Francesc Martínez Sanchis - La revista Saó (1976-1987)

Aquesta revista fou un important esdeveniment en la vida política i periodística espanyola. Un antic ministre de Franco es permetia fer un periodisme crític, clarament compromés amb un règim de llibertats. Més que els temes religiosos, hi predominaven els continguts polítics, i això la posà en el punt de mira del règim. Carlos Barrera assenyala que entre 1967 i 1972 la publicació va sofrir cinc expedients sancionadors del MIT amb multes que oscil·laven entre 16.000 i 50.000 pessetes. La pressió arribà fins a tal punt que Ruiz-Giménez hagué d’abandonar la direcció el 1966 (Davara, 2004: 205-206). El rebuig de Cuadernos no venia sols del Govern, també d’altres instàncies del règim. El diari Arriba l’anomenava «Cuadernos para el garrotazo», els magatzems de l’empresa editora de la revista a Barcelona foren incendiats el 1972, i el 1973 la redacció va rebre amenaces de l’extrema dreta. Però foren els problemes econòmics els que posaren fi a la publicació. L’aparició d’ El País i Diario 16 suposà una competència aclaparadora en els quioscos, i l’intent impossible d’un finançament partidista condueixen el setmanari a la seua desaparició en la tardor de 1978.

L’estela de Cuadernos para el Diálogo serà llarga. La revista fou un referent per als cristians progressistes de tot l’Estat. De fet, tots els fundadors de Saó llegien el setmanari [JAC]. I els seus continguts es convertiran en exemple a seguir: la convivència política dels espanyols, els temes religiosos en la línia del Vaticà II, el desenvolupament econòmic amb criteris socials i de solidaritat, la defensa dels drets humans o la situació de les nacionalitats ibèriques. Unes reflexions presents també en altres revistes catòliques que inspiraran el camí de Saó. De fet, Saó enllaça i participa en dos moviments sociopolítics i religiosos singulars que es desenvolupen a Espanya durant el franquisme i que tindran certa influència en la Transició. Ens referim als nacionalismes dels territoris de l’Estat amb llengua pròpia diferent al castellà i al catolicisme progressista. Ambdós corrents aconsegueixen transmetre les seues idees i propostes per mitjà d’una premsa específica. Pel que fa al progressisme catòlic, aquest corrent es fa visible davant de l’opinió pública a través de revistes de difusió estatal escrites en castellà. Les més representatives són El Ciervo , nascuda a Barcelona el 1954, així com Juventud Obrera editada per la JOC entre 1956 i 1967. I també Pastoral Misionera i Iglesia Viva , ambdues fundades a Madrid per l’Editorial Popular SA el 1965 i 1966, respectivament. Igualment, els catòlics progressistes fan sentir la seua veu en revistes redactades en llengües vernacles de difusió regional. A Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears i el País Valencià el cristianisme progressista recupera la tradició catòlica autòctona i assumeix idees nacionalistes. Aquests catòlics llancen publicacions en les quals escriuen també escriptors, periodistes i intel·lectuals nacionalistes. En català destaquen Qüestions de Vida Cristiana i Serra d’Or , ambdues editades per l’Abadia de Montserrat, així com Oriflama i Foc Nou. I també Lluc de Mallorca i Saó de València. Igualment assoleixen gran prestigi les revistes en èuscar Zeruko Argia i Herria Eliza 2000 , i la gallega Encrucillada. Aquestes publicacions han contribuït a la recuperació dels nacionalismes perifèrics reprimits pel franquisme, ja que introdueixen, junt amb el catolicisme renovador, el debat dels drets nacionals dels seus pobles d’origen. Algunes d’elles influïren en Saó de diverses maneres. Unes, com Serra d’Or , com a model de col·laboració entre catòlics i nacionalistes; d’altres, com Iglesia Viva, Pastoral Misionera, El Ciervo i Foc Nou , pel manteniment d’unes relacions periodístiques i editorials en una línia molt activa de pensament cristià.

L’afinitat ideològica i d’objectius han mantingut uns llaços de germanor entre Saó i aquestes revistes que han perdurat fins a temps recents. Una de les més prestigioses és Serra d’Or , fundada el 1959 a l’Abadia de Montserrat, símbol del cristianisme a Catalunya. És la revista més emblemàtica en el camí de redreçament de la cultura catalana durant el franquisme. Com afirma Carme Ferré, Serra d’Or ha esdevingut pedra fitera, una revista de cultura i de militància en la reconstrucció del país, que va fer de la divulgació cultural una eina de lluita en un temps de cultura vigilada. Una revista de resistència cultural, un espai de confluència de la intel·lectualitat catalana i de famílies polítiques de diverses sensibilitats que tenien un objectiu comú: lluitar contra el genocidi cultural que assetjava la cultura catalana. La protecció de l’abat Aureli Maria Escarré, va ser determinant per a la supervivència de la revista. Aquesta publicació es va convertir en una sòlida plataforma per als intel·lectuals catalans i es va distribuir en tots els territoris del domini lingüístic. De fet, el 1968 Serra d’Or tenia 12.335 subscriptors als Països Catalans, el 65% concentrats a Barcelona (Ferré Pavia, 2000).

Per Montserrat passen totes les patums de la resistència catalana que collaboren en Serra d’Or. Des de 1964 fins a 1995 la revista va estar dirigida pel religiós Maur Maria Boix, al qual va succeir Josep Massot i Muntaner. Entre els membres del seu consell editor han figurat noms de la talla d’Antoni M. Badia i Margarit, Oriol Bohigas, Ramon Bastardes, Sebastià Benet, Josep M. Bricall, Max Cahner, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Joan Coromines, Xavier Fàbregas, Joaquim Molas, Miquel Porter i Moix, Antoni de Rosselló, Josep Tèrmit, Francesc Vallverdú i Jordi Ventura, entre altres.

TAULA 2.1

Revistes catòliques progressistes (fins 2015)

Serra d’Or i l’ambient cultural de Montserrat van exercir certa influència en el nou valencianisme. El 1960, de la mà de Joan Fuster i Max Cahner, comença una llarga tradició d’excursions culturals valencianistes al monestir benedictí que reforçaran la idea de recuperació nacional del País Valencià, allò que es coneixia col·loquialment com «fer país». Aquests viatges reforcen la vinculació amb Catalunya del nou valencianisme principalment de dues maneres: amb la collaboració de valencianistes en Serra d’Or i el manteniment de contactes en la clandestinitat entre representants de partits nacionalistes de Catalunya i el País Valencià. Alguns dels collaboradors de Serra d’Or ho seran més tard de Gorg i Saó , com és el cas de Joan Fuster, Josep Maria Soriano, Rafael Lluís Ninyoles i Ricard Blasco. Però no van ser els únics. Una data significativa és el número que dedicà Serra d’Or al País Valencià al juny de 1968, coordinat per Andreu Alfaro amb il·lustracions de l’Equip Crònica i articles de Joan Fuster, Amadeu Fabregat i Josep Maria Soriano.