Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

La primera d’aquestes publicacions, Sicània , rep el nom de l’editorial fundada a València per Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Escrita en castellà, amb un 33% d’ús del valencià aproximadament, Sicània trau 18 números entre juliol de 1958 i desembre de 1959. La revista és fruit de la combinació del tàndem format per l’empresari i escriptor Nicolau Primitiu, que la creà, i el periodista Vicent Badia Marín, que en tingué la idea. Ambdós, persones molt integradores, coincidien en la necessitat d’aglutinar els diversos corrents del valencianisme que afloraven en aquells temps. Nicolau Primitiu era un democratacristià i Badia Marín un franquista que evolucionà cap a idees democràtiques. Sicània comptà amb una llarga llista de col·laboradors, bastants d’ells lletraferits valencianistes formats en la República i acollits per Nicolau Primitiu. D’aquesta generació sobreïxen Emili Beüt, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Lluís Guarner i Antoni Igual Úbeda, als quals s’afegiren autors nous com Santiago Bru i Vidal, Beatriu Civera, Josep Escrivà, Frederic Moscardó, Guillem Renart, Josep Mascarell i Gosp, Josep Albaida i Francesc Puig i Espert. I també Vicent Sorribes, Josep Giner i Bernat Capó, els quals anys després es convertiran en col·laboradors actius de Saó.

Per garantir la seua supervivència, Sicània combinava articles afalagadors al règim amb textos valencianistes embolcallats amb informacions històriques i culturals (Pérez Moragón, 2001). Els continguts de la publicació no deixen cap dubte. Les seccions elaborades per Nicolau Primitiu, com ara «Missatges» –reflexions sobre el fet nacional valencià– o «Terra nostra: Bacàvia» –història dels territoris de llengua catalana–, manifesten sense embuts una defensa clara de la cultura autòctona. La mateixa línia de reafirmació de les essències pàtries trobem en els apartats «Estudis de toponímia», «Temes valencians» i «Notes lexicals», i fins i tot en seccions literàries com «Lletres valencianes», «Teatre» o «Els nostres escriptors». Un altre element que defineix el valencianisme de Sicània és la seua defensa de la missa en valencià, avançant-se uns anys al Vaticà II. El fet religiós està molt present en Sicània en pregàries, poesies, estudis històrics, reflexions espirituals i notícies religioses, amb escrits sobretot de Vi cent Sorribes i Ricard Sanmartín, llavors director de Pensat i Fet i fundador de l’editorial Lletres Valencianes (Colomer, 1994 a : 49-68). Tanta evocació valencianista molestà el poder franquista. Manuel A. Zabala Díaz, aleshores delegat provincial de premsa del MIT, va pressionar Nicolau Primitiu per reduir l’ús del valencià a un 20% i eliminar termes que denotaven un sospitós «regionalismo», fins al punt que l’editor, cansat de la censura, va decidir tancar la revista.

La tasca de Sicània fou continuada per Valencia Cultural , mensual editat a València per l’impressor José Marí Montañana sota la direcció de Vicent Badia. Aquesta revista arribà als 4.000 exemplars, n’eixiren 52 números entre maig de 1960 i agost de 1964. Valencia Cultural , tot i que va comptar amb antics col·laboradors de Sicània , es va veure obligada a fer cultura valenciana en castellà. L’ús del català a penes hi arribarà al 10%, per imposició del MIT. El subtítol de la publicació, «Economía, Historia, Literatura, Geografía», revela la seua vocació per difondre aquests elements de la cultura valenciana. En Valencia Cultural va col·laborar Emili Beüt com a corrector lingüístic i coordinador de la secció «Excursionisme».

Hi van es criure també el filòleg Josep Giner en «Qüestions de llengua literària i llengua popular» i Vicent Sorribes que duia les seccions «Un poc de religió» i «Del meu rebost». Hi és també l’alcoià Jordi Valor, amb les seues reflexions culturals en la «Talaia de les arts i de les lletres».

Les novetats en la redacció foren Josep Mascarell, Josep Albero i García, Andreu Baldó, Adrià Espí i el poeta Enric Duran i Tortajada, que coordinava les seccions «De los tiempos idos» (relats literaris breus escrits en castellà) i «Full líric» (poesies en valencià). A més, Valencia Cultural publicava les activitats de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana. La revista comptà també amb articles esporàdics de crítica literària de Joan Fuster i Enric Soler i Godes.

De totes les temàtiques, la religiosa assoleix especial atenció en Valencia Cultural. La novetat ara és que apareixen bastants més articles exigint la litúrgia en llengua vernacla. De fet, la revista va donar suport a la campanya de recollida de signatures encetada per Lo Rat Penat el 1964 per demanar a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, l’adopció del valencià en el culte d’acord amb el Sacrosanctum Concilium del Vaticà II, però Olaechea no mostrà cap interés en l’assumpte. La campanya fou un èxit, comptà amb l’adhesió de persones representatives tant del món catòlic com de l’esquerra agnòstica, com Tomás Trénor, Joaquín Maldonado, Vicent Ventura, Raimon, Francesc Soriano Bueso, Josep Lluís Bausset, Maria Beneyto, Joan Valls, Joan Reglà, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Manuel Sanchis Guarner, Joaquín Rodrigo, Enric Valor i molts més. La iniciativa de Lo Rat Penat va plantar una llavor que creixerà en el futur com a bandera reivindicativa en partits com Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) o publicacions com Gorg i Saó. A L’estiu de 1964 Valencia Cultural va tancar per problemes econòmics.

Exposició «Nicolau Primitiu i la Guerra Civil». Retrat de Nicolau Primitiu en un muntatge de Martín Forés.

Sicània i Valencia Cultural , tot i acceptar la unitat de la llengua catalana i aportar un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, encarnen una tradició valencianista de preguerra. Un valencianisme d’exaltació d’un costumisme que no qüestiona l’adscripció valenciana a Espanya i no planteja cap debat sobre un projecte polític conjunt amb la resta de territoris de parla catalana. Es tracta d’un valencianisme que no ha assumit el nacionalisme modern fusterià que propugna sense ambigüitats l’adscripció cultural del País Valencià als Països Catalans, on també cap la possibilitat d’una unió política. Un pas que sí que faran –de forma implícita o explícita– les revistes Gorg, Saó i El Temps. Segurament les coses no hagueren pogut ser d’una altra manera en el franquisme. Cal tenir en compte que, tot i que Nicolau Primitiu i Vicent Badia eren dos homes avançats per a la seua època, toparen amb les limitacions d’una dictadura inflexible i xenòfoba contra la cultura catalana. De fet, anys després, Vicent Badia assumirà el nou valencianisme des de posicions moderades formant part del consell de redacció de Saó.

A Castelló de la Plana apareix Al Vent , una altra revista singular escrita íntegrament en la nostra llengua, en la confecció de la qual participen valencianistes vinculats a UDPV. Al Vent estarà dirigida en diverses etapes per Frederic Rivas, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Miquel i Diego, fundador d’UDPV. En total, en van eixir 17 números entre 1964 i 1969. Per mediació del rector Joa quim Amorós, la revista aconsegueix la protecció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, defensor de l’ús del vernacle en la missa. De fet, Al Vent s’editava en ciclostil en els baixos del palau bisbal (Pitarch i Sánchez-Pantoja, 2009). La publicació agafava el títol de la popular cançó de Raimon reivindicant nous aires de llibertat. Els seus continguts eren culturals i religiosos, impregants per la visió d’UDPV. De fet, els principals col·laboradors foren militants d’aquest partit, com és el cas d’Ernest Sena, Rafael Lluís Ninyoles, Màrius Viadel i Francesc Pérez Moragón, persones que anys després col·laboraran en Saó. No obstant això, el cercle de col·laboradors d’ Al Vent ultrapassà el d’UDPV, ja que trobem valencianistes aliens a aquesta formació, com Lluís Vicent Aracil, Vicent Sorribes i Josep Espasa.