Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Joan Fuster en una imatge de setembre de 1980. Foto: Ferran Sendra ( Avui ).

La primera es fonamenta en tres conceptes relacionats (catalanisme, intel·lectualisme i racionalisme) que articularan el corpus teòric del moviment nacionalista. La segona té més a veure amb la praxi política. El nacionalisme fusterià s’alça contra l’espanyolisme i el regionalisme dominants, suposa una ruptura total amb la ideologia assimilacionista castellana. I la tercera va associada una visió modernitzadora de la societat valenciana. La lluita per l’estatut d’autonomia, la normalització lingüística, la comarcalització com a element de vertebració territorial i les llibertats democràtiques i drets socials, són idees de modernització del País Valencià del nou valencianisme enfront de l’anquilosament franquista.

Saó assumeix aquest plantejament d’una manera oberta i serena. És una de les poques publicacions que ho fa, malgrat ser una revista de tiratge reduït (el 1987 arriba als 2.000 exemplars) i a pesar de tenir enfront una premsa hegemònica ( Las Provincias de María Consuelo Reyna i Levante de José Barberá) obertament decantada pel blaverisme. Però Saó compta entre els seus col·laboradors i lectors amb bona part dels líders culturals, universitaris, socials i polítics de l’esquerra. Juntament amb altres revistes en català sorgides en aquest temps, Saó va contribuir a la construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista fonamentada en el nou valencianisme fusterià. És, doncs, una publicació pionera que construeix una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, la qual combina i actualitza les demandes del valencianisme històric de preguerra amb les tesis del nou valencianisme fusterià.

El discurs valencianista de Saó s’articularà al voltant de cinc idees principals. La primera se centra en la lluita per la recuperació de l’autogovern del País Valencià per a superar segles de despersonalització, centralisme polític i assimilació cultural castellana. La segona reivindica la recuperació del català com a llengua autòctona del País Valencià, que implica: el reconeixement de la unitat de la llengua catalana, el rebuig del secessionisme lingüístic i l’exigència de la normalització de la llengua en tots els àmbits de la societat, inclosa l’Església. La tercera idea focalitza l’atenció en el foment de la cultura valenciana i del patrimoni històric per crear consciència nacional mitjançant la publicació d’articles especialitzats. La quarta valora el fet comarcal com un element de vertebració territorial i cultural del País Valencià alternatiu a l’estructura provincial. I la cinquena, la més controvertida potser, és un al·legat general en defensa dels símbols del valencianisme progressista en la Batalla de València.

El nou valencianisme és el rent que aglutina en Saó cristians i esquerrans nacionalistes, fins al punt de fer possible un dels periòdics més singulars de la història del periodisme valencià. El substrat fusterià en Saó és present amb el mateix Joan Fuster, el qual col·laborà assíduament el 1983 i 1984, així com Vicent Ventura i Joan Francesc Mira. I amb una llarga nòmina de lletraferits i intel·lectuals de primera línia entre els que figuren escriptors com Marc-Vicent Adell, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Alfons Cervera, Bernat Capó, Lluís Alpera i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicenç M. Rosselló, Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, TriniLluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trini Simó, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Francesc X. Blay (Paco Blay), Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com Emèrit Bono, Vicent Álvarez i Vicent Soler. Crítics literaris i d’arts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés. Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes de moviments veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I, per descomptat, amb periodistes cabdals en la democràcia com Rosa Solbes, Emília Bolinches, Francesc Pérez Moragón, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.

Joan Fuster, vist per Harca.

Però, com arriba a col·laborar aquesta intel·lectualitat d’esquerres en una revista de capellans? L’aparició d’una publicació catòlica valencianista que usava el català com a instrument recuperador, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista Aleluya de l’arquebisbat, va sorprendre tant la dreta tradicional com el nacionalisme progressista. Saó visqué la Transició amb molta intensitat. Posà les esperances en la recuperació cultural, política i lingüística del poble valencià. I això dugué inevitablement a un apropament de la intellectualitat fusteriana. La convergència entre catòlics i agnòstics nacionalistes es materialitzà en el número 8 d’octubre de 1977. Un número dedicat a la qüestió nacional valenciana, en el qual escriuen Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicenç Rosselló i Vicent Ventura. En aquesta convergència hi intervingueren uns quants valedors que parlaven bé de Saó en àmbits nacionalistes i universitaris, que en un principi es manifestaven rebecs a participar en una revista de capellans. Aquests mentors foren principalment els periodistes Vicent Ventura i J. J. Pérez Benlloch, el professor de la Universitat de València Vicenç M. Rosselló i el canonge catedralici Josep Espasa, professor de teologia i gran amic de Joan Fuster [EM]. I hem de tenir també en compte, i això és determinant, que l’acceptació de no creients en la revista respon a la voluntat dels capellans de Saó de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura laica, seguint la doctrina del Vaticà II. El fet és que el mateix Fuster arriba a escriure en Saó , regularment entre 1982 i 1983 i esporàdicament entre 1984 i 1992. La col·laboració de Fuster en Saó no significa en cap moment la seua adscripció catòlica. És coneguda la postura agnòstica de l’escriptor de Sueca. Però és evident que amb Josep Espasa i el cercle de rectors nacionalistes progressistes, Fuster féu una excepció, per proximitat ideològica. De fet, Emili Marín apunta una frase de Fuster referint-se a Saó que deixa clar el que en pensava l’assagista de Sueca: «Si pel meu gust fóra, en el món no hi hauria capellans, però si hi haguera d’haver-ne que foren com vosaltres» [EM].

La primera època de Saó és un període històric decisiu en l’expansió del valencianisme d’esquerres d’arrel fusteriana. Però es tracta d’un moviment més fortament culturalitzat que no pas polític, ja que les principals formacions nacionalistes d’aquests anys –PSPV, UDPV, PNPV, UPV i PSAN– no aconseguiran representants en les institucions. La primera època de Saó és també una etapa de construcció i de reafirmació d’altres models identitaris contraposats, alguns d’ells enfrontats obertament i enemics acèrrims de la concepció fusteriana sobre la identitat valenciana. Durant la Transició i primers anys de la democràcia, segons Ismael Vallés, hi hagué temps suficient per a l’articulació teòrica i política de cinc models politicoidentitaris diferents. Enfront del fusterianisme clàssic que proposa la unitat de la llengua i la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, s’alça el blaverisme que planteja un Regne de València com a projecte regional propi dins d’Espanya amb una llengua diferent a la catalana. I entremig d’aquestes visions es configuren el model estatutari estricte (la Comunitat Valenciana com a autonomia espanyola amb una història institucional diferenciada i amb llengua pròpia, però no secessionista respecte a la llengua catalana) i l’anomenada «tercera via» (el País Valencià és un projecte nacional propi, però es reconeix el valencià com a part integrant de la llengua catalana). Aquest darrer model assumeix el fusterianisme sols en la part cultural i lingüística, però no en la vessant política. Finalment, contraposat radicalment a tots aquestes plantejaments hi ha l’espanyolisme uniformista, contrari a l’independentisme i l’autonomisme, que vol una Regió Valenciana com a part de la nació espanyola que participa de la cultura castellana amb una cultura valenciana assimilada (Vallés Sanchis, 2000).