AAVV - Comunicar i marcar la diferència

La qüestió és que aquest tipus de formació no hauria de ser complementària. En el currículum de Periodisme s’haurien d’incloure assignatures específiques vinculades al feminisme i al periodisme humà, el que presta atenció als drets humans, al poder de la societat en la presa de decisions. Si a això li sumem que les noves generacions de periodistes tenen rostre de dona –sense anar més enllà, la nostra promoció tenia una majoria de dones: d’aproximadament 80 persones, només 15 eren homes–, podríem tenir la base sobre la qual construir un periodisme viu, igualitari, inclusiu i que responga a les necessitats de les persones. El repte resideix, principalment, en trencar les barreres que planteja el periodisme convencional perquè açò s’acabe de materialitzar.

El futur? El futur és una incertesa i nosaltres, com a dones periodistes, hem de continuar contribuint, com ho estem fent, a construir un periodisme diferent, comunicant per aconseguir canviar i avançar. Perquè sense nosaltres, no hi ha futur.

• Treballar a l’àmbit de la comunicació social és un privilegi en tant que permet conèixer i comunicar les històries d’altres persones i, especialment, d’altres dones que són capaces d’arriscar la seua vida i la dels seus fills al Mediterrani, que viuen en contextos d’opressió constant, que no saben què és conviure en un país sense guerra.

• Alguna vegada us ha passat que, en una reunió on, en teoria, heu de ser les que porteu la veu cantant, acabeu tenint por d’obrir la boca, mentre un home, erigit com a líder del grup, respon de manera constant i amb un to excessivament alt? Si eres una dona, segurament no t’estic contant res nou.

• He pogut constatar com la comunicació social i, en molts casos, el sector dels gabinets, és terreny de dones. Potser les dificultats que anteposa el periodisme convencional, especialment pel que fa a horaris i conciliació, és un dels motius que comporten que les dones periodistes opten per passar-se a aquest altre costat de la comunicació.

• En el currículum de Periodisme s’haurien d’incloure assignatures específiques vinculades al feminisme i al periodisme humà, el que presta atenció als drets humans, al poder de la societat en la presa de decisions.

ADA BLANES I DOMÍNGUEZ(Alcoi, l’Alcoià, 1988)

Any de titulació de Periodisme : 2011

Estudis : Màster en Comunicació de Moda i Bellesa (Vogue-UC3M)

Ocupacions anteriors : Periodista a RTVE; Periodista a À Punt Media

Ocupació actual : Mestra de Primària al CEIP La Muixara (La Nucia)

ada.blanes@gmail.com@adablanes

LA IGUALTAT EN EL PERIODISME ESPORTIU I DE MODA

Jo crec que el meu interès pel periodisme i el feminisme van créixer un poc de la mà. Feminista, pot ser, ho soc des de sempre, encara que no n’era conscient. De ben menuda vaig començar a reclamar els mateixos drets que els meus amics xics a les festes del meu poble, Alcoi, a queixar-me perquè no podia jugar a futbol a l’equip dels meus amics o a indignar-me perquè jo havia d’aprendre a fer coses de la casa mentre a alguns companys, sobretot xics, els ho feien tot. Però crec que la paraula feminisme no va arribar a la meua vida fins quart d’ESO, on precisament a l’assignatura optativa de Premsa, la gran professora Rosa Martínez, per a escriure un article d’opinió, ens va fer reflexionar sobre la desigualtat entre homes i dones. A partir d’ahí vaig començar a interessar-me més, tant pel periodisme com pel feminisme, a llegir i a escriure més, a reflexionar i debatre sobre moltes situacions que m’envoltaven i, sobretot, a preguntar-me el perquè de moltes coses, a la majoria de les quals hui en dia encara no he trobat resposta.

El cas és que quan vaig passar a Batxillerat, ja tenia ben clares dues coses: que volia estudiar Periodisme i que anava a reivindicar sempre la igualtat entre homes i dones, denunciant cada situació que em semblara masclista i participant activament en l’associació Fonèvol, la qual porta ja més de 20 anys de lluita per la participació igualitària de les dones a les festes de moros i cristians d’Alcoi.

Masclisme en les aules

Quan vaig arribar a la carrera, l’any 2006, em vaig adonar que encara que quasi tots els professors anaven de progres , el masclisme també estava ben present a les aules. No només pel fet que la majoria eren homes, sinó també perquè la major part dels referents periodístics que empraven també ho eren. Recorde un moment de primer en què ens van preguntar pel nostre periodista preferit i, pràcticament tot l’alumnat vam dir algun home (Iñaki Gabilondo guanyava per golejada). Em pare a pensar i era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà d’alguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic. Afortunadament, en 2009 Ana Pastor va començar a presentar Los Desayunos de TVE i la cosa va canviar. Dones i homes admiràvem el seu treball i parlàvem de la importància de donar més pes a les dones periodistes però la desigualtat era –i continua sent– exagerada i celebràvem cada avanç com si fora una gran victòria (com, per exemple, quan Montserrat Domínguez va ser anomenada directora de la versió espanyola del Huffington Post ).

Un altre fet de la carrera que tinc ben present va ser el moment de triar entre dues optatives: Periodisme esportiu i Periodisme local. Tenia molt clar que volia escollir la primera opció, però les xiques que la compartien amb mi eren poques i el tractament era bastant desigualitari, més per part de l’alumnat que del propi professor, ja que la majoria donaven per fet que els xics de la classe sabien més d’esports que les xiques. El mestre feia un gran esforç per tractar-nos a tots per igual i recorde que davant una visita del prestigiós comentarista esportiu Michael Robinson per a la qual havia de triar quatre alumnes, va decidir que aniríem dos xics i dos xiques, i jo vaig ser una d’elles. L’experiència va ser inoblidable per moltes coses, però sobretot per una conversa sincera amb el senyor Robinson en la qual em va reconèixer que, per molt que sabera jo de futbol, això no anava a ser el més important a l’hora d’aspirar a treballar a la televisió, ja que, malauradament, la dura realitat era que, des de la grandíssima Olga Viza, per a esports només fitxaven ties bones que atragueren a un públic masculí. Jo era perfectament conscient que de mamelles no anava malament però que estava massa grossa per a l’ideal televisiu encara que no per això anava a deixar d’intentar-ho ni a matar-me a fer règim per aprimar-me.

En 2009 vaig tenir accés a les meues primeres pràctiques en Canal 9 Alacant i allí també me’n vaig adonar que malgrat que la majoria de periodistes eren dones, els que manaven eren fonamentalment homes i propers a una ideologia ben distinta a la meua, amb la qual cosa no anaven a posar-me les coses gens fàcils. I així va ser. Frases com «Bonica, ves-te’n a buscar meduses a la platja que no podem parlar de la Gürtel», o «Xicona, calladeta estàs més guapa» se m’han quedat ben gravades a l’apartat de records desagradables.

L’estiu de 2010 finalment vaig decidir no fer més pràctiques però vaig tantejar algunes opcions i recorde perfectament una entrevista amb el director regional d’un diari de dretes en la qual, a banda d’haver de suportar diversos comentaris masclistes com «eres muy mona» o «está claro que tienes buen gusto para vestir», vaig veure com esta persona suposava que jo era d’una ideologia similar a la del periòdic només pel meu aspecte físic. Això sí, vaig eixir dient-li que per molt que ell m’acceptara, jo no estava disposada a treballar allí.