AAVV - Comunicar i marcar la diferència

Periodisme esportitu en televisió

En 2011, en canvi, l’experiència va ser molt diferent. Vaig entrar a fer pràctiques a la delegació de RTVE en València i m’hi vaig trobar amb molta gent lluitadora que m’animava a seguir el meu somni. Des del moment que vaig comentar que m’agradaven els esports em van posar junt al gran Quique Pallás, qui no només em va ensenyar molt sobre el periodisme esportiu sinó que va compartir amb mi la frustració perquè no hi haguera més dones al sector, independentment del seu físic. També vaig aprendre moltíssim d’Izaskun Fernández, una gran feminista i lluitadora per la igualtat de drets i pel bon periodisme en tots els sentits. Tanmateix, quan comentàvem la realitat tots coincidíem en què era molt difícil trencar certes barreres.

Quan vaig acabar les pràctiques –i, per tant, la carrera– havia de decidir ràpidament què fer el curs següent. Dubtava entre especialitzar-me en periodisme esportiu, periodisme de moda –una altra de les meues passions– o fer el màster de RTVE. Quique Pallás em va dir que, laboralment, el màster de RTVE no anava a servir-me més del que m’havien servit eixes pràctiques, ja que jo ja estava a la borsa de treball i que si en algun moment tenien espai em cridarien –cosa que van complir sis anys més tard– i que com l’experiència en periodisme esportiu també la tenia, em recomanava diversificar i fer moda si m’agradava tant.

Periodista de moda i feminista?

Aleshores vaig decidir fer el màster de moda i bellesa d’una coneguda revista femenina, no sense abans haver passat per tot un debat intern ple de preguntes com: Es pot estudiar moda i ser feminista? Poden agradar-te les marques i les coses de luxe i ser d’esquerres? I un llarg etcètera. El cas és que, finalment, me’n vaig anar a Madrid i les primeres impressions van ser prou dures. Era un món de dones i per a dones, però que, tot i això, estava dirigit majoritàriament per homes. En la moda les dones podem opinar, jugar, somriure i, sobretot, gastar, però els que prenen la majoria de decisions importants i sobretot tracten les qüestions econòmiques continuen sent ells. Afortunadament, com en tots els llocs, sempre hi ha una part bona i em vaig trobar també amb alguns professors destacables, com el filòsof Óscar Scopa, que em va ajudar a respondre a algunes de les meues preguntes i a fer compatible la meua ideologia amb els meus gustos. O Eugenia de la Torriente, feminista declarada i actual directora de Vogue , que destacava la importància i el paper de les dones, no només en la indústria de la moda sinó en tota la situació actual. Tanmateix, ni els uns ni els altres no van poder evitar que em trobara al llarg del curs amb moltes afirmacions molt qüestionables com «una dona elegant ha de dur tacons», «la depilació s’ha convertit en un imprescindible social» o «la cirurgia estètica ajuda a la felicitat». Al principi procurava rebatre-les totes i debatre sobre elles però em quedava tan sola que moltes vegades optava per callar. Heu de tenir en compte que la grandíssima majoria de les meues companyes eren joves de famílies amb molts diners que volien treballar en una gran marca de moda per lluir els seus modelets.

En acabar el màster, va començar una etapa laboral més orientada al màrqueting i la comunicació que al periodisme com a tal, i en el treball d’oficina el masclisme està encara més present. Des de normes de vestimenta que passen per recomanar uns colors o determinar una llargària mínima de la falda a entrevistes laborals on et pregunten directament si tens parella o si tens pensat tenir fills (encara que siga il·legal). L’última empresa del sector de la moda en la qual vaig treballar sí tenia un pla d’igualtat bastant avançat i a més em van oferir col·laborar en la seua millora, una tasca en la qual em vaig implicar activament. Afortunadament, l’empresa era un bon exemple quant a igualtat salarial per posicions, en paritat a les direccions de departament, en la inclusió de dones en àmbits tradicionalment masculins com el magatzem o la informàtica o fins i tot en l’anomenada conciliació familiar (que no personal). Tanmateix, eixa conciliació estava fonamentalment dirigida a les dones i hi havia encara molt de marge de millora en alguns aspectes com la comunicació de marca (crec que una empresa no pot anar de feminista mentre seguisca traient profit del cos d’una dona a les seues campanyes publicitàries), però almenys sempre escoltaven les meues propostes i es paraven a pensar sobre elles.

En 2017 vaig poder tornar al periodisme pur de la mà de Quique Pallás i RTVE durant un parell de mesos i després durant l’estiu de 2018 en la reaparició de la televisió pública valenciana, com a reportera del programa À Punt Directe. Si d’una cosa estic ben contenta i orgullosa, és que m’he retrobat amb unes televisions públiques molt més conscienciades que anys enrere per la importància de la igualtat al periodisme i de donar veu al feminisme als seus programes. Tanmateix, això no ha pogut impedir que com a reportera de carrer m’haja trobat amb diversos comentaris sobre el meu cos, amb algun home desconegut disposat a plantar-me un bes o fins i tot a creure’s amb dret de tocar-me el cul simplement perquè «estem de festa». Per a mi, el més important va ser que jo no em vaig quedar callada en cap d’eixes situacions i vaig fer veure el meu cabreig amb tots els implicats.

Mestra d’escola

Fa ben poc que vaig deixar el periodisme perquè vaig obtenir una plaça de mestra en les últimes oposicions de Magisteri i la meua situació ha canviat totalment. Abans tenia veu als mitjans però ara la meua veu influeix directament sobre una generació futura a la qual és importantíssim que eduquem en autèntica igualtat, amb la coeducació ben present com a element transversal a totes les àrees, encara que al currículum oficial encara no se li done la importància que mereix. La responsabilitat és molt gran i he de pensar cada dia que la igualtat és l’objectiu però que encara queda molt de camí de recórrer.

En els primers dies del curs em vaig veure obligada a explicar-los coses tan òbvies com que no hi ha jocs de xics ni jocs de xiques o que no passa absolutament res perquè un xic vulga vestir de rosa. Sí, és trist però encara estem així. El que tinc ben clar és que no pense rendir-me i que cal seguir avançant. I que jo, des del periodisme o des del magisteri, sempre procuraré anar fent camí cap a la igualtat.

• Era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà d’alguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic.

• El prestigiós comentarista esportiu Michael Robinson em va reconèixer que per a esports només fitxaven «ties bones» que atragueren a un públic masculí.

• Vaig decidir fer el màster de moda i bellesa d’una coneguda revista femenina, no sense abans preguntar-me: Es pot estudiar moda i ser feminista? Poden agradar-te les marques i les coses de luxe i ser d’esquerres?

• Si d’una cosa estic ben contenta i orgullosa és que m’he retrobat amb unes televisions públiques molt més conscienciades per la importància de la igualtat al periodisme i de donar veu al feminisme als seus programes.

MIRIAM BOUIALI BRINES(Gandia, la Safor, 1991)

Any de titulació de Periodisme : 2013

Estudis : Màster en Drets Humans, Pau i Desenvolupament sostenible (Universitat de València)

Ocupacions anteriors : redactora en el gabinet de premsa de l’Ajuntament de Gandia (diversos períodes entre 2013 i 2015); Periodista a Levante-EMV