AAVV - Comunicar i marcar la diferència

En la majoria de casos s’intenta incloure veus femenines o visibilitzar el treball de dones capdavanteres al seu sector, algunes de les quals també han sigut premiades pel periòdic. En el suplement en el qual escric, per exemple, emprem un llenguatge inclusiu, amb desdoblaments com les xiquetes i les xiquets i evitem representar a un col·lectiu amb una paraula en masculí (és millor escriure el professorat o l’equip docent que els professors ).

Aquest és el camí pel qual el periodisme ha de donar cada vegada més passos. Si bé és cert que l’hemeroteca no perdona, hui dia la ciutadania tampoc ho fa i tenen en les xarxes socials un espai i un gran altaveu on denunciar, per exemple, que un titular és masclista o que l’enfocament de determinat tema no és el correcte. En part, aquesta és una manera de recordar-nos la responsabilitat que tenim envers la societat i en fer visibles d’una forma correcta tot allò que passa en ella.

També, des d’altres entitats i institucions es treballa en aquest tema. Algunes iniciatives com l’Agenda d’Expertes de la Unió de Periodistes ( www.agendadexpertes.es) suposen una ajuda en la tasca periodística, ja que faciliten el contacte de dones que poden servir com a fonts en textos informatius i reportatges en els quals acostumen a veure-s’hi més representats els homes. Tot açò mostra que avancem i treballem cap a un feminisme i una igualtat reals.

Futur esperançador

En la meua formació, crec que la meua única experiència amb les qüestions de gènere i la igualtat fou el meu Treball Fi de Grau (TFG) en el qual havia de parlar de l’esport femení, el que em va permetre contactar amb moltes professionals que m’explicaren el tracte desigual que tenien als mitjans de comunicació respecte a l’esport practicat per homes. Ara, la jornada «Comunicar i marcar la diferència. Testimoni de joves periodistes graduades en la Universitat de València» és una mostra de que s’avança en la formació dels futurs periodistes i que les noves generacions es graduen amb certa perspectiva de gènere i conscients dels biaixos que hi ha a la societat. Així, tindran les ferramentes necessàries i serà més fàcil fer front a les desigualtats i actituds masclistes ja esmentades.

L’estudiantat també ha de pensar que és necessari per a dur a terme el canvi que espera –almenys– la meitat de la societat que representen les dones. Malgrat que sovint se’ls incideix en la mala situació que travessa el periodisme en l’actualitat –caldria preguntar-se quan ha sigut una professió fàcil…–, les oportunitats existeixen i la creació de perfils coneixedors de les noves narratives i de les eines tecnològiques actuals anirà en augment. De fet, només han de veure el nostre exemple: fa tan sols cinc anys algunes de les protagonistes de la jornada organitzada per la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació estàvem assegudes al mateix saló d’actes que l’alumnat, i hem acabat trobant una oportunitat al món laboral (això sí, amb molt d’esforç i molta constància).

Per últim, a l’hora de parlar d’una professió tan absorbent i intensa com la de periodista és impossible no mencionar temes com la maternitat o la conciliació familiar. Les rutines d’esta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari. L’única opció que sembla viable –i a la qual també es poden acollir els pares– són les excedències o treballar amb una jornada reduïda. Malgrat que és molt complicat poder compaginar-ho tot, moltes companyes i companys ens mostren dia rere dia que és possible i hem de confiar que a poc a poc, i igual que en l’àmbit polític, caminarem cap a uns horaris més conciliadors, tot i que internet i les versions digitals no sembla que ajudaran a això.

• El 8 de març les professionals de la comunicació vam denunciar el masclisme que patim, igual que altres treballadores, però també la visió parcial que malauradament de vegades donen certes informacions que invisibilitzen les dones.

• Si bé per edat i experiència la meua generació no pateix (encara) el que es denomina sostre de vidre, he comprovat –i viscut– que ser dona, jove i periodista sembla una combinació perfecta per a ser la diana de comentaris o actituds que sabem que són masclistes o patriarcals perquè els nostres companys joves no pateixen ni patiran mai.

• Per a tractar els temes des d’una perspectiva de gènere és bàsic tenir coneixements perquè ni tan sols que les informacions estiguen redactades per dones garanteix que siguen lliures de masclisme.

• Les rutines d’esta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari.

TERESA CIGES(València, 1992)

Any de titulació de Periodisme : 2014

Estudis : Màster en Màrketing i Comunicació Política (Universitat Autònoma de Barcelona-ICPS); Postgrau en Anàlisi i Comunicació Política (Universitat Autònoma de Barcelona-ICPS); Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica (Universitat de València)

Ocupacions anteriors : Directora d’ El Matí Digital ; Gabinets de comunicació institucionals i polítics; Analista política a Catalunya Ràdio i a La Vanguardia

Ocupació actual : Directora d’ El Matí Digital des de setembre de 2019; Gabinets de comunicació institucionals i polítics des de gener de 2019; Analista política a Catalunya Ràdio (des d’octubre de 2019) i a La Vanguardia (des de setembre de 2017)

tciges@gmail.com@Teresa_Ciges

FEMINITZANT ELS MITJANS

Resulta curiós que sempre –o en la gran majoria de casos– que ens reunim per analitzar la situació de les dones ho fem dones. Costa trobar taules redones que aborden aspectes relacionats amb la igualtat de sexes on els homes estiguen presents i exposen el seu punt de vista. I és un problema, perquè la normalitat arribarà quan això no siga un problema de les dones i passe a ser un problema de la societat i, per tant, tots ens impliquem i trobem solucions.

Dit això, vull agrair a la Universitat de València, i en especial als organitzadors d’aquesta jornada, per haver creat un espai necessari que visibilitza les dones que hem estat formades en aquesta casa i treballem al món de la comunicació, però també serveix d’exemple, de far, als actuals estudiants.

El col·lectiu On són les dones té a Twitter una presència important, encarregant-se d’analitzar la presència de les dones als mitjans de comunicació i reivindicant l’espai que els pertoca. Al País Valencià, tenim una societat i uns mitjans suficientment madurs i autocrítics com per tenir un col·lectiu d’aquestes característiques? Segons demostra un estudi, entre juliol de 2016 i 2017, el 77 % d’opinions van ser escrites per homes als mitjans de comunicació. Sempre s’ha dit que el periodisme ha de ser motor de la transformació social, per tant ha de contribuir, apostar i lluitar per una societat igualitària. I la pregunta clau és: pot fer-ho sense comptar amb el 50 % de la població?

No hi ha dones que escriguen

No s’ha fet cap estudi sobre la presència de les dones als mitjans valencians, però s’ha de dir que a poc a poc anem avançant. I prova d’això és que el diari més llegit al País Valencià, Levante-EMV , té dos subdirectores, redactores en cap de seccions on mai havien estat, com economia, i tracta d’assolir el 50 % d’opinadores en cada edició. Tota aquesta evolució positiva des de l’arribada a la subdirecció d’Isabel Olmos. 1