Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Tot i que en un altre treball oferim una visió ampliada d’aquesta nova premsa valencianista, per tal d’entendre Saó en el seu context comunicatiu, convé fer esment a les publicacions més representatives. En els dos anys immediatament posteriors a la desaparició del dictador, on encara era vigent la política repressora de la Llei de Premsa de 1966, apareixen diverses publicacions que configuren un primer embrió de premsa valencianista que lluita contra un franquisme encara viu. En aquest grup primigeni hi ha Saó, Dos y Dos i Valencia Semanal , així com els butlletins polítics Eines del PSAN de l’Horta i Cal Dir del PCPV-PCE. En aquest bienni fan acta d’aparició algunes revistes culturals locals promogudes per col·lectius nacionalistes ( L’Andana de l’Alcúdia, Quaderns de Pego o Els Ports de Morella) i les primeres publicacions del sindicalisme agrari democràtic com Camp Valencià , editada per la Unió de Llauradors del País Valencià.

La premsa valencianista experimenta un notable creixement durant la preautonomia (1978-1982), ja vigent la Constitució però amb la màxima virulència de la Batalla de València. Són anys d’efervescència democràtica, autonomista i cultural. La marxa cap a la democràcia i l’autonomia política del País Valencia sembla imparable, malgrat el fracàs electoral dels partits nacionalistes i el dur enfrontament que mantenen UCD i PSPV-PSOE al voltant de l’Estatut. En aquest quinquenni naixen les primeres revistes literàries de la Transició – Cairell i Lletres de Canvi –, que aglutinen el moviment de poetes de l’anomenada generació dels setanta. I comencen el seu camí els primers periòdics d’informació comarcal – L’Horta, La Veu de Llíria, Benicadell de la Vall d’Albaida, Generalitat i La Veu de Xàtiva – i petites revistes locals – Trenc d’Alba de Sueca, El Diariet de Vinaròs i L’Alcora Avui – que van omplint l’espai comunicatiu més proper.

Una novetat rellevant en aquests anys fou l’aparició de les revistes de cultura i pensament, com Trellat i L’Espill , aquesta última fundada per Joan Fuster, al voltant de les quals s’apleguen reconeguts polítics, escriptors i intel·lectuals nacionalistes. Assistim també a l’arrancada de les primeres revistes de recerca local i comarcal – La Closa de Xirivella, Manoll de Sueca, Papers de la Costera de Xàtiva, Quaderns de Sueca i Ullal de Gandia– que seran pioneres de l’embranzida que experimentaran aquestes publicacions al llarg dels anys vuitanta i noranta.

Igualment significativa fou l’aparició del Butlletí d’Acció Cultural del País Valencià, que actuà de catalitzador del nou valencianisme en els aplecs del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. O els intents de recuperar l’antany popular premsa satírica valenciana amb El Dàtil de Gandia i El Corcó de Sueca al poble natal de Bernat i Baldoví. Assistim també a l’aparició de la primera premsa de l’ensenyament de la democràcia –les revistes Aladre de Castelló i All-i-oli de l’STE-PV– i de la principal revista del moviment ecologista valencià, La Casa Verda d’Acció Ecologista-Agró. I com a contrapunt cultural, apareix la primera premsa del blaverisme: les revistes Murta, Som i El Crit del Palleter , anticatalanistes i hostils al valencianisme nacionalista. Així mateix, continuen apareixent revistes culturals locals com Xixona Jove, Cascall de Pedreguer, Celobert de Bétera, Arnera de Castelló, Cadafal de Vila-real, Llavor de Carcaixent i Pregó de Gata. I també els butlletins polítics com El Suecà del PCPV, Esquerra Unida d’EUPV o Lluita del PSAN.

L’aprovació de l’Estatut d’Autonomia inicia una nova etapa. Entre 1983 i 1987 es consoliden noves publicacions. Hi ha una continuïtat respecte als models de premsa sorgits en la Transició amb l’afegit ara de revistes especialitzades editades per la Generalitat Valenciana, com Papers d’Educació, Indicadors de Conjuntura (energia i indústria) i la Revista d’Estudis Autonòmics , les quals empren les dues llengües oficials amb un ús notable del català. Això no obstant, la principal novetat d’aquest període és l’aparició el 1984 del setmanari El Temps , editat per Eliseu Climent i que aviat es difondrà en tots els territoris de llengua catalana.

Saó i El Temps aconseguiran superar molts entrebancs i sobreviure en un sistema comunicatiu dominat pels mitjans en castellà fins a convertir-se en les revistes nacionalistes més representatives.

Durant aquests anys naix també un altre referent de la premsa en català, la revista de còmics i relats infantils Camacuc. Un altre projecte que es consolida és la revista de recerca històrica Afers , la qual recull treballs dels historiadors més rellevants del domini lingüístic català. Camacuc i Afers –igual que L’Espill i El Temps –superen les fronteres del País Valencià i es difonen per la resta de territoris de llengua catalana. En aquesta etapa és també significativa l’empenta que assoleixen les revistes de recerca local i comarcal amb noves capçaleres com La Rella de Santa Pola, Lauro de Llíria, Alba de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Vall d’Albaida i Al-Gezira d’Alzira.

En els primers anys de l’autonomia cal ressenyar l’aparició de nous periòdics d’informació de proximitat com Plaça Major, Sueca Viva, Benicarló Crònica, La Veu de la Marina, Au! dels Ports i Crònica de la Vall d’Albaida. I també la continuïtat de la premsa local cultural amb revistes com La Milotxa de l’Atzúvia, Penyagolosa de Castelló, La Riba de Riba-roja de Túria, Bèrnia de Benissa, Bresca de Villalonga i La Belluerna de Teulada. Són publicacions que treballen per la recuperació i difusió de la història, el patrimoni i les tradicions populars locals.

Així mateix, com a conseqüència de la recuperació de la literatura en català, sorgeixen noves revistes de creació i crítica literària promogudes per grups d’escriptors i col·lectius culturals, com ara Cairell i Daina de València, L’Aiguadolç de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Passadís de Benicarló, El·lipsi de Gandia i Tramoia d’Elx. I, alhora, veuen la llum la revista de filologia Caplletra de la Universitat de València, La Terra (especialitzada en temes agrícoles) i la revista de cultura i història Batlia , editada per la Diputació de València.

Aquesta nova premsa valencianista naix sota l’empara d’una nova generació de periodistes, escriptors i editors que mostren una clara voluntat de normalitzar la llengua en tots els àmbits de la societat valenciana, mantenint un model estable de llengua literària fonamentat en les Normes de Castelló de 1932 que és convergent i unitari amb les altres varietats dialectals de la llengua catalana. Un model que ha aconseguit assentar-se en l’actual democràcia, malgrat els intents desestabilitzadors de secessionisme lingüístic promoguts per la dreta valenciana.