AAVV - Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

Don Josep Mercader era conscient de la importància de la fortuna heretada de l’oncle i, per això, mesos després del soterrament, i finalitzades les obres en la capella panteó familiar al convent dels Agustins, hi traslladava el cos del difunt amb unes exèquies fúnebres especials, 9a més d’encarregar col·locar una làpida laudatòria damunt el sepulcre. La línia principal de la dinastia es truncava l’any 1755 amb la mort sense descendents del fill de don Josep Mercader i Miranda, don Josep Mercader i Carròs.

LA CASA PRINCIPAL: UNA RESIDÈNCIA PER AL LLINATGE

Cap a finals de la seua vida, l’any 1660, Enric de Miranda comprava un immoble a la capital destinat a ser, segons el testament, la residència oficial del cap de llinatge. Aquest es considerava un bé preuat i simbòlic ja que passava a formar part del vincle fundat l’any 1668, amb la qual cosa s’intentava que perdurara entre generacions per tal de mantenir la família en la seua posició d’honor i prestigi. La casa amb hort, que estava ubicada en el cantó del carrer dels Tints amb el carrer dels Carnissers, va ser adquirida per un preu de 3.500 lliures a don Eiximén Pérez de Calatayud i Matheu, fill del comte del Real, que era el successor en el vincle del seu oncle matern, don Pere Antoni Matheu. 10Les institucions religioses veïnes, amb les quals es vincularia la família, eren el convent del Peu de la Creu, la parròquia de Sant Joan del Mercat i l’escola Pia.

Gràcies a l’existència dels tres inventaris tenim tres instantànies bastant nítides de l’estructura i característiques del domicili. Arran de la mort d’Enric de Miranda (1668), es realitzava un primer inventari que va durar un total de quatre dies. Aquest registre de béns, a banda de l’interés que podia tenir l’hereu a executar-lo, es feia perquè del producte de la venda de la majoria dels béns mobles de la casa, s’havien de pagar alguns llegats i el que quedara anava destinat a ser invertit en censals o terres. El segon inventari es produïa pocs dies després de la mort de Josep Mercader i Miranda (1710) i s’efectuava perquè el difunt volia que la viuda, en cas de necessitat, poguera vendre o invertir les joies i els béns que es trobaven en la casa. L’últim inventari es protocollitzava per imperatiu legal en faltar el titular de la casa de Guardamar, don Josep Mercader i Carròs (1755), sense haver fet testament.

ESTRUCTURA I FUNCIONALITAT DE L’ESPAI PRIVAT

La casa que comprava Enric de Miranda l’any 1660 devia tenir unes dimensions respectables si fem cas de les estances –un total de 21–, de l’existència de quatre cotxes al pati i d’un hort, així com del nombrós servei domèstic que acollia. De fet, ja en l’inventari de l’any 1710 se la designava com «la casa gran». En l’habitatge, juntament amb Enric de Miranda i la dona, Maria Assuey, i a falta de descendents, devia viure el nebot, don Josep Mercader i Miranda, ja que de Miranda li demanava en el testament que s’encarregara del benestar de les tres criades que hi treballaven: «[...] faça a les dites tota la bona obra que puga, puix sap bé de la manera que a ell i a mi m’han servit». 11Encara que don Josep Mercader havia nascut a l’Alcora, on son pare exercia com a governador del comte d’Aranda, la família s’havia traslladat a València l’any 1652. El pare de don Josep moria l’any 1659 sense haver fet testament i és durant aquesta etapa que el nebot apareix sovint en la documentació com a procurador de l’oncle. Una altra dada per a reforçar el tracte familiar és que don Josep oficiava com a testimoni en l’atorgament del testament de la seua tia, Maria Assuey.

A l’hora d’analitzar l’estructura interna i l’evolució de la casa, es fa complicat ubicar algunes estances en la planta corresponent ja que l’escrivà no ens proporciona suficients indicacions. Tot i això, i pel que fa a les altures, podem endevinar un total de tres nivells: la planta baixa, l’entresol i la planta noble; al segle XVIII s’apuntava l’existència d’unes golfes i d’uns soterranis. Tot i això, l’abast lèxic del vocable «entresol» ens planteja bastants dificultats perquè sembla que no només indica el tipus d’altura que hui en dia coneixem. Sovint, a banda d’aquest significat, entresol és sinònim genèric d’habitació que no es troba en la planta noble i, per tant, es pot tractar de qualsevol estança també de la planta baixa. El nombre considerable d’entresols, un total de 7, tal vegada apunta que s’ubicaven en dos altures. En aquest sentit, l’inventari de l’any 1710 ens pot ajudar. Segons el document, la casa tenia un primer entresol en pujar l’escala que no presenta cap dubte pel que fa a l’altura. En tenim d’altres que trauen finestra al carrer i després uns entresols del pati (als quals s’accedia pel pati). Després d’aquests últims, s’inventariaven dos cotxes i dues mules. Per tant, sembla probable que, en aquest cas, ens trobem en la planta baixa. Així les coses, el vocable entresol podria servir per a oposar-se al significat de quadra que seria l’espai, més o menys ample, de la planta noble, reservat als propietaris.

Com una mena de rutina professional, els dos primers inventaris començaven per la sala, l’espai públic i social destinat a rebre les visites i a tancar els tractes financers relacionats amb l’activitat professional del propietari. També, l’aparador simbòlic en què es volia mostrar l’estat i qualitat (segons paraules de l’època) de la família encara que, amb el pas del temps, la galeria de la casa compartiria aquesta funció. En la sala es trobava l’actiu que garantia l’ascens social de la dinastia: la caixa de cabals, amb tots els seus panys i compartiments i l’arxiu del negoci familiar amb els llibres de compte i raó. A més del retrat del fundador de la nissaga, hi lluïen els quadros més grans i segurament els més importants. Tanmateix, si no fora per les obres d’art, la sala de l’etapa d’Enric de Miranda semblava bastant austera en comparació amb la dels descendents. En aquest sentit, en qüestió de mobles, tan sols hi havia set cadires i un bufet. El fanal amb el seu contrapés de corda confirma l’ús que se’n feia fins i tot al vespre i a la nit.

La sala connectava amb altres espais socials, com ara una galeria que tenia tres balcons sobre l’hort de la casa i una reixa al carrer de Carnissers. Per l’existència de determinats mobles, aquesta estança podia ser utilitzada, no només com a lloc d’esplai, sinó també com a oficina on treballaven procuradors ja que hi havia taules, tauletes, bufets i una escrivania. Alguns dels mobles tenien els seus panys i claus. El menjador principal devia ser ample, sobretot pel nombre de quadros que s’hi trobaven: un total de 35. En aquest espai, les cadires eren grans i hi havia dos bufets de noguera, un per a guardar la roba de taula i un altre per a fer servir els diferents àpats. La vaixella –plats, escudelles, safates de pisa normal i de pisa de Gènova, copes de vidre– estava guardada en un armari de paret.

Tanmateix, la vida més íntima de la família ens arriba amb la descripció dels dormitoris. Així, una de les quadres principals, que potser era la del difunt o la del nebot, acollia mobles com cadires, tamborets, bufets amb documents i un armari amb dos espills. Hi havia també dos llits: un de noguera, amb un cobertor de domàs i un altre de fusta de pi, possiblement per al patge. En aquest espai, com a nota curiosa, s’apuntaven alguns utensilis necessaris per a la cura del cabell masculí com ara dos navalles, unes tisores i dos pedres per a esmolar. L’estança, que tenia dos balcons amb cortines de domàs i goteres, estava presidida per un quadre de sant Vicent Ferrer.

Al costat de l’anterior, existia un altre dormitori amb una composició de mobles similar: un llit de noguera, cadires grans, un bufet amb comptador i un escriptori amb documents. Com a element diferenciador, trobem un guarda-roba amb calaixos plens de roba d’home: barrets, calces i una gola amb valona que era un complement de la indumentària clarament vinculat a la noblesa. I encara quedava un tercer dormitori annex –anomenat aposento en la documentació– on s’inventariaven tres arques de núvia i en què apareixia roba de dona (faldilles, gipons) i també roba de llit i de bany. No faltava el llit amb les seues estores al davant, una taula de noguera i una imatge de maçoneria de la Mare de Déu del Roser. Potser aquest havia estat el dormitori de Maria Assuey, 12atesa la gran quantitat de roba que s’hi guardava. Sembla, per tant, que hi havia tres quadres que eren contigües.