AAVV - Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

33. Pieza . Se toma assimismo por qualquiera sala o aposento de una casa. Latín. Habitaculum. Cubiculum. Diccionario de la Real Academia de la Lengua [RAE]: Diccionario de Autoridades , tomo V, año 1737. Disponible en línea: < http://web.frl.es/DA.html> [consulta 14/04/2016].

34. Zaguán . s. m. El sitio cubierto dentro de la casa inmediato al umbral de la puerta principal que sirve de entrada en ella. RAE: Diccionario de Autoridades , tomo VI, año 1739 [en línea, consulta 14/04/2016].

35. En este caso debía tratarse de una especie de noria o aparato hidráulico, o simplemente un pozo con carrucha capaz de elevar agua subterránea.

36. Oratorio . s. m. Lugar destinado para retirarse a hacer oración a Dios: y comunmente se entiende el sitio que hai en las casas particulares, donde por privilégio se celebra el Santo Sacrificio de la Missa. RAE: Diccionario de Autoridades , tomo V, 1737 [en línea, consulta 13/04/2016].

37. Debían ubicarse en una zona apartada del bullicio, que no sirviese de paso hacia otra estancia ni junto al dormitorio y con el decoro, limpieza y ornamentación adecuada. Rosalía María Vinuesa Herrera: «La capilla del Beatario en las MM. de la Orden Tercera de San Francisco de Sevilla», en Francisco Javier Campos y Fernández de Sevilla (coord.): La clausura femenina en España: actas del simposium: 1/4-IX-2004 , vol. II, (1063-1078). Real Centro Universitario Escorial-María Cristina, 2004, p. 1075. Véase también el apartado de los Oratorios y sus privilegios, pp. 349-354. J. B. Bouvier: Tratado Dogmático Práctico de las Indulgencias Cofradías y Jubileo Vertido... trad. José Sol, Lérida, Imprenta Vicente Solano, 1852.

ESPAI DOMÈSTIC I VIDA PRIVADA DELS SENYORS DE GUARDAMAR (1660-1755)

Frederic Barber Castellà

INTRODUCCIÓ

Des de fa pocs anys, la historiografia valenciana compta amb una interessant producció científica sobre les elits de poder en l’edat moderna que obri noves perspectives d’anàlisi tant des del punt de vista metodològic com temàtic. L’atracció que ha despertat aquest grup social entre els investigadors s’ha traduït en un salt qualitatiu i quantitatiu de treballs. Certament, la diversitat i heterogeneïtat dels nuclis de poder en el marc de l’antic Regne de València obri nombroses possibilitats d’interpretació i d’anàlisi per als historiadors. Hui en dia, i a partir de les monografies publicades, el coneixement de la trajectòria d’alguns nobles titulats valencians arrelats al regne, esdevé una base sòlida i un punt de partida per a anar establint similituds i comparances entre unes elits i les altres. 1Al nostre entendre, la rígida estratificació de l’estament militar valencià, així com els avatars de cada família i generació, esdevenen un atractiu més en aquests tipus d’estudis.

A més a més, l’accés relativament fàcil a la documentació existent a l’Arxiu del Regne de València ens permet enfocar l’estudi de la noblesa des d’una perspectiva multidisciplinària que abasta diferents camps temàtics: els econòmics i socials, com ara patrimoni, ascens social i serveis prestats a la corona, o d’altres menys tractats entre els quals podríem destacar l’espai domèstic, els hàbits culturals o les xarxes de parentesc.

L’objectiu del present article és analitzar la vida quotidiana d’una família de la petita noblesa en la València barroca al llarg de tres generacions successives. Accedir, d’alguna manera, a la vida privada dels senyors de Guardamar, reconstruir l’interior de la seua casa amb els objectes d’ús diari, conèixer les dimensions del servei i, per últim, apropar-nos als gustos bibliogràfics i pictòrics. També, i encara que de manera secundària, comprendre les actituds d’aquesta elit davant les qüestions religioses i aventurar hipòtesis pel que fa a la inversió en imatge pública i estatus.

Les principals fonts històriques utilitzades per a endinsar-nos en el mode de vida d’Enric de Miranda (ca. 1600-1668), de don Josep Mercader i Miranda (ca. 1621-1710) i de don Josep Mercader i Carròs (ca. 1670-1755) han estat els inventaris post mortem . Som conscients de les limitacions d’aquests tipus de documents: bé siga per les omissions o bé perquè ens traslladen tan sols una imatge fixa de la casa en el moment de la mort del cap de família. Tanmateix, la riquesa de dades que proporcionen els registres, els converteix en una font històrica de primer ordre. En el nostre cas, l’existència de tres inventaris realitzats a la mort dels esmentats senyors de Guardamar, ens permet posar negre sobre blanc al que era la vida privada de la nissaga entre el segle XVII i el XVIII. Els documents ens descobreixen, entre d’altres, el tipus de roba que utilitzava la família, la distribució dels mobles segons la seua funcionalitat, els llibres que s’arrengleraven a la biblioteca o les inversions fetes en art a partir de l’anàlisi dels quadres.

D’altra banda, l’estudi ha estat completat amb altres tipus de documents com ara els testaments dels senyors i les dones, algunes capitulacions matrimonials, plets diversos i escriptures de donació. Alguns fons de l’Arxiu del Regne de València com el de Protocols Notarials i el d’Escrivanies de Cambra han estat recursos cabdals per a la nostra investigació.

CARACTERITZACIÓ DE LA FAMÍLIA

Abans d’analitzar l’univers domèstic dels senyors de Guardamar, volem aproximar-nos als seus orígens familiars. Així, diferents membres de la família Miranda apareixien radicats a Oliva almenys des de la segona meitat del segle XVI. Francesc de Miranda, el pare del primer senyor de Guardamar d’aquesta dinastia, es casava l’any 1581 amb Jerònima Morales i establia la seua residència a la vila esmentada. Francesc havia participat en episodis bèl·lics decisius per a la monarquia hispànica com ara la batalla de Lepant i havia destacat en les successives guerres de Flandes. Gràcies al seu full de serveis aconseguia ser promocionat, a finals de segle, a mestre de camp de la recent creada Milícia Efectiva del Regne de València. Des d’aquesta posició, i gràcies a la seua relació personal amb el marqués de Dénia, aconseguia del rei algunes mercés de caràcter econòmic. 2

Durant aquests anys, de Miranda tingué un paper rellevant en la defensa de la costa valenciana i en l’expulsió dels moriscos l’any 1609, en ser el governador militar d’una extensa part del regne que hui equivaldria a la de les comarques centrals. L’any 1629 atorgava testament a València i nomenava Enric, el fill secundogènit, hereu universal. 3Devia tenir una fortuna important si fem una ullada als dots assignats a les tres filles. La major, Victòria, havia estat dotada l’any 1621 amb 4.500 lliures per a poder col·locar-la en matrimoni amb Vicent Mercader, cavaller de Sant Jaume, senyor vidu de Terrateig i nebot del baró de Xestalcamp. Les altres dues filles, donzelles, rebien cadascuna un dot de 4.000 lliures. Una altra dada a tenir en compte és l’aportada pel primogènit, Dídac, que davant la Reial Audiència i, en veure’s desheretat, 4assegurava que el patrimoni de son pare estava valorat en 50.000 ducats. 5

Gràcies al sòlid patrimoni heretat, Enric de Miranda prosperava, ja en la dècada dels trenta, amb la comercialització de productes crediticis com les lletres de canvi, els censals o els debitoris. A més a més, l’any 1635 assolia un repte important en la seua carrera de promoció social: comprava el senyoriu de Guardamar, en els termes generals de la vila de Gandia, per un preu de 8.300 lliures. 6De fet, la possessió d’un senyoriu vinculava una dinastia a un territori, un dels arguments més potents per a optar i consolidar un privilegi de noblesa, 7a banda de permetre al titular exercir una jurisdicció sobre els vassalls. Anys després, el senyor de Guardamar aconseguia la dignitat de cavaller, exercia de mostassaf de la ciutat de València i, finalment, obtenia del rei l’ofici de tresorer de la Batllia General, lloc professional en què es jubilaria. L’any 1668 redactava les últimes voluntats i repartia un espectacular patrimoni que ens ha arribat gràcies a l’inventari post mortem . A falta de descendents, fundava un vincle 8en la persona del nebot, don Josep Mercader i Miranda, que el succeïa al front del senyoriu de Guardamar. Els préstecs havien perdut part del protagonisme en el patrimoni familiar per a donar pas a la compra i posterior explotació d’ingents heretats de terra a l’horta de València.