Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

A Montserrat va anar també el nucli fundador de Saó. Vicent Cardona, Emili Marín i Josep Antoni Comes, entre altres, realitzaren convivències i retirs espirituals, fet que ha creat uns lligams duradors entre l’Abadia i Saó. La relació amb Montserrat va fer-se continua a partir del número cent de Saó , de setembre de 1987. En aquest número van col·laborar Maur Maria Boix (director de Serra d’Or durant el període 1962-94 i responsable del Servei de Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i Cassià Maria Just (abat de Montserrat durant el període 1966-1989). Just va mantenir les seues col·laboracions mensuals amb Saó fins al 1992. Posteriorment (entre 1992 i 2001) escriuran també en Saó els monjos montserratins Joan Evangelista Vilanova i Bosch (fundador i primer director de la revista Qüestions de Vida Cristiana ) i el teòleg Lluís Duch i Álvarez. Ha estat un luxe per a Saó comptar amb aquests homenots de la cultura catalana i del catolicisme progressista. Tots quatre escrigueren en la secció «El món i el regne». En temps més recents el vincle entre Saó i Montserrat es manté a través del monjo valencià Josep Miquel Bausset, fill de Josep Lluís Bausset.

Saó ha mantingut també una forta relació amb les revistes El Ciervo i Foc Nou a través de la periodista barcelonina Roser Bofill, la qual ha estat el cor d’aquestes dues publicacions entre 1956 i 2011, alhora que col·laborà en Saó de 1989 a 2011. El Ciervo , escrita íntegrament en castellà i de difusió estatal, aparegué el 30 de juny de 1951. Inicialment no fou renovadora ni catalanista. L’equip fundador estava format per militants de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, les congregacions marianes i la JOC. Els primers anys va mantenir una línia emmarcada dins del catolicisme social caritatiu tradicional de l’Església. Els redactors eren fills de la burgesia catalana espanyolista que havia assimilat el nacionalcatolicisme. El canvi d’època i l’evolució cap al progressisme es produeix al llarg de 1954 i 1955, anys en què s’integra una segona generació que havia assimilat l’herència progressista de l’Església catalana d’abans de la guerra (el catolicisme social dels capellans obrers de França i l’anomenada Nouvelle Theologie) i els múltiples contactes amb l’HOAC, la JOC i l’editorial Terra Nova. A això s’uneix la inquietud nacionalista, per una Església pròpiament catalana. Els grans artífexs del canvi foren els germans Joan i Llorenç Gomis (Casañas, 1989: 169-185). És a partir d’ara quan es produeixen nous replantejaments doctrinals que deriven en un esperit crític contra el nacionalcatolicisme i el diàleg entre cristianisme i socialisme (Martínez González, 2004). En El Ciervo han escrit prestigioses personalitats de les lletres, com els escriptors Miguel Delibes i Manuel Vázquez Montalbán (signava amb el pseudònim Sixto Cámara ), els filòsofs José Luis Aranguren i Eugenio Trías,

Victoria Camps i la valenciana Adela Cortina, el teòleg Enrique Miret Magdalena, el jesuïta Josep Maria Margenat i els crítics musicals Luis Suñén i Jordi Maluquer. Aquesta nòmina de pensadors li ha fet guanyar seguidors entre els progressistes cristians de Catalunya i la resta de l’Estat, també al País Valencià. De fet, el 6,4% dels lectors de la primera etapa de Saó llegien també El Ciervo.

Altres projectes de l’empresa El Ciervo SA són les revistes Foc Nou i Dialogal , escrites en català. Foc Nou , nascuda el 1974, mostra especial interés per la ciència, la cultura i les qüestions eclesiàstiques i religioses tractades sempre des d’un punt de vista ecumènic. I Dialogal , fundada el 2002, atén la comprensió de les diferents tradicions religioses, espirituals i laiques presents a Catalunya i al món. Ambdues revistes són un referent dels sectors renovadors del catolicisme català. Cal assenyalar també que sota la direcció d’Emili Marín, Saó ha estat distribuint Dialogal als seus subscriptors valencians des del 2003 fins al 2007. Les dificultats econòmiques que comença a patir Saó a partir de 2007 han impedit continuar aquesta relació editorial.

Roser Bofill (Barcelona, 1931-2011) mantindrà una relació periodística amb Saó des del 1989 fins al 2011, any de la seua mort. Va començar el 1956 com a redactora d’ El Ciervo fins assumir-ne la direcció a partir de 2006. També ha estat directora de Foc Nou entre 1974 i 1999. Igualment, Joaquim Gomis, un dels fundadors d’ El Ciervo , va escriure en Saó entre 1989 i 1999. Ambdós foren molt crítics amb el conservadorisme eclesial, al qual repetides vegades acusen d’estar tancat al món i d’anar contra els signes dels temps.

Roser Bofill. Arxiu Saó.

Altrament, Saó guarda uns lligams molt especials amb Pastoral Misionera, Frontera i Iglesia Viva. En aquestes tres revistes, escrites en castellà, han cooperat fundadors i col·laboradors de Saó. El primer director de Saó , Josep Antoni Comes, va dirigir també Iglesia Viva des del 1975 fins al 2009, alhora que fou cap de redacció de Pastoral Misionera entre 1968 i 1995 i secretari del consell de redacció de Frontera a partir de 1997. Així mateix, hi són també presents en el consell de redacció d’ Iglesia Viva els valencians Antoni Duato (un dels fundadors de Saó ), el teòleg Joaquim García Roca i els filòsofs Adela Cortina i Jesús Conill, tots tres professors de la Universitat de València i col·laboradors de Saó. En aquestes revistes, multades pel franquisme, trobem una línia editorial semblant a Saó pel que fa als discursos renovadors del Vaticà II. Els intercanvis d’idees entre aquestes publicacions i Saó han estat freqüents.

Pastoral Misionera va ser una de les revistes més destacades dels moviments d’AC. Començà a editar-se el 1965 com a butlletí dels consiliaris de la JOC. De difusió estatal i periodicitat bimestral, va continuar publicant-se fins 1995. Pertanyia a l’Editorial Popular, de Madrid, la mateixa empresa editora d’ Iglesia Viva i que va avalar Saó davant del MIT per a obtenir el permís d’eixida. Pastoral Misionera predicava els principis conciliars des d’un enfocament fronterer entre fe i acció sociopolítica. Va mantenir una praxi viva de l’activisme catòlic compromés per a transformar el món, cosa que suposava posar en qüestió algunes estructures sociopolítiques i religioses del franquisme [JAC]. La revista fou sancionada diverses vegades pel MIT entre 1971 i 1973. La multa més elevada, 50.000 pessetes, va ser a causa de la publicació (en el número de març-abril de 1973) de l’article «El celibato clerical en España» de Víctor Manuel Arbeloa, el qual posava en dubte el celibat com a mitjà de perfecció (Barrera, 2001: 131-139). L’article eixia a la llum en un context delicat, quan l’Església patia la sagnia de centenars de sacerdots secularitzats.