Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Tanmateix, com és sabut, el nou valencianisme no resulta vencedor en la Batalla de València. Després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982, el nacionalisme democràtic quedarà relegat a la resistència, amb actors que es troben en posicions devaluades, estigmatitzades i minoritàries, mentre que la identitat legitimadora que s’imposa en les institucions dominants seguirà el model polític estatuari impregnat pels senyals d’identitat imposats pel blaverisme, model identitari que arribarà a ser acceptat per la majoria del cos social.

Juntament amb el cristianisme conciliar i el nacionalisme fusterià, Saó afegeix com a tercer factor característic una ideologia d’esquerres que abraça el socialisme humanista comunitari. L’editorial del primer número, «Temps de Saó », no en deixa dubtes, la revista es defineix com a «democràtica, socialista i comunitària». Saó participa d’aquests moviments fent un producte comunicatiu propi i original. A més de la seua temàtica religiosa en la línia renovadora del Vaticà II, tracta qüestions culturals, polítiques, socials i econòmiques del País Valencià i d’arreu del món. Precisament els continguts no religiosos ocupen la major part de l’espai. La revista ha experimentat una evolució en aquest sentit. Inicialment la reflexió religiosa (teologia, Església i grups cristians de base) capta bastant l’interés de Saó , durant els anys 1976-1980 ompli el 34,93% de la publicació enfront un 65,03% de temàtica general. Però amb el pas del temps els assumptes celestials aniran minvant. De fet, entre 1985 i 1987 ocupen ja un 14,51%. I això es reflecteix igualment en el «Quadern», el suplement monogràfic que edita en cada número. Dels 153 quaderns publicats entre 1987 i 2001, sols el 12,40% fan referència a qüestions religioses, mentre que el 87,6% restant s’ocupa de temes generals no religiosos.

Però, per damunt de tot, Saó és una revista d’informació, anàlisi i reflexió, especialitzada en temes valencians que practica un periodisme de qualitat i d’aprofundiment, cultivant sobretot l’article divulgatiu, els gèneres d’opinió, el reportatge i l’entrevista en profunditat. En aquest sentit, s’assembla bastant a les revistes Serra d’Or, Foc Nou, Encrucillada o Lluc , en les quals trobem reflexió religiosa feta per creients al costat d’articles sobre la qüestió nacional elaborats per religiosos o agnòstics. En paraules del catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, Josep Maria Jordan Galduf (2009), la trajectòria de Saó es resumeix en «una tasca ben seriosa, oferint debat obert sobre temes socials, culturals i religiosos, que li han fet guanyar un prestigi innegable». I més encara, Saó aconseguirà agrupar diversos corrents del valencianisme democràtic en un mateix projecte editorial, un fet insòlit que mai cap altra publicació valenciana anterior escrita en llengua pròpia havia aconseguit, ni en la Renaixença ni en la II República. Per primera vegada escriuen en un mateix periòdic amb pluralisme i respecte mutu, catòlics i agnòstics, esquerrans socialistes i comunistes i democratacristians, fins i tot autonomistes, defensors de terceres vies i independentistes. Sols hi quedaran exclosos el blaverisme i l’espanyolisme uniformista.

Capítol 2

LES ARRELS CRISTIANES DE SAÓ

LA INFLUÈNCIA DEL CONCILI VATICÀ II

1. EL VATICÀ II, UNA FINESTRA D’AIRE FRESC PER AL CATOLICISME (1962-1965)

L’Església va sofrir convulsions internes a partir del Vaticà II (1962-1965), iniciat per Joan XXIII i conclòs per Pau VI. El Vaticà II fou el XXI concili ecumènic de l’Església catòlica. L’11 d’octubre de 1962 tenia lloc l’acte d’obertura. Joan XXIII va deixar clara la naturalesa pastoral dels seus objectius. No es tractava de definir noves veritats ni condemnar errors del passat, sinó de renovar l’Església per a fer-la capaç de transmetre l’Evangeli en els nous temps. El concili pretenia també buscar camins d’unitat entre les diverses esglésies cristianes, cercar els elements bons dels nous temps i establir un diàleg amb el món modern. O, dit d’una altra manera, volia promoure la renovació moral de la vida cristiana i dels fidels, adaptar la litúrgia cristiana a les necessitats dels nous temps i aconseguir una major interrelació amb les altres religions (Oriol Tataret, 2008: 129-183).

El Vaticà II marca un abans i un després en l’Església, la seua doctrina inspirarà l’acció i el compromís social de molts moviments cristians. Espanya i el País Valencià –integrat en l’anomenada Província Eclesiàstica de València–no foren una excepció. Els capellans i seglars fundadors de Saó van beure del concili i de les encícliques Mater et magistra i Pacem in terris de Joan XXIII, sobretot en dos aspectes fonamentals renovadors que definiran la línia ideològica de la revista. El primer es refereix al paper de l’Església davant de les minories nacionals i la seua opció per l’ús de les llengües vernacles de cada país en el culte, incloent les nacions sense Estat. I el segon, la lluita contra les desigualtats socials prenent l’Evangeli com a bandera. És a dir, Saó advoca per una Església nacional arrelada a la cultura i la identitat del país, i per una Església dels pobres als quals cal ajudar. Aquests preceptes són assumits a Espanya pels cristians progressistes com un alliberament i una oportunitat per a trencar les escleròtiques estructures de l’Església, ancorada en el nacionalcatolicisme. Aquest moviment proconciliar volia abandonar els vells estils d’una Església aburgesada, conformista i aliada a la dictadura, plantejava una dura autocrítica al catolicisme i exigia la democratització de l’Estat.

L’Església va assumir al concili les diferents llengües i cultures del món com a patrimoni propi. Aquesta doctrina es desenvolupa principalment en les constitucions conciliars Lumen gentium (Llum de les nacions) Gaudium et spes (L’Església en el món actual) i Sacrosanctum Concilium (constitució sobre la Sagrada Litúrgia). Els dos primers documents es refereixen a les cultures minoritàries i el tercer, a la missa. En Lumen gentium s’afirma clarament que l’Església ha d’assumir i reforçar els valors, riqueses i costums dels pobles. En Gaudium et spes s’aclareix la importància de la nació a partir de la cultura pròpia, alhora que es reclama als poders polítics respectar i fomentar la cultura de cada poble, incloses les minories nacionals, així com la renuncia a l’ambició de dominar les altres nacions. I en Sacrosanctum Concilium s’admet la necessitat d’usar les llengües vernacles en la litúrgia. A partir del concili, la missa deixà de fer-se en llatí i passà a oficiar-se en les diferents llengües del món. Aquesta doctrina aplicada al País Valencià significa que l’Església havia d’assumir la normalització de la llengua autòctona de les comarques catalanoparlants del país. Però no fou així, els bisbes valencians desllatinitzaren la litúrgia per a castellanitzar-la (Aguado Medina, 1979).

La segona doctrina conciliar acceptada pels promotors de Saó advoca per una Església missionera encarnada enmig del món, en les alegries i el patiment de les persones. Aquesta línia doctrinal es desenvolupa amb molta concreció en el decret Ad gentes divinitus sobre l’activitat missionera de l’Església. El Vaticà II entén per Església missionera la tasca del clergat i fidels seglars en la propagació de l’Evangeli. Per tant, el concili exhorta a una nova obertura del clergat, de l’apostolat laic i de les diòcesis en totes les nacions, sense imposició d’una cultura sobre una altra. Ad gentes planteja que l’Església ha de parlar i abraçar totes les llengües. També diu que els sacerdots, els missioners i l’apostolat seglar, a fi que puguen evangelitzar amb més èxit arreu del món, han d’adaptar-se i abraçar els costums i les llengües de cada nació. Això implica també una Església que ha de presentar-se al món amb humilitat i servei, prestant especialment atenció als més necessitats; una Església defensora de les minories nacionals, capaç d’aixecar-se contra tota injustícia. En definitiva, una Església compromesa amb la solidaritat i els drets humans i els drets nacionals dels pobles.