AAVV - Comunicar i marcar la diferència

Radicalització i superficialitat

Així doncs, la radicalització sumada a la superficialitat és una combinació perillosa, donat que pot ser la base d’una retòrica cridanera, però sense un propòsit clar que vetle pel bé comú, com ara, la lluita per la igualtat de gènere. Malgrat aquesta complexa situació, ens trobem en un moment idoni per poder fer front a aquesta aparent confrontació entre els diferents feminismes perquè els i les joves d’aquest segle han pres consciència de les mancances d’aquest sistema des de punts de vista divergents i volen resoldre-les.

La implicació i l’interès d’aquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març. Milions de persones, amb pancartes i eslògans distints, en totes les ciutats d’Espanya anàvem tots a una veu: homes i dones, joves i velles, progressistes i conservadores defensaven el moviment feminista i demanaven mesures més efectives per tal de garantir la igualtat. Aquesta és la clara evidència que persisteix l’objectiu d’assolir una societat en la qual dones i homes, dintre de les seues diferències, puguen ser considerades i considerats com a iguals.

En aquest sentit, el meu germà que, en principi, no era el màxim implicat en la lluita, em va donar una bona lliçó. Un dia, en un sopar que organitzàrem a casa de la meua mare, estava parlant amb normalitat d’un assumpte que duia entre mans i, de sobte, va referir-se a ell mateix i a les persones que l’envoltaven en femení. Em vaig estranyar i li vaig preguntar perquè havia parlat en femení. Ell em respongué que es referia a «les persones» i m’explicà que volia canviar el seu llenguatge per tal de començar a canviar els seus esquemes mentals i les construccions socials que el submergien en actituds masclistes. Em va deixar bocabadada.

L’exemple del meu germà em va fer reflexionar sobre la posició que hem de tenir els i les periodistes dintre d’aquest terreny. Resulta imprescindible que els professionals de la comunicació assumim una responsabilitat en aquest sentit, com el col·lectiu idoni en la construcció d’un discurs i com a experts en la utilització del llenguatge. Som actors imprescindibles en la formació de l’opinió pública i això suposa certa implicació democràtica addicional per a saber què i com comunicar.

Hem de començar a tenir més en compte el que significa comunicar en clau de dona. Comunicar en clau de dona és emfatitzar les qüestions de gènere en el debat mediàtic, tractant d’escoltar les veus que tenen alguna cosa a dir dintre del conflicte. Comunicar en clau de dona és comunicar des d’un punt de vista cooperatiu, traçant ponts entre dues realitats, ambdues plausibles, i arribant a consensos. Comunicar en clau de dona és reconèixer la discriminació que roman sobre un col·lectiu sense excloure a altres que tinguen una visió distinta del mateix fet. Esperem poder estar a l’altura d’aquesta feina imprescindible per a l’evolució de la nostra societat i la nostra democràcia.

• La implicació i l’interès d’aquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març.

• Com que allò que no es comunica no existeix, aquests nous feminismes aprofitaren internet i, en concret, les xarxes socials per a difondre les seues reivindicacions, organitzar-se i mobilitzar-se i anant sumant forces, en l’àmbit internacional, una comunitat que, de vegades, ha assolit una forta presència mediàtica i ha aconseguit que les seues crítiques transcendiren al debat, fins i tot parlamentari.

• Resulta imprescindible que els professionals de la comunicació assumim una responsabilitat en aquest sentit, com el col·lectiu idoni en la construcció d’un discurs i com a experts en la utilització del llenguatge. Som actors imprescindibles en la formació de l’opinió pública i això suposa certa implicació democràtica addicional per a saber què i com comunicar.

• Hem de començar a tenir més en compte el que significa comunicar en clau de dona. Comunicar en clau de dona és emfatitzar les qüestions de gènere en el debat mediàtic, tractant d’escoltar les veus que tenen alguna cosa a dir dintre del conflicte.

ELENA BELENGUER GARCÍA(València, 1994)

Any de titulació de Periodisme : 2016

Estudis : Màster en Estudis Internacionals sobre Mitjans, Poder i Diversitat (Universitat Pompeu Fabra)

Ocupacions anteriors : Metges sense Fronteres; Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià

Ocupació actual : Becària al Departament de Comunicació de l’Institut de les Dones des de desembre de 2019

elenabelenguergarcia@gmail.com@ElenBelenguer

SENSE DONES PERIODISTES NO HI HA FUTUR

–Bon dia, li telefone del gabinet de comunicació de Metges Sense Fronteres. Podria parlar amb el cap de redacció? És per a confirmar que heu rebut la convocatòria a la roda de premsa per a presentar l’exposició Sin ellas no hay futuro i saber si podreu assistir.

–Sí, soc jo. Torna’ns-la a enviar i ja et confirmarem si acudim.

–Línia telefònica comunicant.

–Hola, seria possible parlar amb el responsable de comunicació de la vostra organització?

–Sí, soc jo –s’escolta una veu de dona. Què necessites?

Aquestes dues converses representen, d’una manera molt generalitzada, l’experiència professional que he tingut al món del periodisme i, específicament, al sector social. Encara que la meua vida laboral no ha estat molt extensa, el temps que he passat fent pràctiques o treballant m’ha permès extraure dues reflexions sobre el periodisme actual i el nostre paper com a dones periodistes. La primera és que cada dia és més complicat inserir a l’agenda mediàtica els temes de caràcter social. Sens dubte, una autèntica carrera d’obstacles. La segona és que si hi ha un sector que dominem les dones dins del periodisme, és el dels gabinets de comunicació, especialment si aquests són d’organitzacions socials.

Des que l’any 2016 eixírem per la porta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació amb l’anhelat títol de Periodisme sota el braç, el camí ha estat ple de reptes i decisions que, en molts casos, es troben vinculats a la nostra condició de dones periodistes. Allò que ens deien constantment va esdevenir una realitat per a totes i tots: cap lloc de treball estable i amb unes condicions dignes, només la possibilitat de continuar allargant –en allò que pareix l’única eixida laboral del moment– els nostres períodes de pràctiques, o prendre l’alternativa de continuar formant-nos en l’àmbit acadèmic.

Becariat en un context laboral hostil

En el meu cas, vaig optar per continuar alimentant el becariat , eixa generació de joves que, davant d’un context hostil per a trobar feina, entrem en una constant de sol·licituds de beques d’estudis o de pràctiques de treball. En aquesta línia, el meu interès per la comunicació social em va portar a buscar continuar formant-me en aquest àmbit. Ja durant el grau vaig tenir l’oportunitat de fer pràctiques a Creu Roja, en finalitzar els meus estudis vaig poder aprofitar la beca de pràctiques extracurriculars de Metges Sense Fronteres i aprendre durant un any les dinàmiques d’un gabinet de comunicació i l’organització de campanyes de sensibilització.

Precisament, gràcies a aquesta darrera experiència, vaig començar a treballar, en juliol de 2017, a l’ONGD Assemblea de Cooperació per la Pau, encara que no estrictament com a periodista, sinó com a tècnica de projectes d’intervenció social i cooperació al desenvolupament. Un lloc de treball amb el qual he pogut adquirir coneixements sobre la gestió de projectes –un món completament desconegut per a mi fins al moment– i, al mateix temps, tenir la possibilitat de conèixer com funcionen internament les organitzacions socials, més enllà de la part estrictament comunicativa. Una qüestió molt útil per ser capaç de comprendre les situacions a les quals s’enfronten durant el dia a dia i poder reflectir-les després, com a periodista o des d’un gabinet de comunicació.