Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Al País Valencià la fe alliberada de l’Estat dictatorial i la llengua entesa com a signe de la nacionalitat reprengueren un camí conjunt en el tardofranquisme. No és gens estrany que els principals intel·lectuals del valencianisme, a l’estil de Joan Fuster o Vicent Ventura, provingueren del catolicisme i d’entorns familiars carlins (que tenien una visió foral de la monarquia antiga i que vinculaven llengua i llei vella).

El relat que he fet fins ací és una mica injust, perquè, en incidir sobre els efectes virtuosos de les lleis tardofranquistes i molt especialment de la Llei Fraga, omet diverses qüestions. Omet les causes d’aquesta legislació, molt més relacionades amb qüestions de supervivència del règim, des que en 1962 va trucar a la porta del Mercat Comú Europeu, que en les conviccions polítiques dels homes del règim. Omet, com he dit abans, pensar en conjunt els efectes dels mitjans de comunicació: vist només des de la premsa, aquesta seria una mobilitzadora de les elits transformadores que, arribat el moment, es posarien mans a l’obra. Omet que la lectura de premsa en l’Espanya de 1975 era la més baixa d’Europa. Omet que l’alé transformador no només va comptar amb les elits (reformistes o rupturistes), sinó també amb sectors conscients de la classe obrera (moviment obrer) o amb moviments socials especialment actius (com ara els veïnals, sobretot a les grans ciutats).

La concausalitat és decisiva per explicar els motors sociològics, polítics, ideològics i culturals de la Transició. Però calia arribar fins ací per dir que a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, res sobre el futur no estava escrit; si de cas, havia quedat dit allò de «atado y bien atado», expressió del més nítid continuisme del règim. De manera que, el 21 de novembre, les coses no eren molt diferents. El president del govern, Arias Navarro, no semblava tenir grans pulsions evolutives i el cap de l’Estat, el nou rei Juan Carlos I, era l’hereu d’aquella presumpta legitimitat tantes voltes invocada per la dictadura: la legitimitat del 18 de juliol; és a dir, la legitimitat d’una guerra civil provocada per un (òbviament) il·legítim colp d’estat.

Com que les coses seguien més o menys igual, però les esperances també romanien intactes, uns sacerdots postconciliars, progressistes i valencianistes, van prendre la iniciativa de fundar una nova revista en valencià, que eixiria pel juliol de 1976. Els noms n’eren: Josep Antoni Comes, Vicent Alminyana, Josep Alba, Guillem Badenes, Vicent Cardona, Josep Fornés, Ramon Gascó, Marcial Martínez i Jesús Marqués. La revista és l’objecte central d’aquest llibre: Saó.

Francesc-Tomàs Martínez Sanchis explica amb pèls i senyals que la iniciativa no va partir dels sacerdots, sinó d’un periodista d’olfacte, Josep M. Soriano Bessó, que coneixia el revisterisme català d’aleshores i pensava que alguna cosa semblant a Serra d’Or era possible al País Valencià. I és que el llibre que el lector està a punt de tastar té vocació de filar prim tant en matèria de contextualització històrica, de genealogies, de vincles personals, culturals, polítics i ideològics, com de reconstrucció d’esdeveniments i de protagonistes.

Aquest és un magnífic treball d’història de la premsa, on els dos substantius de l’expressió se situen a un nivell alt i paral·lel. En efecte, l’esforç de reconstrucció històrica és titànic i l’autor empra tot tipus de fonts per aconseguir els seus propòsits. Per sort, la revista Saó , que segueix publicant-se i en la qual el mateix Francesc-Tomàs Martínez ha desenvolupat tasques de responsabilitat, conserva un arxiu on poder escorcollar l’encesa i la continuïtat d’una flama que perdura. A més, l’autor no s’ha conformat a emprar la revista i el seu arxiu com a fonts, i ha fet un gran treball d’elaboració de fonts pròpies per mitjà d’entrevistes, no només als directius i periodistes que passaren per Saó , sinó també als subscriptors-lectors. D’altra banda, l’estima, immensa, que Francesc-Tomàs Martínez sent per la premsa, per la seua benvolguda premsa, traspua en cada pàgina. Saó i la gran quantitat de títols a què el llibre fa referència no són només papers que circulen per les mans d’uns destinataris finals; són, primer que res, empreses humanes, molt humanes, on els que hi treballen tenen una difícil comesa: influir; convertir-se en ulls i cervells suplementaris; apropar-se als dos costats de l’esdeveniment –el de la comprensió i el de l’explicació–; vindicar-se com a «constructors de la realitat».

Historia, premsa, i també valencianisme cultural i polític. El llibre és imprescindible per entendre aquells moments crítics, dolços i amargs alhora. La impregnació valencianista –en gran mesura directament fusteriana, del Fuster de Nosaltres, els valencians (1962)– dels partits polítics i moviments socials antifranquistes, feia presagiar a molts que un nou valencianisme polític anava a arrelar durant la Transició a la democràcia. Saó va nàixer amb aquesta esperança i, de fet, s’especulava sobre la iniciativa d’un partit democratacristià i valencianista. Però, els presagis aviat s’evidenciaren amb escàs fonament. Els processos electorals mostraren que el valencianisme cultural i el valencianisme polític no se solapaven, que la major part dels valencians no tenien la necessitat de convertir la seua identitat territorial o cultural en causa política. Els partits pròpiament nacionalistes aconseguiren resultats residuals en els processos electorals de la segona meitat dels anys setanta o dels vuitanta. El valencianisme polític era una massa sense rent.

Davant un panorama com aquest, Saó no ho tenia gens fàcil. Diria, si se’m permet la ironia, que només se’n pot explicar la continuïtat per voluntat evangèlica. D’una banda, l’escàs arrelament, ja expressat, del valencianisme polític. De l’altra, el fet que les revistes crítiques de la Transició, tot i carregades del prestigi d’haver combatut en temps de foscor, se’n venien avall, tancaven portes. Una rere l’altra: Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Cambio 16... les portadores de la idea del canvi eren arrossegades pel canvi. Els nous diaris, producte dels nous temps –com ara El País –, els llevaven lectors i influència. Com que el nombre de lectors totals seguia pràcticament estancat, les grans revistes crítiques aviat esdevingueren antieconòmiques i deixaren de publicar-se.

Més que economia, darrere de Saó hi havia voluntat. Voluntarisme. I la intenció de seguir vinculant valencianisme i política, valencianisme i església, valencianisme i cultura. Una intenció tan evident com complicada de dur a la pràctica. Entre altres coses, perquè la bona voluntat aviat va topar amb una política amb gens de bona voluntat. El País Valencià, començant per la ciutat de València, no resultava territori propici per a la nova dreta democràtica que, elecció rere elecció, veia com l’esquerra s’enduia el triomf. Socialistes i comunistes valencians no eren nacionalistes, és clar, perquè tenien una llarga tradició internacionalista que, potser, s’havia augmentat amb els exilis de la postguerra. Però sí que formaven en partits que s’havien valencianitzat, que havien demanat amb vehemència la descentralització de l’Estat i l’autogovern dels valencians al si d’un Estat complex i plurinacional. És ací on la dreta democràtica, aleshores representada per la UCD, va trobar la principal debilitat de l’esquerra: l’acusaria de catalanista per fusteriana, l’estigmatitzaria com a antivalenciana per... expressar-se en valencià.

Saó , com totes les publicacions valencianistes, havia de jugar un paper en la picabaralla. Era obvi on estava el seu lloc. I potser la mateixa raó que n’evità l’expansió, en va evitar també la mort (com havia passat amb tantes revistes del seu estil) en aqueixa difícil conjuntura que, no sé si amb bon criteri, hom batejà com a Batalla de València. Estigmatitzada per catalanista, no podia abastar un mercat ample. Alhora, tots aquells que, com Saó , estaven sent també estigmatitzats per la mateixa raó, esdevingueren subscriptors, compradors, lectors, de Saó. Aquest estudi de Francesc-Tomàs Martínez s’endinsa en aquesta paradoxa: la seua anàlisi, que no desvetllaré, sobre els lectors de la revista, aporta coneixement i perspectiva nova sobre la qüestió.