AAVV - Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

A més a més, la planta noble acollia un espai singular, la capella, que era de dimensions discretes, car tan sols existia un banc de fusta, però que tenia tots els elements litúrgics necessaris, com ara un faristol amb un missal, una casulla, una estola i una bossa de corporals. Hi abundaven sobretot les làmines de caràcter sacre així com imatges en pedra i alabastre. Tot el parament existent com tovalloles, cortines, dossers, etc. estava fabricat amb teixits de seda, domàs, tafetà, a més d’estar guarnit amb randes, puntes i galons d’or.

El 26 de juny començava la segona sessió de l’inventari, segurament per la planta baixa, encara que el document no ho especifica. En un traster, a tall de calaix de sastre, s’acumulaven estores, catifes, brasers, dos llits, tapissos, una espasa i algunes quantitats discretes de menjar, com ara tres barcelles d’ametlles i sis lliures de cacaus. El notari i la comitiva s’endinsaren en una sala o saleta de visites on trobaren tres cadires grans de repòs, un quadre de temàtica religiosa, baguls amb roba, pomets de vidre d’aigua d’olors i un escriptori. En aquest espai, com dos béns més, es registraven les dues esclaves de la família: Victòria i Maria Lluïsa. La primera tenia uns 60 anys mentre que la segona, de pell bruna amb tres marques de ferro en la cara, en tenia 18.

Després d’aquesta sala, hi havia un menjador petit al costat de la cuina que no tenia taula ni cadires i potser es feia servir com a estança auxiliar. S’hi apuntava un armari per a guardar confitures, un caixó per a guardar el pa i una ganivetera, a més de torxes, un quadro de temàtica religiosa i un altre amb flors i fruita. Pel que fa a la cuina, destacava el pou –es fa referència a un poal de coure amb una corda i corriola– 13i la pastera amb la seua post per al pa. A més a més, existia un abundant i important parament compost per graelles, ferros, perols, conques, paelles, cànters, cossis, safates, un trascolador i diverses dotzenes de plats i escudelles.

Arribava el torn dels entresòls on, segons el testament, vivien el cotxer i el patge, i on les tres criades rebien com a llegat la possibilitat de viure de per vida. El primer entresol es feia servir com a despatx o sala de visites ja que s’anotaven diversos bufets, escriptoris amb documents i tapissos penjats a la paret. En el segon, apareixia un bufet, una cadira i una caixa. El tercer espai era clarament un dormitori amb un llit, un escriptori amb prestatges, diferents bufets i un cancell. A partir d’ara, les quatre peces restants es feien servir com a magatzem de diferents aliments. En una, hi havia un celler amb deu cànters de vi, en una altra, cànters d’oli i arroves de garrofes i, en l’última, eines i arreus de cavalleries. Amb aquest tipus d’objectes i mercaderies, es fa difícil pensar que aquests últims entresòls es trobaren realment en el que hui entenem per un entresol i no en la planta baixa. L’any 1710, en algun d’aquests entresòls s’emmagatzemaven aliments com arròs roig, dacsa i blat. Per últim, a l’entrada de la casa, es registraven dos cotxes vells, a més d’una galera i el cotxe de diari amb dos mules. L’inventari finalitzava el 3 de juliol amb el recompte i valoració de la vaixella de plata que ascendia a 4.669 lliures i 17 sous, i que va recaure en l’administració pia fundada pel difunt.

Els principals canvis observats en l’immoble durant l’inventari de l’herència de don Josep Mercader i Miranda (1710) són l’augment considerable de mobles i d’obres d’art, així com un major gust pel luxe. D’acord amb la categoria social del nou cap de família –noble sense títol–, a la xarxa de parentesc 14i també als gustos i a la moda del segle XVIII, la casa respirava una certa ostentació. Per exemple, tots els llits de la planta principal estaven ricament aparellats: tenien diverses cortines decorades amb puntes o galons d’or, dossers amb imatges pintades en el cel, goteres i cintes. Els espills eren un element omnipresent i solien ubicar-se damunt dels bufets. En altres ocasions, damunt d’aquest mobles apareixia un rellotge de bronze llaurat o escultures del Nen Jesús dins d’una urna. Els bufets resultaven ser béns de caràcter sumptuari, ja que en la seua pràctica totalitat eren de noguera –una fusta cara– i, fins i tot, alguns estaven ricament guarnits de carei, perfils de vori, jaspi o bronze i peus salomònics. La qualitat i valor d’aquests béns justificava que el propietari els vinculara.

D’altra banda, la galeria del segon senyor de Guardamar era destinada a albergar una important pinacoteca composta per 20 quadros grans de caràcter religiós, 43 llenços menuts de temàtica profana i 2 retrats de la família. La galeria connectava amb una alcova, segurament la de la senyora de la casa, Antònia Carròs i Blanes, ja que s’anotaven 12 coixins d’ estrado i 6 tamborets. 15

La dilatada etapa de don Josep Mercader i Carròs (1710-1755) al front del vincle de la Casa de Guardamar així com el seu matrimoni amb Apol·lònia de Castellví, filla del comte de Carlet i molt més jove que no ell, havien de deixar una petjada profunda en l’aspecte i estructura de la casa. En primer lloc, sembla que els nivells de luxe i ostentació es disparaven, en part per un estil de vida clarament rendista i en part per la falta de descendència; i també, per què no, en consonància amb la moda de l’època. Totes les estances principals estaven decorades amb espills, tapissos i quadros, les finestres d’alguns espais tenien vidrieres i el terra estava cobert amb catifes i estores d’espart. A l’inventari s’anotaven mobles exclusius per a exposar joies i objectes decoratius i també diferents baguls per a guardar la plata de la vaixella i les joies de la senyora de la casa. La il·luminació es feia més sofisticada ja que les quadres disposaven de cornucòpies. 16

El matrimoni realitzava alguns canvis en la distribució domèstica. La primera de les habitacions principals es convertia en una sala de recepció. La segona, es feia més complexa pel que fa als espais ja que incloïa: avantsala, alcova i dues habitacions. Com a exemple del refinament assolit pels senyors, en l’avantsala s’exhibia un aparador de xarol amb cristalls dins del qual s’exposaven objectes decoratius i religiosos de plata, or i pedres precioses, a més d’algunes relíquies. L’alcova d’aquest dormitori comunicava amb el vestidor de la senyora en què hi havia tres perxes de peu amb perruques i una arca amb la seua roba, així com un cofre de xarol de la Xina dins del qual estava el seu joier de domàs carmesí guarnit amb un galó de seda blanca. Arracades, collars, fermalls, creus, rellotges, sivelles i braçalets d’or, plata, diamants i pedres precioses conformaven el tresor de la filla del comte de Carlet. Les joies, juntament amb la plata que estava guardada en una arca al costat de la cuina, assolien un valor de 2.665 lliures. 17Encara hi havia una segona habitació en aquesta estança amb alguns complements propis de la indumentària d’un cavaller: barrets, birrets, calces i una espasa amb empunyadura de plata. Anteriorment, en un dels bufets de l’avantsala, havien aparegut dos fermalls i gafes de plata per a un corbatí.

LA COL·LECCIÓ PICTÒRICA: UN ELEMENT DE PRESTIGI

Durant l’època moderna, la possessió d’obres d’art constituïa un símbol de l’esplendor d’una família i formava part de la seua política de prestigi. Ultra això, i en el nostre cas, manifestava les ganes d’impressionar d’una família, en procés d’ascensió social, envers els parents i les xarxes d’amistat. D’alguna manera, la prosperitat i fortuna aconseguida havien de revertir en el bé comú: en el mecenatge d’artistes i en la difusió, a través de la pintura, d’un determinat missatge ideològic contrareformista; a més de contribuir a l’impuls de la devoció popular de caràcter local. El noble assumia, com una conducta pròpia del seu rang, la protecció en l’àmbit de la litúrgia i la pietat. En aquesta línia de pensament, podríem valorar la presència en la casa de diferents quadros de la Puríssima –dogma de la Contrareforma–, de pintures relacionades amb l’escena bíblica del Davallament de la Creu, a causa de l’existència del proper convent del Peu de la Creu, o de les representacions de sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer i sant Tomàs de Villanueva, relacionades amb una devoció local consolidada envers aquests sants.