Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

La tercera doctrina admesa per Saó propugna una Església lliure que defense l’ecumenisme i afavorisca la pluralitat d’idees i la llibertat religiosa. Una altra cicatriu històrica que volia tancar el Vaticà II era la de les males relacions i prejudicis existents entre l’Església catòlica i les altres religions, cristianes o no. El Vaticà II va articular un nou ecumenisme tolerant i dialogant, alhora que acceptà la llibertat religiosa, dos fets de primera magnitud que suposen l’abandó de l’ortodòxia de l’exclusió. El diàleg interreligiós, base de l’ecumenisme, va ser una de les noves línies d’obertura del catolicisme. La doctrina ecumènica queda reflectida en el decret sobre les esglésies orientals catòliques Orientalium ecclesiarum , el decret sobre l’ecumenisme Unitatis redintegratio i la declaració sobre les religions no cristianes Nostra aetate. Amb l’ecumenisme, el Vaticà veu les altres esglésies cristianes com a «germans separats» i fa una crida al diàleg i la unitat dels cristians. Aquest precepte s’uneix a l’acceptació de la llibertat religiosa com a dret de les nacions. En aquest sentit, Dignitatis humanae suposa l’abandó dels plantejaments antiquats de defensa a ultrança de l’Estat confessional catòlic.

2. EL NAIXEMENT D’UN PROGRESSISME CATÒLIC OBERTURISTA A ESPANYA

Els efectes del concili a Espanya van ser immediats. Hi va haver un enfrontament entre el catolicisme conservador i el progressista, l’anomenat progressisme catòlic. La jerarquia eclesiàstica en general no va ser massa procliu a la renovació propugnada pel Vaticà II. La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) es va mantenir cauta davant del règim, malgrat que nombrosos catòlics començaven a allunyar-se de la dictadura. L’obstacle era el nacionalcatolicisme, aqueixa rància unió entre nacionalisme espanyol i catolicisme tradicionalista que té com a conseqüència que l’Església s’involucre en els valors sociopolítics de la dreta política, fet que es tradueix en una cadena de favors que converteix l’estament eclesial en protegit i alhora protector del poder polític. De fet, els més alts prelats espanyols que participaren en el concili –Casimiro Morcillo (arquebisbe de Madrid) i Enrique Pla y Deniel (cardenal de Toledo)–, eren ferms defensors de la «cruzada» de la Guerra Civil, que Joan XXIII detestava. Eren homes extremadament conservadors i difícilment farien complir el Vaticà II. La intervenció dels bisbes espanyols al concili fou minoritària i pintoresca, a penes tingueren influència en els acords conciliars. Només Josep Maria Jubany, Josep Pont i Gol, Antonio Añoveros, Rafael González Moralejo i el valencià Vicente Enrique Tarancón formaren part d’un petit grup oberturista (Bort Castelló, 2012 a ).

En les diòcesis valencianes el tancament eclesial fou la nota dominant. L’arquebisbat no va desenvolupar la majoria de les constitucions del concili, més aviat va obviar, obstaculitzar o boicotejar les iniciatives dels catòlics renovadors. Almenys aquesta és la interpretació del catolicisme progressista. Durant la dictadura, l’arquebisbat va estar governat per Prudencio Melo (1940-1946), Marcelino Olaechea (1946-1966), Rafael González Moralejo (1966-1969) i José María García Lahiguera (1969-1978). La característica comuna dels dos primers fou l’immobilisme, la por als canvis que demanava una societat cada vegada més secularitzada, la incomprensió als preceptes del Vaticà II i l’acceptació del franquisme. En canvi, Moralejo representa un tímid oberturisme que és tallat en sec per García Lahiguera, el qual torna als temps de l’aïllament eclesiàstic. Antoni Duato, vicari episcopal i membre de l’equip de govern de González Moralejo, anys després impulsor de Saó , afirma que el concili no canvià a València la mentalitat clerical anquilosada (Comes Ballester, 2013). El ressorgiment del valencianisme i l’activitat de moviments renovadors com la JOC i la JARC inspirats pel concili coincidiren amb el mandat d’Olaechea, el qual no va estar a l’altura de les circumstàncies, ni per a reconduir la lluita de classes que es donava al si de l’Església ni per a assumir les reivindicacions conciliars dels cristians valencianistes.

Immediatament després del concili es va produir l’anomenada «crisi postconciliar» a tot Europa, que no és altra cosa que l’enfrontament entre l’empenta renovadora i l’aferrament al passat; o dit d’una altra manera, entre els grups progressistes i els conservadors. La divisió interna fou més acusada a Espanya per la influència de la dictadura. Aquestes situacions van tenir historials propis en totes les diòcesis i comunitats catòliques. La immersió de l’Església en el món que propugnava la Gaudium et spes i el paper de l’apostolat seglar d’ Apostolicam actuositatem van ser entesos de manera diferent per la jerarquia –conservadora i franquista– i els catòlics progressistes, els quals assumiren la seua vivència cristiana en clau social i reivindicativa, identificant l’autenticitat evangèlica amb la denúncia sistemàtica de les injustícies socials i la lluita contra la repressió franquista. A més del Vaticà II, el progressisme catòlic va rebre la influència de nous corrents de pensament que discorrien llavors per Europa, com el marxisme, l’existencialisme, l’estructuralisme i l’Escola de Frankfurt, el Maig del 68, l’eurocomunisme o els moviments d’emancipació de la dona i de descolonització del Tercer Món. Aquestes ideologies van influenciar molts membres de l’Església en els camps teològic, pastoral i social. Nombrosos creients i clergues van fer conjugar sense problemes la consciència renovadora del Vaticà II amb el marxisme i altres ideologies de transformació social. Com veurem més avant, aquests sectors es van aglutinar sobretot en grups d’Acció Catòlica, comunitats cristianes de base i revistes catòliques renovadores. Aquesta barreja ideològica va provocar també l’entrada de catòlics progressistes en formacions polítiques i sindicats d’esquerra, fet que va mantenir al llarg de la dictadura una presència prolongada de moviments sincrètics entre socialisme i cristianisme.

L’indicador més expressiu de la crisi interna de l’Església va ser, sens dubte, l’enorme sagnia de secularitzacions en el clergat. Pau VI, en una decisió costosa i audaç, va permetre el cessament en el ministeri sacerdotal actiu, inclosa la dispensa del celibat, de nombrosos sacerdots. Ni el papa ni ningú podia calcular l’explosió de crisis personals i de reducció a l’estat secular de milers de religiosos (Montero, 2005). A Europa, segons Vicente Conejero, les secularitzacions en l’etapa postconciliar van fer perdre a l’Església 25.000 sacerdots i religiosos (Signes, 2008: 21). A Espanya, Martín Velasco constata que la disminució del clergat per defuncions i abandó fou constant, es passa de 26.000 sacerdots el 1966 (any en què comencen a produir-se les primeres secularitzacions) a menys de 21.000 el 1987. I a Catalunya, Francesc Núñez afirma que el 18 per cent dels sacerdots diocesans van demanar la secularització entre 1978 i 2008 (Núñez Mosteo, 2008: 75). Al País Valencià manquen estudis sobre aquesta qüestió i desconeguem el nombre total de secularitzats. Únicament l’obra ¿Por qué nos salimos? Los secularizados , que recull catorze testimonis de sacerdots secularitzats valencians, entre els quals hi ha sis col·laboradors de Saó , ofereix informació al voltant del tema. Saó explicarà el fenomen com un desengany de cert clergat progressista pel tancament conservador i la no aplicació del Vaticà II per la jerarquia. De fet, alguns dels col·laboradors més destacats de Saó van abandonar el sacerdoci per aquest motiu, com és el cas d’Antoni Ferrer, Ramon Gascó, Avel·lí Flors, Antoni Signes o Joaquim Adell.