Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

És evident que el caràcter nacionalista de Gorg no es podia ocultar, i a mesura que la revista guanyava popularitat, el règim hi va fixar els seus ulls inquisidors sobre ella, fins al punt que el MIT obrirà un expedient de cancel·lació que obligarà Joan Senent a tancar indefugiblement la publicació l’abril de 1972. El MIT afirmava que l’editor no havia declarat el caràcter «regionalista» de la revista quan va demanar la llicència i que aquesta tenia un «marcado carácter valencianista, más bien catalanista». Hi havia evidentment una acció política repressiva contra la llengua dels valencians. Senent ho explica així:

Gorg , defensora del patrimonio cultural de los valencianos, se editaba en la lengua literaria de Valencia (catalán). Este aspecto de la lengua en la que estaba escrita era, al parecer, el punto sensible que preocupaba a la Administración, la cual estimó que el carácter «regionalista» que esto suponía y de que no se hubiere declarado explícitamente, era motivo suficiente para cancelarla (Senent, 1976: 13).

Senent va plantar cara al MIT iniciant una batalla judicial que es prolongarà fins a dos anys després del tancament de Gorg. El 15 de març de 1975, una sentència del Tribunal Suprem segellà la ignomínia. El màxim tribunal de l’Estat –no podia ser d’altra manera– donà la raó al Govern en aquest contenciós, fet que es manifesta com un dels exemples més denigrants de l’època de persecució a la premsa escrita en la nostra llengua.

Malgrat la seua curta durada, tres anys, Gorg ocupa un lloc meritori en la història de la premsa valenciana. Té el mèrit d’haver posat en contacte els seus lectors amb la cultura catalana i europea del moment des d’una òptica valencianista d’esquerres, alhora que va contribuir al prestigi i la difusió de la literatura en català. Fou un experiment comunicatiu nou, modern i atrevit per a l’època, una revista de resistència cultural en la llarga nit del franquisme, un espai d’exteriorització del discurs nacionalista que tenia com a projecte col·lectiu el redreçament cultural del País Valencià. Gorg ha deixat una empremta brillant de col·laboradors en moltes revistes valencianistes posteriors, entre elles Saó.

Saó va recollir i madurar l’esperit valencianista i cristià de Sicània, Valencia Cultural i Gorg , especialment d’aquesta última. Saó és en part hereva de la llavor que sembrà Gorg , és a dir, recupera i rellança el nou valencianisme fusterià acollint entre les seues planes un bon nombre de col·laboradors de la desapareguda revista. Almenys 25 col·laboradors de Gorg escriuran posteriorment en Saó. Especialment fructífera hi ha estat la participació dels exgorgians Josep Maria Soriano, Josep Giner, Rafael Esteve Casanova, Joan Fuster, Pere Riutort, Xavier Ribera, Vicenç M. Rosselló, Lluís Alpera i Trini Simó, entre altres.

Per una altra part, fora de la ciutat de València, apareixen en l’àmbit local modestes revistes d’entitats culturals on trobem ja un incipient valencianisme fet a les comarques. És el cas de Buris-ana (1956), de l’Associació Borrianenca de Cultura; Raons (1968), del Club Cultural de Picassent; Pelagus (1973), de Pego; el Butlletí d’Informació de l’Ateneu (1974), de Gandia, o el Diariet de Traiguera (1975), del Centre Cultural Traiguerí. Aquestes no despertaran suspicàcies entre les autoritats franquistes perquè empren també el castellà i no fan una crítica política oberta al règim. De totes, una de les més longeves és Raons , de Picassent, la qual es publica entre 1968 i 1993 i on col·laboren dos dels grans puntals de Saó : Cristòfor Aguado Medina i l’humorista gràfic Juli Sanchis (Harca).

Juntament amb aquestes revistes visibles n’hi ha altres ocultes, editades per partits democràtics de la lluita antifranquista on es cova el nou valencianisme polític. La premsa clandestina prolifera al País Valencià entre 1962 i 1977, fruit de grups clandestins majoritàriament d’esquerres (Pérez Moragón, 1980). La majoria d’aquestes publicacions secretes són escrites en castellà, però a finals dels anys seixanta i primers setanta n’apareixen algunes redactades en català –o amb bastants articles en aquesta llengua– que assumeixen el nou valencianisme, especialment les vinculades al socialisme i el comunisme nacionalista.

Entre les primeres tenim els butlletins Lluita (1962) i Esquerra (1967), del PSV; el Full d’Informació del País Valencià (1972), de Nova Germania; Poder Obrer (1973), de Germania Socialista; La Veu del Camp (1972-1973), del PCE, i Parlem (1971), d’Alaquàs. Un dels redactors i impulsors de Parlem fou Josep Maria Soriano, coordinador de Gorg i un dels fundadors de Saó. Altres revistes en català que lluitaren per conquistar la llibertat, la justícia social i els drets nacionals valencians foren La causa del poble (1975-1980) de l’MCPV i El Poble Valencià (gener 1975-juny 1978) del PSPV. En aquesta última van escriure polítics decisius de la Transició valenciana, com Vicent Soler i Alfons Cucó, que assumeixen l’ideari nacionalista. I en la part de la dreta apareixen publicacions com Terra Ferma (1973), butlletí del sector socialitzant del Partit Carlista, i Acció (1976) d’UDPV.

3. L’ESCLAT FUSTERIÀ: ELS INICIS DE LA PREMSA DEMOCRÀTICA VALENCIANISTA

La premsa valencianista que apareix després de 1975 és una premsa nova que si bé recupera i continua la tradició del valencianisme reivindicatiu de preguerra, assumeix ara noves demandes polítiques i culturals en un context històric marcat per la transició de la dictadura a la democràcia, el conflicte civil al voltant de la identitat valenciana i la consecució de l’autogovern el 1982. Saó es convertirà en la primera revista valenciana escrita íntegrament en català després de la mort de Franco. La primera d’un conjunt prolífic de projectes periodístics que intenten aglutinar les iniciatives culturals i polítiques del valencianisme democràtic.

Amb aquesta finalitat, les publicacions fan servir el català/valencià com a instrument recuperador, tot utilitzant un discurs reivindicatiu i alhora didàctic i formatiu. Reivindicatiu perquè bastants d’aquestes revistes denuncien obertament la situació d’opressió cultural i política que pateix el poble valencià a causa d’un procés històric de castellanització. I didàctic i formatiu perquè difonen en les seues planes la cultura valenciana de base lingüística catalana en un sentit ample i obert, és a dir, la història, el patrimoni, la literatura, l’art i totes les manifestacions pròpies de la cultura autòctona. En el període que abraça la primera època de Saó (1976-1987), hem pogut constatar –fruit de la recerca hemerogràfica– l’aparició almenys de 112 publicacions periòdiques escrites íntegrament o en bona part en català, les quals tenen en comú l’anàlisi de la identitat valenciana des de diverses vessants d’estudi, reivindicació o projecte de país, o bé simplement informen sobre l’actualitat usant la llengua autòctona. Es tracta d’un conjunt heterogeni de premsa informativa, cultural, política i especialitzada de temàtica diversa, la qual utilitza en la seua immensa majoria (el 95,5%) l’ortografia unitària de les Normes de Castelló. Una premsa que de forma aclaparadora té com a referència ideològica el nou valencianisme que planteja la unitat de la llengua catalana i la seua normalització. Aquestes revistes empren el valencià com a instrument de normalització, consideren la llengua el més important factor de cohesió identitària i el motor indestriable del redreçament cultural. Hi ha, però, unes poques publicacions vinculades al blaverisme (4,4%) que adopten el secessionisme lingüístic.