els anys de desenvolupament de l’autonomia valenciana. En gener de 2010 va agafar les regnes de Saó el mestre i periodista Vicent Boscà Perelló, el primer seglar que ocupa la direcció, en un moment de crisi econòmica, política i social i de forta hostilitat de les forces polítiques conservadores vers els mitjans de comunicació en la nostra llengua. Tanmateix, ací farem un recorregut per la primera època de Saó , els dotze anys que van de 1976 a 1987 sota la direcció de Josep Antoni Comes, segurament l’etapa més decisiva, perquè és quan Saó assenta la seua línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.

Cal preguntar-se, però, d’on venen aquests sectors cristians i nacionalistes progressistes. En quines ideologies s’inspiren? Quines havien estat les seues lluites al llarg del franquisme i la Transició? Com i quan arriba a participar la intel·lectualitat d’esquerres en una revista catòlica? I com ha pogut perdurar aquesta concatenació de catòlics i agnòstics en la publicació? La resposta a aquestes preguntes la veurem endinsant-nos en la fundació, organització i evolució de Saó , així com en els discursos i lluites de la revista en la Batalla de València i primers anys de l’autonomia. Uns anys en què Saó dóna veu al progressisme catòlic i al nacionalisme democràtic en les seues planes. Saó és una publicació pionera que ha construït una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, que combina i actualitza algunes de les reivindicacions del valencianisme històric amb les tesis del nou valencianisme fusterià. I més encara, durant més de tres dècades Saó ha estat un exemple de lluita i de coherència per fer una Església autènticament valenciana no castellanitzada ni castellanitzadora. Saó ha contribuït també, juntament amb altres periòdics valencianistes dels albors de la democràcia, a la construcció d’una premsa democràtica valencianista i d’una identitat valenciana progressista.