AAVV - Comunicar i marcar la diferència

Un argument que reforça una de les reflexions exposades abans és que, fins al moment, totes les persones amb les quals he treballat o fet pràctiques han sigut dones. Això comença des del procés de selecció: en tots en els que he participat, la resta de persones que es postulaven eren majoritàriament dones, el que demostra un major interès per treballs vinculats a gabinets de comunicació i organitzacions socials. I continua una vegada que et seleccionen i comences amb el repte que suposa assumir una nova feina, i tots els desafiaments que comporta. Així, la presència de dones al meu voltant ha fet que, de portes endins de l’oficina, les relacions que he establert s’hagen produït en entorns on la igualtat ha estat una de les màximes en les gestions del dia a dia. Però, de portes enfora, és quan comencen eixes situacions en les quals el simple fet de ser dona implica tota una sèrie de reptes, que podem qualificar d’innecessaris.

Alguna vegada us ha passat que, en una reunió on, en teoria, heu de ser les que porteu la veu cantant, acabeu tenint por d’obrir la boca, mentre un home, erigit com a líder del grup, respon de manera constant i amb un to excessivament alt? Probablement, si eres un home qui està llegint ara mateix aquestes línies, la resposta siga no. Si eres una dona, segurament no t’estic contant res de nou. Perquè ser dona i, a més, jove, pareix que siguen motius suficients perquè la persona d’enfront experimente un creixement sense precedents i multiplique la seua autoritat sobre tu. Afortunadament, en tornar a l’oficina i tancar la porta, el microclima creat en cadascun dels llocs on he tingut l’oportunitat d’estar es converteix en un refugi on pots respirar i compartir eixes situacions que no haurien d’existir en aquesta suposada societat avançada en què vivim.

D’aquesta manera, he pogut constatar com la comunicació social i, en molts casos, el sector dels gabinets, és terreny de dones. Potser les dificultats que anteposa el periodisme convencional, especialment pel que fa a horaris i conciliació, és un dels motius que comporten que les dones periodistes opten per passar-se a aquest altre costat de la comunicació. Potser per això qui respon la major part de vegades com a cap de redacció és un home i qui contesta el telèfon com a responsable d’un gabinet de comunicació és una dona.

Agenda mediàtica i compromís

Així, reprenent de nou la telefonada del principi, el treball que he pogut estar desenvolupant durant els darrers anys a l’àmbit social m’ha permès analitzar la manera amb la qual es tracten els temes d’aquest caràcter als mitjans de comunicació i, malauradament, la resposta que donen sol ser la del cap de redacció: «Torna’ns-la a enviar i ja et confirmem si acudim». El desinterès per inserir aquestes qüestions a l’agenda mediàtica, en benefici de donar més pàgines a assumptes polítics, ha adquirit un caràcter generalitzat als mitjans de comunicació convencionals. És probable que un dels problemes que existeixen a l’hora de valorar les informacions sobre l’ajuda humanitària, els drets humans i socials, la cooperació i les ONGD és que no es consideren com un tema polític malgrat que la seua solució i moltes de les reivindicacions que es realitzen tenen una resposta política. Si això entrara a l’agenda mediàtica, ho tractarien els mitjans? Què va passar amb el vaixell Aquarius ? O amb el moviment feminista? Aquestes qüestions necessiten compromisos polítics i no és fins que la política, quan es veu directament interpel·lada, entra en joc, que els mitjans no atenen a aquestes realitats o les tracten amb la importància que tenen.

Aquesta situació als mitjans de comunicació convencionals ens fa optar per altres propostes alternatives. La bona notícia en aquest sentit és que la major part de les alternatives on llegir una bona entrevista o reportatge sobre un tema de societat són de recent creació, el que ens dona expectatives sobre el futur del periodisme social, i és una bona mostra de com les noves generacions de periodistes estem tractant de construir un periodisme igualitari, inclusiu i respectuós amb el tractament de les notícies.

L’enfocament que els mitjans donen a les notícies socials ha disminuït la seua qualitat progressivament. El seu principal punt feble: la descontextualització. Es diu que són la immediatesa i la brevetat que demanen els consumidors de notícies les principals causes de què les notícies actuals hagen canviat en detriment de la qualitat i a favor de la consecució de més clics a les webs o compradors als quioscos. Però, si seguim pel mateix camí durant els pròxims anys, deixarem el periodisme humà de costat i no es podrà garantir la fiabilitat i qualitat dels continguts de caràcter social a les notícies.

La sort arriba quan, en fer una telefonada per a plantejar un tema social a un mitjà, la veu que respon és la d’una dona. Al periodisme podem trobar perfils de tota mena, tant homes com dones, però he de dir que, durant les meues experiències professionals en gabinets de comunicació, he tingut més suport per part de dones periodistes que es trobaven a l’altre costat. Elles han mostrat interès en allò que els contava i han donat continuïtat a aqueixes històries que, d’altra manera, s’haurien quedat al calaix.

Potser les dones tenim una major vinculació als temes socials i, per això, estem més presents a aquest sector. La mirada femenina en el periodisme, segurament resultat de les nombroses dificultats i obstacles als quals les dones ens hem hagut d’enfrontar al llarg de la història, tendeix a tractar els conflictes socials d’una manera diferent, més humana i més centrada en les històries de les persones protagonistes.

Escoltar les veus silenciades

Treballar a l’àmbit de la comunicació social és un privilegi en tant que permet conèixer i comunicar les històries d’altres persones i, especialment, d’altres dones que són capaces d’arriscar la seua vida i la dels seus fills al Mediterrani, que viuen en contextos d’opressió constant, que no saben què és conviure en un país sense guerra… Veus que, d’altra manera, estarien silenciades i que, gràcies al treball de professionals de la comunicació –siguen responsables de gabinets o periodistes en mitjans–, moltes d’elles dones, poden arribar a la resta de la societat i transmetre el missatge tan important i fonamental que ofereixen.

I si tenim les històries, sabem qui són les persones que les conten… Per què ser dona i periodista i tractar correctament els temes de caràcter social continuen sent dos temes de debat constant? D’una banda, hi ha un model de societat que fa que persisteixen determinats rols que impedeixen el recorregut que les dones haurien de tenir al món del periodisme i que les obliguen a renunciar a poder aconseguir les seues metes. D’altra banda, potser el tractament de les notícies hauria de treballar-se més des dels primers passos, amb una formació adequada tant des de l’educació primària i secundària –conscienciant la gent jove sobre els valors d’igualtat i solidaritat–, com des de la universitària, formant noves generacions de periodistes capaces de veure la importància de la comunicació social i d’empatitzar amb la realitat de les persones protagonistes de les històries que es narren.

Aquesta última crec que és una de les qüestions sobre les quals s’hauria d’incidir més: una major formació en comunicació social. És per això que, després d’un any i dos mesos treballant, vaig optar per renunciar a la meua feina i apostar per enriquir els meus coneixements en matèria de periodisme social i diversitat amb un màster a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat una decisió difícil, que comporta deixar un sou i una posició més o menys segura, eixir de la zona de confort i canviar el ritme de vida accelerat que suposa la vida laboral per un compàs més pausat al so de la vida universitària.