Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

La versió espanyola del postconcili presenta uns perfils propis. Hi van haver conflictes significatius. El maig de 1960 uns 339 sacerdots bascos denunciaven en un document adreçat a la jerarquia la manca de llibertat de la ciutadania i dels pobles de l’Estat amb llengua pròpia. A Catalunya, l’abat de Montserrat Aureli Escarré fou desterrat per criticar la manca de llibertat religiosa. Però el conflicte de més ressò fou la càrrega policial de maig de 1966 contra una marxa de 130 sacerdots i religiosos a Barcelona. En aquesta manifestació els capellans denunciaven els maltractaments de la policia contra els estudiants desallotjats del col·legi dels caputxins. L’hostilitat del règim també es va manifestar en les multes imposades pel MIT a un bon nombre de revistes catòliques, així com en la destitució de dirigents de grups d’Acció Catòlica el 1966, el tancament el 1967 del Seminario Hispanoamericano de Madrid, i, sobretot, les crítiques de la premsa franquista contra l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Sacerdots de 1971 (Casañas, 1989).

L’Assemblea Conjunta, celebrada al seminari de Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, preparà el camí de l’Església cap a la Transició. Es veia un possible canvi de règim, hi havia la percepció que la dictadura no sobreviuria a la mort de Franco. En la trobada, inaugurada pel cardenal Vicente Enrique Tarancón, participaren 233 eclesiàstics. Josep Antoni Comes afirma que l’Assemblea suposa una revisió del nacionalcatolicisme, l’inici de la fi de l’aliança incondicional entre l’Església i l’Estat nascuda en la Guerra Civil. I en aquesta ruptura té molt a veure la influencia del Vaticà II i l’onada de catolicisme renovador que va provocar. Tanmateix, per a Comes l’Assemblea no va resoldre algunes qüestions que preocupaven sobretot al progressisme catòlic, com el celibat voluntari, la secularització dels sacerdots o la manca de democratització dels òrgans eclesiàstics. Segons Comes, l’Assemblea no va canviar el jerarquisme vertical descendent de l’Església. S’hi va imposar de nou l’ala conservadora, la por a les reformes va fer perdre una gran oportunitat per obrir-se de veritat al Vaticà II (Comes, 1973). Sobretot, va provocar una forta polèmica la ponència titulada «Iglesia y Mundo en la España de hoy», que analitzava aspectes com la secularització de la societat, el pluralisme, les dictadures, la societat del benestar, les relacions entre Església i l’Estat, el desfasament del catolicisme espanyol, la família i la joventut, l’ecumenisme i la llibertat religiosa. Es reflexionà també sobre els problemes de la pobresa, la immigració interna i els drets humans. Per tant, no és d’estranyar l’animositat exacerbada que despertà l’Assemblea entre els immobilistes. Per això fou atacada per determinada premsa. L’envestida més furibunda venia de Pueblo ,

El cardenal Tarancón. Any 1973. Arxiu Saó.

òrgan nacional dels sindicats verticals, i d’Europa Press, agencia de notícies vinculada a l’Opus Dei. Però també d’ El Alcázar i els diaris del Movimiento, sobretot Arriba , que com a òrgan oficial del poder reflectia el que pensava el Govern sobre l’Assemblea. Aquesta premsa formulà acusacions falses i manipulà alguns temes. Acusà l’Església d’aprovar documents immadurs, ambigus i erronis, o simplement de fer política. També van titllar els sacerdots de desagraïts perquè «ahora quieren desengancharse del Estado que tantos benefícios les ha otorgado» (Comes, 1973). En el fons, l’objectiu del règim amb aquesta campanya de premsa era pressionar l’Església per neutralitzar o minimitzar qualsevol crítica a la situació social i política d’Espanya.

El cert és que l’Assemblea li va posar la cara roja al règim. En la ponència «Iglesia y Mundo en la España de hoy» es defensava la llibertat d’associació i de reunió sindical i política, el respecte i la promoció «de las minorías étnicas y de las peculiaridades culturales de los diversos pueblos de España», la igualtat jurídica de tots els espanyols i la supressió de les jurisdiccions especials, així com el dret a l’objecció de consciencia per motius ètics i religiosos. I més encara, l’Assemblea afirmà que l’Església «debe ser plenamente independiente del Estado y de cualquier sistema político-social», per la qual cosa demanava la supressió de tota intervenció del Govern en el nomenament de bisbes i exigia igualment la no participació de jerarques eclesiàstics en òrgans del govern o de representació política i en partits polítics. Això no obstant, l’Assemblea fou més cauta en tractar el problema dels drets humans a Espanya. Per no irritar al règim, i al mateix temps quedar bé amb les bases cristianes més oberturistes, es va limitar a recollir una llista d’aquests drets de l’encíclica Pacem in terris i de la Gaudium et spes (Secretariado Nacional del Clero, 1971: 53-58), documents eclesiàstics que avalen clarament la llibertat d’expressió, d’associació i reunió, la igualtat de la dona i el dret a la vida i a la integritat corporal, alhora que condemnen la tortura i les detencions arbitràries. Uns drets que la dictadura vulnerava sistemàticament.

Una altra qüestió que l’Assemblea no va saber abordar fou la revisió de l’actitud de l’Església en la Guerra Civil. La proposició 38, en la qual l’Església demanava perdó per la seua participació en el conflicte bèl·lic i la postguerra, no va ser aprovada per no obtenir la majoria reglamentària (dos terços), malgrat que va comptar amb 123 vots a favor, 113 en contra i 10 en blanc. El text debatut però no aprovat afirmava:

Si decimos que no hemos pecado, hacemos a Dios mentiroso y su palabra ya no está en nosotros. Así pues, reconocemos humildemente y pedimos perdón porque no siempre supimos ser verdaderos «ministros de reconciliación» en el seno de nuestro pueblo dividido por una guerra entre hermanos (Comes, 1973: 87-88).

Evidentment una conclusió amb aquests termes hauria suposat creuar la línia roja imposada pel règim.

Per una altra banda, l’Assemblea va obviar la modernització de l’organització eclesiàstica: no es canvien les estructures, no es democratitza l’Església, es manté el jerarquisme vertical descendent. Tampoc donà solucions als problemes dels rectors en les parròquies obreres ni a la crisi de fe i secularització dels capellans. Tot al contrari, tracta aquests sectors de forma despectiva dient que són «iglesias y teologías subterráneas». No s’atenen les aspiracions de canvi que demandava una part important del clergat. I com que la participació dels preveres en el govern de les diòcesis era escassa, els vents renovadors de la base a penes van moure la monolítica estructura eclesiàstica. Aquesta indiferència de la jerarquia davant dels problemes de base serà, segons Josep Antoni Comes, una de les causes de la forta onada secularitzadora que afectà els sacerdots espanyols [JAC]. En definitiva, l’Assemblea Conjunta, tot i que suposa una tímida crítica al règim i qüestiona el nacionalcatolicisme, no va satisfer les aspiracions de canvi i modernització del progressisme catòlic. El discurs de Franco de cap d’any de 1971 no deixava cap dubte que no toleraria el trencament de l’ordre establert el 1939: «Lo que no puede hacer el Estado es cruzarse de brazos ante actitudes de caràcter temporal asumidas por algunos eclesiásticos» (Comes, 1973: 21). Era un clar avís als catòlics renovadors.

3. L’APARICIÓ DE REVISTES CATÒLIQUES CRÍTIQUES AMB EL FRANQUISME

Una de les conseqüències més visibles del Vaticà II fou l’aparició d’un periodisme plural d’inspiració cristiana difusor dels principis conciliars, crític amb la dictadura i la jerarquia eclesiàstica. Un dels màxims exponents d’aquest periodisme fou el setmanari Cuadernos para el Diálogo (1963-1978). La seua aventura informativa és la d’un clar compromís amb la llibertat i la democràcia. La revista sorgeix a l’octubre de 1963, de la mà de Joaquín Ruiz-Giménez, ministre d’Educació durant 1951-1956, destituït per Franco (Davara, 2004). Cuadernos naix amb un clar influx del pensament democratacristià, però amb el temps i la proximitat del canvi democràtic evolucionarà cap a posicions pròximes a un centre esquerra, fins acabar el seu camí amb un periodisme de caire socialista. Cuadernos aglutina forces catòliques liberals, persones no creients i representants de l’oposició d’esquerra. Ruiz-Giménez posa en pràctica l’avançat catolicisme social i polític que va conéixer com a ambaixador a la Santa Seu entre 1948 i 1951, del pensament de Joan XXIII i del Vaticà II. De fet, Ruiz-Giménez va tindre ocasió de parlar amb Joan XXIII el 1963, i li va prometre difondre els seus ensenyaments. En tornar a Madrid, aquest compromís i el seu distanciament del règim, va cristal·litzar en la fundació de Cuadernos para el Diálogo (Castro Torres, 2010: 62).