Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

4. SAÓ : CRISTIANA, VALENCIANISTA I SOCIALISTA

La revista Saó inicia el seu camí a l’estiu de 1976, però realment la seua acta de naixement va començar a escriure’s el 1962. Aquell any succeïren dos esdeveniments que marcaran la línia editorial de la publicació. El primer fou l’inici de les sessions del Concili Vaticà II, impulsat per Joan XXIII, un esdeveniment religiós que marcà el segle XX, ja que va tenir repercussions en tot el món catòlic. El concili pretenia aconseguir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels i adaptar l’Església a les necessitats del present.

El segon fou la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, una obra teòrica de fons nacionalista que provocarà una presa de consciència identitària en un sector de la societat valenciana. El pensament de Fuster va originar un autèntic terratrèmol identitari pel fet que reafirmava la catalanitat lingüística i cultural d’una part del País Valencià, alhora que reivindicava la normalització de la llengua en els àmbits de prestigi social que ocupava el castellà. Aquestes dues ideologies, modernes i renovadores en aquell temps, conformen el substrat ideològic de Saó.

La concepció cristiana de Saó és progressista. La revista defensa una Església despullada de poder i de riquesa amb l’obligació moral de treballar amb i pels pobres. No sols manifesta un clar compromís amb les classes socials més necessitades, amb capellans que ixen del temple i treballen a peu de carrer en barris obrers, sinó que també reivindica una Església oberta al món que assumisca els drets socials, la llibertat de culte, la democràcia, l’ecumenisme i el diàleg entre fe i cultura. Bastants d’aquestes idees no seran ben rebudes per la conservadora jerarquia de l’Arquebisbat de València, que continuarà mantenint la seua històrica aliança amb la burgesia i la dreta. En el tardofranquisme i la Transició es va produir una lluita ideològica al si de l’Església valenciana entre una esquerra integrada en els col·lectius del progressisme catòlic i una dreta representada per la jerarquia i el cos de religiosos que acceptaven l’statu quo oficial.

Al País Valencià els postulats més oberturistes del Vaticà II inspiraran les accions de molts cristians, sobretot rectors de barriades obreres i col·lectius catòlics renovadors que constitueixen l’anomenat progressisme catòlic. En aquest moviment s’articulen diversos corrents que a partir de 1976 confluiran en Saó. De tots, els més decisius en la fundació de la revista van ser la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i la Joventut Agrícola Rural Catòlica (JARC), dos moviments especialitzats d’apostolat seglar d’Acció Catòlica. Però també convergeixen en la publicació rectors de parròquies populars del Grup Sacerdotal d’Orientació Renovadora i grups cristians de base com ara La Paraula Cristiana, Iglesia Universitaria i Misión Obrera, així com creients del moviment sindical i veïnal, capellans obrers i secularitzats, i membres del partit democratacristià UDPV. Bastants militants d’aquestes organitzacions assumiren consciència valencianista imbuïts per la Sacrosanctum Concilium (constitució sobre la sagrada litúrgia) del concili, que aprova l’ús de les llengües vernacles en el culte catòlic en substitució del llatí, i mitjançant els contactes que mantenen amb escriptors i intel·lectuals nacionalistes en plataformes culturals i polítiques.

De fet, a més de la vessant social, Saó reivindica també –com a premissa del concili– una Església encarnada en la realitat cultural del poble. I això, traduït a la realitat valenciana, significa una Església que adopte en la missa i la vida pastoral la llengua pròpia de les comarques catalanoparlants. Tanmateix, aquest discurs democràtic i nacionalitari xocarà frontalment amb el catolicisme tradicionalista de l’arquebisbat. I no sols això, l’Església valentina, que havia patit un fort procés de castellanització durant el franquisme, continuarà mantenint durant la democràcia aquest estatus de superioritat cultural i espiritual del castellà enfront del català. La jerarquia eclesiàstica renuncia a la valencianització de la litúrgia en substitució del llatí i adopta el castellà com a llengua de culte, abandonant sense pudor l’idioma amb el qual sant Vicent Ferrer pronunciava els seus sermons segles abans.

La qualitat humana, professional i cívica dels promotors i col·laboradors cristians de Saó ho diu tot. Entre 1976 i 1987 hi van escriure figures significatives del progressisme catòlic valencià, com ara Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Maria Soriano Bessó, Emili Tortosa, Josep Espasa, Josep Antoni Ferrer, Cristòfor Aguado, Vicent Sorribes, Joaquim García Roca i Pere Riutort. També hi van escriure regularment Joan Lluís Sanxis, Ramon Haro, Ramir Reig, Josep Fornés, Ramon Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs, Antoni Signes, Marcial Martínez, Francesc Fayos i Vicent Miquel i Diego.

Si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó , a partir d’octubre de 1977 es produeix l’entrada de la intel·lectualitat del nacionalisme democràtic. La figura clau del nou valencianisme és Joan Fuster. La seua obra Nosaltres, els valencians tingué un gran impacte polític i social. Orientà el valencianisme cap a una nova formulació diferent a l’existent abans de la Guerra Civil. Fuster planteja la nació definida a partir de la llengua, el català, i consegüentment l’àmbit nacional dels valencians seria els territoris de parla catalana, els Països Catalans, que és una proposta de nació que s’identifica amb el domini lingüístic. Per tant, planteja la reconstrucció nacional del País Valencià dins dels Països Catalans, terme que ell popularitzà, sobretot en la controvertida obra Qüestió de noms. D’aquesta manera, Fuster reivindica la catalanitat de la llengua i cultura del País Valencià enfront d’un procés històric de castellanització i despersonalització del poble valencià, decadència que s’havia accelerat després de la desfeta d’Almansa de 1707. En aquest procés de castellanització, segons Fuster, havien tingut una gran responsabilitat primer la noblesa i l’Església i més tard la burgesia, ja que el poble sempre s’havia mantingut fidel a la llengua. Per a Fuster, al País Valencià no havia quallat una classe dirigent vertebradora de la societat i amb voluntat de liderar el país. El comportament de les elits havia estat tradicionalment antivalencià, lingüísticament castellanitzador i políticament sucursalista i submís a Madrid. Aquesta pauta històrica exigia un canvi d’actitud dels futurs dirigents democràtics per a crear una nova relació del País Valencià amb Espanya i la resta dels Països Catalans d’acord amb els interessos polítics, econòmics i de la identitat dels valencians.

L’obra de Fuster tindrà aviat un gran impacte en l’àmbit universitari. Orientà la presa de consciencia d’una part del poble valencià cap a una nova formulació nacionalista d’esquerres. A partir de Nosaltres, els valencians assistim a una agonia del valencianisme històric que venia de la República i a l’aparició d’un nou nacionalisme que és assumit per la nova esquerra antifranquista. El nou valencianisme serà fusterià i d’esquerres, amb un component catalanista, i es cova principalment en la Universitat de València, el lloc on coincideixen en aquesta època la majoria d’activistes demòcrates. Aquest valencianisme es diferencia del de la II República fonamentalment en tres coses: és predominantment universitari, és políticament radical i democràtic, i tendeix a manifestar-se de manera predominant, encara que no exclusiva, en el socialisme (Sanz i Felip, 2006: 31-39). Les idees de Fuster sobre la qüestió nacional valenciana aplicades a la política, i plasmades també en certa premsa valencianista, com és el cas de Saó , es poden resumir en tres característiques que tot seguit exposem.